En el segle XXI, la salut pública, més que transnacional, és global. Una epidèmia a l’altra part del món causada per un nou tipus de virus desencadena la posada en marxa d’esforços organitzats en les societats de tots els continents per a frenar-ne l’expansió. El sistema expert –més expert en uns països i en uns àmbits geogràfics que en altres, tot cal dir-ho– s’activa per combatre el contagi de la malaltia. I arrossega cap a les opinions públiques i les economies, és a dir, cap a la política i les finances, les inquietuds de l’alarma sanitària.
El sociòleg alemany Ulrich Beck va encunyar a la fi del segle passat el concepte de “societat del risc” (world risk society) per definir una característica fonamental de la nova etapa de la modernitat: la vulnerabilitat del món global davant riscos ecològics i socials que no són producte del destí o de les forces incontrolades de la natura, sinó de decisions polítiques i econòmiques i d’estructures industrials, comercials i tecnològiques. El canvi climàtic, el terrorisme global o les crisis financeres són algunes de les expressions d’aquest nou tipus de riscos. També potencials pandèmies, com la del coronavirus COVID-19 contra la qual actualment es lluita a escala internacional i que amenaça de propiciar una crisi econòmica.
Un virus nou, contagiat pretesament als humans per animals vius dels que es venen en mercats tradicionals de la Xina tendeix a escampar-se pel món des d’aquell país immens que combina costums de l’edat mitjana amb la tecnologia punta del mil·lenni, un govern comunista no democràtic i un sistema capitalista hiperconnectat, en una de les demostracions més espectaculars del que algú ha descrit com “la democratització de les desgràcies globals”.
El fenomen, amb precedents com les crisis de les vaques boges o la grip aviària, tendirà a repetir-se, segons els epidemiòlegs. I posarà a prova, segons els sociòlegs, l’impacte de les amenaces concretes, imprevisibles, en la tendència ja constatada a la deslegitimació de les institucions per les seues dificultats per a revertir els riscos potencials, previsibles, de caràcter sistèmic.
Hi ha hagut certa polèmica aquests dies a València perquè, entre les mesures de contenció del coronavirus, s’ha ordenat celebrar a porta tancada dos partits de bàsquet i de futbol internacionals, als quals estava prevista l’afluència massiva d’afeccionats procedents d’una zona de risc com és en aquesta fase el nord d’Itàlia. En una certa contradicció, al mateix temps, alguns s’han preguntat per què no s’adopten mesures de prohibició d’actes multitudinaris en les imminents festes de Falles mentre s’anuncien suspensions i ajornaments de congressos i fires.
Que córrega la sensació d’incertesa, provocada pel dilema sobre la necessitat d’una intervenció més o menys contundent de les autoritats en la vida quotidiana dels ciutadans, és un malson per als governants, però també per als empresaris (del turisme, la indústria i el comerç) i, com a conseqüència, dels assalariats, perquè, al final, els pobres són sempre els que pateixen la pitjor part. “Els riscos s’han convertit en una de les principals forces de mobilització política, substituint moltes vegades, per exemple, les referències a les desigualtats associades a la classe, la raça i el gènere”, va escriure Beck.
S’aconseguisca contindre el coronavirus o esdevinga al capdavall una pandèmia a què es faça front de manera permanent amb campanyes de prevenció, vacunes i tractaments que ja estan en experimentació, la crisi sanitària posa a prova l’eficàcia de les institucions supraestatals, com la Unió Europea, que haurà d’aplicar-se a combatre les repercussions econòmiques de l’epidèmia. I això és així perquè els problemes globals exigeixen solucions globals. Alguns, com aquesta crisi de salut pública, sotmeten les societats a una tensió afegida entre les forces de desancoratge i reancoratge que caracteritzen la modernitat radicalitzada i poden generar esquinçaments en la convivència.