Ja estava allí quan tot va començar i estava impacient. Fa 30 anys, Eduardo Zaplana parlava per telèfon amb el regidor del PP a València Salvador Palop de repartir-se de sotamà una comissió i li confessava obertament: “Que em done diverses opcions i em quede amb la més fàcil. Però m'he de fer ric perquè estic arruïnat”. Els enregistraments del cas Naseiro, el primer gran escàndol de corrupció que va esguitar el PP, van trobar al nostre home ficat de ple en el sistema. Tres dècades després, una jutgessa ha bloquejat, en comptes a Suïssa que suposadament li pertanyen, 6,7 milions d'euros que sospita amb fonament que procedeixen del cobrament de comissions il·legals.
Zaplana va aconseguir el seu objectiu de fer-se ric, encara que haja acabat imputat tres dècades després en un altre cas anomenat Erial com a conseqüència d'una investigació per blanqueig de capitals que l'ha mantingut a la presó des que va ser detingut al maig de 2018 fins al moment en què la jutgessa ha aconseguit confiscar uns diners que s'havien mogut pel món a través d'un entramat d'empreses.
Per a ser precisos, mentre perseguia els seus comptes, la jutgessa ha mantingut Zaplana privat de llibertat en la infermeria de la presó de Picassent o a l'hospital La Fe de València pel fet que pateix leucèmia. “Mai ha estat en una cel·la”, ha puntualitzat la magistrada per a eixir al pas de la campanya a favor de les peticions d'excarceració efectuades pels advocats sobre la base del seu delicat estat de salut.
Per tant, Zaplana no ha quedat en llibertat amb càrrecs perquè està malalt sinó perquè ja no podria evitar que es localitzara una part del botí de la seua suposada activitat delictiva en relació amb adjudicacions del pla eòlic valencià i la licitació de les ITV.
Allò sorprenent del cas d'aquest polític, autèntic epítom d'una època lamentable, és que aquella primera investigació que portava el nom d'un tresorer del PP que no era encara Bárcenas, frustrada judicialment per qüestions de forma (en anul·lar-se els enregistraments), no solament no va suposar un llast sinó que va semblar concedir-li una patent de cors per a llançar la seua carrera, aconseguir el poder autonòmic, com a president de la Generalitat Valenciana, i el d'Espanya, com a ministre de José María Aznar, i travessar la porta giratòria que el convertiria en alt executiu d'una privatitzada Telefònica, des d'on va persistir en la seua térbola trajectòria.
Només una intensa sensació d'impunitat permet imaginar una biografia com la seua. I un context de corrupció sistemàtica en què polítics, empresaris i comissionistes estaven convençuts que podien enriquir-se a costa de les arques públiques. Hem acabat sabent que una de les funcions de l'embull era finançar il·legalment campanyes i carreres polítiques, conquistar el poder fent trampa, la qual cosa no deixa de resultar preocupant vistos els rendiments electorals aconseguits.
Com és evident, es pot estar malalt, fins i tot de gravetat, sense deixar de ser un corrupte. Allò impressionant en el cas de Zaplana és que el seu propòsit va quedar en evidència des del principi i que, encara així, s'ha mogut entre els plecs del poder durant 30 anys a pesar que, com sembla obvi, un polític impacient per fer-se ric és un lladre en potència.