La portada de mañana
Acceder
Aldama zarandea al PSOE a las puertas de su congreso más descafeinado
Corazonadas en la consulta: “Ves entrar a un paciente y sabes si está bien o mal”
OPINIÓN | Días de ruido y furia, por Enric González

Alegre roder

En castellà era alegre bandolero, el títol que Los Chichos empraren per a honorar al Vaquilla. Juan José Moreno Cuenca, però també Ángel Fernández Franco, el Torete, i altres malnoms com el Carica o la Chelo es van fer populars en els films kinkis de José Antonio de la Loma durant la Transició. Mentrimentres, a uns quilòmetres de l´extraradi barcelonés, Jordi Pujol forjava una identificació total amb les noves institucions autonòmiques i eixia reforçat, com a víctima del centralisme, de l´acusació per part del fiscal general de l´Estat arran del cas Banca Catalana. Dos models antagònics d´herois socials, certament discutibles, moderns trassumptes de Robin Hood.

Un quart de segle després comprovaríem que la delincuencia va por barrios i no només pels de La Mina o Campo de la Bota. I que la mateixa pot associar-se també a nissagues com els Millet, Montull o Pujol. Clar i català, com sentencia el dit.

Em comentava un professor de la carrera, amb sincera actitud autocrítica, que la seua va ser una generació fascinada per Catalunya. Tant eixa admiració com l´odi exacerbat suposen obnubilacions del rigor i la figura de Jordi Pujol concitava com cap altra estos sentiments viscerals. Per això, el shock. La seua capacitat per a “fer país” impressionava per ací tant als elements més esquerrans com, fins i tot, als anticatalanistes més furibunds. No era gens estranya la invocació, tot i que amb la boca xicoteta, d´un Pujol valencià. Un oxímoron que mai quallà, paradoxalment, en un territori de botiguers i pymes i on a l´empresariat, de tant mirar cap a Madrid, l´han deixat mirando a Cuenca. Declaracions ara de ploramiques i de fosca i mala consciència –a la manera de la perplexitat marquesiana- a les que serà aplicada, per descrèdit dels seus emissors, la mítica sentència del mateix Pujol: Ara no toca.

No hem de prendre a Pablo Iglesias com a demiürg o oracle, tot i la seua indubtable capacitat, però amb estos antecedents es justifica perfectament la seua inclusió de CiU en la categoria de casta. D´altra banda, també és políticament comprensible que Artur Mas s´esforce per arraconar l´afer en l´àmbit familiar. Amb connotació patriarcal de famiglia, afegiríem. Normal, després de tant de temps aprofitant-se de la sinècdoque Pujol-Catalunya, el trauma edípic és de categoria.

A més a més, el que sí que resulta cridaner és que una irregularitat tan sostinguda en els temps haja d´eixir a la llum justetament ara. Casualitat, Montoro al tant, españolada al més pur estil Qué tía la C.I.A!? En tot cas, material per als conspiranoics i per als qui es prenen els xocs de trens amb ver fanatisme.

Un amic filòleg m´ha parlat sovint d´un fenomen que es dóna al si del que molts d´ells solen anomenar “un país normal” –entenc que és un eufemisme per a referir-se a un territori amb sobirania política i una llengua normalitzada- i que consistix en l´existència de lèxic propi en tots els registres. També en els més elitistes o marginals: militar, penitenciari, hampa...

A poc a poc, Catalunya, com abans havia passat a Espanya-Castella, s´inserix també en la normalitat.