Immigració i el futur dels models d'integració

Els desplaçaments de la població són tan antics com la història mateixa de l’ésser humà. Hui en dia, els desplaçaments de la població en un món globalitzat s’han vist afavorits i han esdevingut un dels fenòmens més importants en les societats actuals. La immigració presenta aspectes positius i negatius. Quant als positius, ateses les característiques de les societats dels països desenvolupats hui en dia, hem de reconéixer la seua contribució a l’augment de la taxa de natalitat i del sistema de seguretat social, que ha fet possible una cosa que percebem tan bàsica com el sistema de pensions. A més, després d’un llarg procés d’integració de la diversitat la cultura del país receptor tendeix a enriquir-se. Pel que fa als aspectes negatius, la immigració suposa grans reptes per a les societats acollidores, com són haver de donar cabuda a un augment de la població en matèries tan importants com ara habitatge o l’absorció de nova mà d’obra per l’economia, en molts casos no bastant forta. També s’observen xocs culturals que poden dificultar l’enteniment entre cultures, i crear conflicte o exclusió social.

La immigració, és cert, presenta nombrosos i diversos reptes, però el país receptor no pot més que eixir-ne enfortit, en haver d’enfrontar-se a les debilitats del seu sistema i construir solucions que es desitja que duren en el llarg termini i que siguen acceptades per tots, augmentant així el consens. Si bé és innegable l’actual crisi que els models d’integració europeus viuen, cal prendre-la com una nova oportunitat per a millorar el total de les nostres societats. Al contrari del que es tendeix a pensar, sí que hi ha models d’integració que semblen funcionar i que Espanya i la resta dels països de la Unió Europea poden valorar com a exemple, no per a imitar-lo, sinó per a millorar el model ja existent en allò que es puga adequar.

Un d’aquests països és el Canadà, país que des dels anys setanta dissenya una clara política d’immigració i que, ateses les seues característiques històriques (es va constituir per francesos i anglesos, sota l’existència prèvia de la població aborigen) recull el multiculturalisme en la seua constitució com a senyal d’identitat del país. Per això, m’agradaria fer un breu repàs a alguns dels punts clau de la seua política d’integració de la immigració, a fi d’extraure algunes conclusions aplicables al cas espanyol.

En primer lloc, el Canadà ha buscat atraure un perfil d’immigrant amb qualificació alta. Per a fer-ho, ha creat diversos programes per punts que valoren el coneixement dels idiomes oficials, la qualificació professional o els anys d’experiència laboral. De la mateixa manera, es permet que les empreses nominen possibles treballadors per a l’obtenció d’un visat. D’altra banda, depenent dels sectors de la seua economia on hi ha més necessitat de mà d’obra, han creat programes per a permetre l’entrada legal de treballadors. Això ha facilitat una integració millor, ja que els seus immigrants tenien un perfil professional alt i oportunitats altes de trobar faena, si no tenien per endavant una oferta de treball, sabent que no tindrien problemes a integrar-se econòmicament, i consegüentment tampoc patirien exclusió social. No obstant això, aquesta política pot ser titlada de fortament discriminatòria i elitista, una cosa que el Canadà no pot pal·liar amb l’acceptació de milers de refugiats cada l’any (46.000), nombre comparativament menut al total d’immigrants que arriben al país (250.000).

En segon lloc, atés el model federal que hi ha al Canadà, les províncies tenen àmplies competències, encara que el puntal fonamental del seu finançament és la transmissió d’ingressos del govern federal a les províncies, i després d’aquestes a les localitats, que compten amb molt poca competència en matèria financera, legal i política. Al contrari del que un poguera imaginar, això ha portat que hi haja una forta col·laboració entre els diferents nivells territorials i institucionals, com demostra The Quebec Agreement o The Canada-Ontario Immigration Agreement, la qual cosa dificulta que es donen contradiccions entre els distints governs i promou l’existència de programes conjunts i coordinats. No obstant això, més competències en el nivell local, i per tant descentralització, permetria que es donara resposta a problemes específics, d’una manera més ràpida i efectiva.

En tercer lloc, un altre dels aspectes que més dificultats presenta per a la integració és la sobrequalificació dels immigrants. Per exemple, d’acord amb l’informe de l’OECD Indicators of Immigrant Integration 2015, a Espanya la sobrequalificació dels immigrants és d’un 50%. Si bé és cert que al Canadà també n’hi ha, és molt més baixa, ja que han dissenyat una política d’immigració per la qual han decidit atraure capital humà altament qualificat i han sabut integrar-lo en la seua economia. Per fer-ho, han buscat atraure també les inversions que els immigrants poden comportar a través dels vincles amb els seus països d’origen. Així, mitjançant un pla conegut com a two-ways connection han diversificat i enfortit la seua economia. D’altra banda, han proporcionat àmplies eines per a la convalidació de títols i han dissenyat una extensa xarxa de programes de formació per als immigrants que no tingueren una qualificació alta o els títols dels quals no poden ser homologats. D’aquesta manera, asseguren que es creen treballs de qualitat per als immigrants i que aquests tinguen una posició important en la societat, i no es queden ressagats a faenes de perfil baix que tradicionalment pateixen més discriminació social.

En un últim lloc, hem de prestar una atenció especial al col·lectiu musulmà. El Canadà ha estat un dels països occidentals que menys ha patit les conseqüències de la radicalització islàmica. Abans d’entrar a analitzar quina ha estat l’actuació del Canadà, hem d’analitzar el perquè d’aquest fenomen. El primer és que els immigrants de primera generació, generalment, no arriben mai a sentir-se nacionals del país a què emigren, de manera que tampoc expressen el seu descontentament, especialment davant de la discriminació patida. No obstant això, els immigrants de segona i tercera generació sí que se senten nacionals dels països on resideixen i això els porta a una participació més alta en la vida social i política, però quan les seues opinions o necessitats no són escoltades o respostes es crea una “crisi d’identitat” a la qual l’islam, ateses les seues característiques, ha sabut respondre i adaptar-se en el context del món globalitzat. Això ha estat gràcies al seu concepte de l’umma tal com explica Pablo Cañete en Los rostros del islam, és a dir, la unió de tots els musulmans sense importar la seua nacionalitat o el lloc on es troben i el sentiment de pertinença a la comunitat musulmana a pesar d’altres diferències culturals que es puguen tenir. A això cal sumar l’actitud de la població receptora, els que hem fomentat aquest sentiment identificant tots els immigrants de fe musulmana pel seu credo i no pels països d’origen, encara que no tinga res a veure un musulmà de l’Iran amb un del Marroc o aquest amb un del Pakistan.

A pesar d’això, al Canadà una gran majoria de musulmans perceben que el seu país està actuant correctament en matèria d’integració de la diversitat. Per exemple, un 84% diuen que són tractats millor que en altres països occidentals, i encara que cada dia és més comú entre els joves sentir-se primerament musulmans i en segon lloc canadencs, continuen sentint-se molt orgullosos de ser canadencs, i així una llarga llista de consideracions positives que els immigrants musulmans fan del Canadà, recollides en l’article de CBC News Canada “How Islamophobia Is driving Young Canadian Muslims to reclaim their identity”. El Canadà ha aconseguit això gràcies al caràcter de les seues polítiques, que permeten mantenir la identitat religiosa i la canadenca, igual que la doble nacionalitat. Òbviament, aquestes polítiques van acompanyades d’una sèrie de mesures institucionals com el respecte a les festivitats religioses i la vestimenta tradicional en els llocs de treball, la representació de les minories en els mitjans de comunicació o el foment de la societat civil per a enfortir la veu de les minories. Aquest últim aspecte, encara que molt positiu, és amenaçat per dos riscos fonamentalment: la privatització del sistema d’integració i la fortalesa més gran d’unes minories sobre altres.

Finalment, m’agradaria ressaltar quines són les lliçons en matèria d’immigració que Espanya pot extraure de l’exemple canadenc. En primer lloc, la necessitat de regular la immigració a través de les fronteres, sinó principalment a través dels cicles econòmics. Per exemple, seguint l’informe de l’OECD, l’onada d’immigració més gran a Espanya es va donar entre els anys 2000 i 2008, quan es requeria mà d’obra de baixa qualificació, per la qual cosa la majoria dels immigrants tenien un perfil de baixa qualificació professional i ha estat aquest col·lectiu, a causa de la crisi, el que més ha afectat la desocupació a llarg termini. A més, la proximitat geogràfica suposa més pressió de la immigració al sud i a l’est d’Europa, fa necessària una col·laboració i coordinació fortes de les polítiques nacionals, especialment en seguretat de fronteres amb la Unió Europea, perquè en el futur tots sentim en la mateixa mesura els desavantatges, però sobretot els beneficis de la immigració.

Aquest últim aspecte es relaciona amb l’obligatorietat de col·laboració entre els diferents nivells institucionals i territorials, perquè hi haja una cobertura màxima del model d’integració, i que es done la descentralització necessària per a polítiques eficaces, ràpides, però amb uns mateixos objectius a llarg termini, i per tant amb unes pautes comunes d’actuació. A Espanya ja hi ha aqueixa descentralització, però, no obstant això, falta un projecte comú fort entre institucions i governs territorials per a evitar que es puguen donar desigualtats entre el tractament de la immigració.

En aquest sentit, és important que l’augment de la descentralització no acabe en la privatització del sistema d’integració, cosa que ja adverteix Jonh Shields en el seu informe Immigrant Settlement and Integration Services and the Role of Nonprofit Service Providers: A Cross-national Perspective on Trends, Issues and Evidence. L’Estat, al capdavall, ha de ser la base d’aquest sistema i ha de vetlar pel control de certes pràctiques que sí que atempten contra els drets i les llibertats individuals, com ara la mutilació genital, però no l’ús d’una roba determinada o la determinació del credo. La integració de les minories culturals passa obligatòriament per donar-los veu en el procés polític, i quina millor manera de fer-ho que obrir els canals institucionals a una societat civil que necessita enfortiment. D’aquesta manera es disminueix la discriminació, quan a través d’associacions es duen a terme activitats en la comunitat, quan tenen els seus propis mitjans per a definir la seua representació i tenen un mitjà de defensa. És important entendre que la finalitat d’aquestes associacions és treballar mà a mà, i no enfrontar les unes a les altres. Un exemple seria augmentar la representativitat de les minories reals en els mitjans de comunicació, cosa que a Espanya encara està lluny del que seria desitjable.

Per acabar, voldria apuntar que, si bé hi ha més respostes de les que pensem, el més important és plantejar-nos les preguntes correctes i començar una reflexió que ens porte cap al millor sistema d’integració possible. Quines pràctiques es consenten i quines no?, volem la llibertat que tradicionalment hem definit o estem oberts a nous tipus de llibertat?, definim correctament la integració?, com sorgeix realment aquesta crisi d’identitat?, quins mecanismes poden pal·liar-la?, quin tipus d’immigració volem?, fins a quin punt estem disposats a col·laborar amb la Unió Europea, o més aïna la Unió Europea està disposada a col·laborar amb nosaltres en matèria d’immigració?, i així un llarg etcètera que definirà el nostre futur.