Els valencians i l’Europa rica: per què cada any n’estem més lluny?

Ho acaba de recordar l’actualització de la Comptabilitat Regional de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) publicada fa poc temps: la Comunitat Valenciana es consolida com una de les comunitats autònomes de l’Espanya pobra; entre aquelles amb un PIB per habitant més baix. La favorable, i tan publicitada, taxa de creixement fa pocs anys, ara en desacceleració, no pot amagar la realitat, per més que s’intenta fer des de diversos fronts: l’indicador més favorable del nivell de benestar, el PIB per habitant, està ancorat en les posicions de cua de les 17 comunitats autònomes.

El quadre següent del mateix INE ho constata. El 2017 el seu nivell se situa molt per davall de les CCAA que van al capdavant, amb la Comunitat de Madrid en primer lloc. I a una distància considerable: el PIB per habitant en aquesta comunitat és un 53,5% superior al valencià. I això no és tot: la mitjana espanyola continua situant-se 13 punts per damunt i la de la UE 36 punts percentuals. I això que, com se sap, en formen part països de renda per habitant molt baixa, com la immensa majoria dels incorporats des del 2004. Sense aquest bloc de l’est del continent; comparada amb l’Europa a què sempre ha mirat la Comunitat Valenciana, l’Europa que continua sent actualment la nostra referència, la distància és espectacular.

Les dades estadístiques es poden retòrcer tant com es vulga. Es pot, doncs, configurar blocs de regions diversos per a tractar de fer que el resultat de la comparació esdevinga més benèvol. Però no es modifica la situació: des de fa dècades, i de manera sostinguda, el nivell del PIB per habitant dels valencians es va allunyant del de l’Espanya rica. Fins i tot en l’escenari de llarg termini més optimista que tenim, l’elaborat recentment per Ángel de la Fuente per al BBVA Research (Ángel de la Fuente, 2018), la Comunitat Valenciana ha quedat fora del miserable procés de convergència de la renda per habitant regional que ha tingut lloc entre el 1955 i el 2016. Al contrari: ha divergit. A l’inici del període, se situava un deu per cent per damunt de la mitjana espanyola. Hui se situa un quinze per cent per davall. Un fet que ha sigut poc destacat, o gens, i que l’evolució demogràfica (el divisor) no explica. Textualment: “A mitjan anys cinquanta [del segle xx], la renda per capita valenciana era gairebé deu punts superior a la mitjana i en suau ascens. Després del 1960, la comunitat perd terreny fins que arriba a la mitjana nacional, on es manté quasi tres dècades i després perd deu punts més en els quinze anys finals del període.” (p. 32).

Qualificar aquesta trajectòria de preocupant no és alarmisme. A aquesta trajectòria, d’altra banda, se la pot dotar d’una perspectiva de molt llarg termini gràcies a la investigació sobre les desigualtats regionals en el creixement de l’economia espanyola des del 1860 (Daniel A. Tirado, Alfonso Díez Minguela i Julio Martínez Galarraga, 2016). I la conclusió és poc tranquil·litzadora igualment. La informació demostra que l’evolució relativa tan negativa del PIB per habitant valencià (tant respecte de la mitjana espanyola com de l’ací anomenada Espanya rica) en les últimes dècades és excepcional. En els 130 anys anteriors al 1990, no hi ha hagut cap altre període en què la pèrdua de posició relativa haja sigut ni tan contínua ni tan intensa. A la vista d’aquesta tendència, iniciada ja fa quatre dècades, no és exagerat parlar de declivi de l’economia valenciana, per més que aquest declivi no siga absolut. En aquests quaranta anys la renda dels valencians ha augmentat. Però molt menys que la dels habitants d’altres àrees geogràfiques. La conseqüència és que no ha deixat d’allunyar-se del d’aquelles on el nivell de benestar (mesurat per aquest indicador) és més alt.

A tot això se suma un altre fet rellevant. Com que l’evolució espanyola no ha sigut brillant durant aquests decennis, malgrat la bambolla immobiliària, s’ha produït una divergència creixent de la mitjana espanyola respecte de la dels països més avançats del continent europeu. I, per tant, un allunyament encara més gran de la xifra valenciana. Ací, de nou, si es vol ocultar la realitat, les xifres poden agrupar-se de maneres diverses per a tractar de moderar la transcendència d’aquest procés de decadència que amenaça el nivell de benestar aconseguit. Però la separació és inqüestionable. Per a simplificar i obviar qualsevol càlcul, s’ha triat ací un punt de comparació, si es vol tosc però il·lustratiu: la trajectòria d’Alemanya des de l’inici del segle. És la recollida en el gràfic següent. Com reflecteix, la distància entre el PIB per habitant dels valencians i el dels residents a Alemanya, com amb el de l’Espanya rica (mitjana no ponderada de Madrid, Catalunya i el País Basc) ja apuntada, ha continuat augmentant des de l’any 2000.

La causa del declivi

Si l’objectiu és tractar d’assegurar als joves valencians que no opten per l’emigració un nivell de benestar, almenys, semblant al que han gaudit fins ara la gent més gran, la constatació resumida en els paràgrafs anteriors només pot ser el primer pas. Després, sembla imprescindible tractar de trobar les raons d’aquesta tendència declinant i, si els gestors públics tenen com a objectiu real i no merament propagandístic modificar-la, posar en pràctica mesures per a revertir-la.

En relació amb la causa, hi ha unanimitat entre els economistes quant al fet que el problema de base és la baixa productivitat i la seua taxa d’augment anual, que és molt reduïda (com a exemple recent Salvador Gil-Pareja, Rafael Llorca-Viver i Andrés J. Picazo-Tadeo, 2016). La productivitat és una variable fonamental, com a condició necessària encara que no suficient, per a millorar el benestar. Si l’economia valenciana no l’augmenta a un ritme destacat, i des del 1990 fins ara no ho ha fet, la consolidació del país com un territori caracteritzat, encara més, per una renda per habitant baixa en termes relatius amb les àrees riques del continent europeu, es consolidarà com una realitat permanent.

La insistència dels economistes en la transcendència que té això no és una qüestió trivial encara que, a vegades, se la desqualifique i s’hi atribuïsca un caràcter «economicista» i, d’altres, es vulga descobrir què és la productivitat, malgrat que és una de les variables més ben definides per la ciència econòmica. L’augment del producte per unitat de factor de producció (capital, treball o tots dos) és la millor mesura de l’eficiència d’una economia, ja que denota la capacitat d’obtindre més producte dels recursos disponibles. El seu creixement suposa produir més amb el mateix treball i el mateix capital (o el mateix amb menys quantitat de factors). Sens dubte per a lligar-la al benestar de la població es requereixen mesures de redistribució, però és l’augment de la productivitat el que fa possible apujar els salaris sense posar en risc la viabilitat de les empreses i reduir els preus. I amb això, de manera indirecta, augmentar l’ocupació.

Encara que la competitivitat d’una economia i, per tant, la demanda per als seus béns i serveis, depenga d’un conjunt més ampli de variables, els economistes han considerat la relació entre productivitat i salaris (costos laborals) com una de les més importants. I és cert. Si la primera no creix, ho fa molt poc o els salaris ho fan en més proporció, els costos augmenten, els marges de l’empresa, dels quals depén la inversió futura i la seua pròpia supervivència, es deterioren i els preus respecte dels competidors apugen. El resultat és menys ocupació i salaris més baixos. D’altra banda, difícilment una societat democràtica l’economia de la qual tinga una productivitat baixa i una capacitat de generar ocupació escassa, com és actualment la valenciana, serà capaç de recaptar prou ingressos públics per a mantindre un estat del benestar sòlid. I encara més tenint en compte el procés d’envelliment de la població (i l’augment de l’esperança de vida).

Dins d’aquest context, el que se sol subratllar menys és que la competitivitat no és sol una qüestió de costos salarials. Les decisions estratègiques de l’empresa, des de l’organització interna fins als sistemes d’integració en els mercats, no depenen dels treballadors. Depenen dels empresaris. I la seua evolució és sistemàticament silenciada en l’anàlisi de la situació valenciana (i espanyola). Aquest silenci aprofita com a excusa una aproximació freqüent en les tasques de mesurament de la productivitat. Com que la del treball és la menys complexa de calcular, és la que més sovint es mesura. 

Aquesta manera de fer el càlcul facilita la difusió entre el conjunt de la societat d’una fal·làcia, no sempre desinteressada, que pot expressar-se de la manera següent: si la productivitat del treball és baixa i la baixa productivitat és el problema principal de l’economia, és el treball i, per assimilació, la ineficiència dels treballadors, la causa de la situació. Això és, senzillament, fals. Quan es calcula també la productivitat del capital i la resultant de combinar capital i treball (la denominada productivitat total dels factors) els resultats no avalen aquesta conclusió tan poc matisada.

Tot això no implica negar el que és evident: en l’economia valenciana la productivitat del treball és baixa i això és part de l’explicació del declivi econòmic. Però no deixa de sorprendre que quasi sempre s’eludisca la rellevància de la gestió empresarial com a element central de la productivitat, malgrat que té un paper equivalent, com ja he dit alguna vegada recollint la metàfora de Chad Syverson, al del director d’una hipotètica orquestra formada per treball, capital i inputs intermedis. Un mal director, com una gestió empresarial deficient, és el que transforma una simfonia en una cacofonia, per més elevada que siga la qualitat de l’orquestra. Així doncs, la baixa productivitat de l’economia valenciana remet en última instància a la modèstia de la qualificació empresarial de què disposem.

Malgrat el que s’acaba d’indicar, poques vegades fins ara s’ha considerat necessari bussejar entre els motius d’una oferta tan limitada de talent empresarial, o capital intel·lectual, ni, encara menys, en els obstacles que n’impedeixen l’augment o expliquen una feblesa de les empreses tan elevada –aspecte mostrat per l’informe de l’IVIE per a l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE, 2015)– mentre les qualificacions de la població valenciana se situen en els màxims històrics. Quan s’ha abordat el problema, s’ha obviat aspectes decisius com la distribució sectorial de les empreses, l’estructura de mercat dels sectors d’alt valor afegit o les interferències en l’eficiència afegida resultat de l’actuació activa i contínua dels grups de pressió. Aquests elements clau desapareixen en les anàlisis i l’atenció es concentra en dos puntals. D’una banda, l’educació i la necessitat d’augmentar-hi la inversió. Aquest és un element important, però amb derivacions menys òbvies del que pot semblar. En honor de la brevetat, aquest aspecte quedarà fora d’aquest comentari. Però cal apuntar que massa sovint es parteix del supòsit implícit de la inexistència de mobilitat de la mà d’obra, com si el capital humà no poguera importar-se com tot indica que fan les grans empreses tecnològiques globals situades a Silicon Valley. O exportar-se com sembla que fa la societat valenciana. I d’altra banda, i sobretot, la reduïda dimensió per nombre de treballadors de la immensa majoria de les empreses com la causa principal del declivi, que s’aborda en els paràgrafs següents.

La dimensió [d’empresa] no ho és tot

És evident que la dimensió lil·liputenca de les empreses valencianes (bona part de les quals no tenen assalariats) és una part del problema. Però la diferència amb altres àrees geogràfiques amb un PIB més alt per habitant no és tan elevada. Això fa dubtar que aquest siga, sense més, el nucli central. Més que repetir ací les reflexions suscitades per la comparació homogènia entre Espanya i Alemanya (vegeu Jordi Palafox, 2016, pàg. 197 et seq.) tal vegada siga útil mostrar la magnitud de les diferències percentuals entre el País Basc i la Comunitat Valenciana. És el contingut del quadre següent. I interrogar-se a partir d’aquestes dades si la seua magnitud és suficient per a concloure que la dimensió (per nombre de treballadors) de l’empresa és la causa fonamental per la qual el PIB per habitant dels valencians se situa a un 50% del dels bascos. Les diferències percentuals del quadre permeten, almenys, apuntar al fet que la potència explicativa d’aquest argument, tan reiterat per alguns gestors públics fins a convertir-lo en mantra, és més modesta del que es pretén.

D’altra banda, integrar la dimensió lil·liputenca de les empreses en l’explicació del baix nivell de renda dels valencians, el que fa és aïllar l’interrogant cap avant. Primerament, en ignorar els sectors en què es localitzen, la qual cosa és un variable clau de la productivitat agregada. Mai no serà la mateixa la d’una economia dominada per microempreses de les branques de la metal·lúrgia o de la programació, consultoria i altres activitats relacionades amb la informàtica que la d’una economia alternativa en què l’activitat dominant siguen els serveis d’allotjament o el comerç al detall de productes alimentaris, begudes i tabacs (per atindre’s a la classificació CNAE 2009). I segon, en desplaçar la pregunta que cal contestar a: per què la dimensió de les empreses és tan reduïda.

La pregunta és, doncs, si aquesta diferència de dimensió respecte d’altres economies amb menys dificultats que la valenciana per a millorar la productivitat i crear ocupació de salaris mitjans o elevats és suficient per a atribuir-hi, després d’un procés de globalització i una revolució tecnològica que ho ha canviat gairebé tot, la responsabilitat principal del declivi. Recordeu que, com s’acaba d’indicar, segons l’estimació de l’INE, el 2017 el PIB per habitant del País Basc és un 50% (49,6%) superior al de la Comunitat Valenciana.

La tesi que s’intenta plantejar ací és que la causa de la baixa productivitat valenciana, i d’ací ve el baix nivell de renda per habitant, no és tant la dimensió de les empreses, que també ho sé, sinó les activitats que aquestes desenvolupen; això és, els sectors on es localitzen. Les conclusions d’un estudi ben concloent (Enrique Moral-Benito, 2018) que demostra per a Espanya que les empreses són menudes perquè tenen baixa productivitat, no que la seua baixa productivitat siga el resultat de ser menudes, pot ampliar-se per a la Comunitat Valenciana defensant que les empreses tenen baixa productivitat i, per tant, són menudes en gran manera perquè es localitzen majoritàriament en sectors en què la característica central és que tenen baixa productivitat. El corol·lari d’aquesta especialització són els salaris baixos. No és casualitat, per tant, que encara amb la deflació salarial general des del 2008, la mitjana siga, des de fa decennis, inferior a l’espanyola i estiga allunyada de les àrees on l’estructura sectorial de l’activitat és diferent. En l’últim any disponible la mitjana dels salaris a la Comunitat de Madrid, per exemple, és un 17% més elevada que a la Comunitat Valenciana.

Tot apunta al fet que estem davant de la confirmació de la dita clàssica segons la qual es cull el que se sembra. Si, com es fa des de fa dècades, es fomenta des de les polítiques públiques els sectors de baixa productivitat com són l’hostaleria (amb salaris mitjans inferiors en un 40% a la mitjana), el turisme o el comerç de proximitat, no pot sorprendre que el resultat siga el que és. Referent a això, cal esperar que la ràpida publicació de la suggestiva investigació que diferencia entre estructura productiva i model de creixement (Antonio F. Cubel, M. José. Murgi i Ramón Ruiz-Tamarit, 2018) suscite un debat imprescindible actualment entre nosaltres sobre les conseqüències de l’esbiaixada orientació de les polítiques públiques.

Amb això, seria possible argumentar amb rigor les implicacions tan nefastes que pot tindre la combinació entre la revolució tecnològica associada a la globalització i les polítiques econòmiques de la Generalitat Valenciana aferrades al conservadorisme de defensar quasi en exclusiva el que existeix (grans infraestructures, manufactura tradicional, construcció, turisme i hostaleria) i oblidar o, si s’estima més, situar en un pla molt secundari el fet de fomentar que es desenvolupe també entre nosaltres les activitats que són el futur (els serveis del terciari avançat). Als qui els semble exagerada l’afirmació anterior poden, com a exemple dels molts que n’hi ha, comparar dues informacions recents de premsa: el pressupost necessari per a promocionar el turisme de la Comunitat en 20 fires nacionals i 24 d’internacionals al llarg del 2019 i l’assignat per a projectes empresarials que contribuïsquen a la transformació del model econòmic.

I les causes de la causa del declivi

D’altra banda, la insistència tan habitual entre els economistes sobre la necessitat de modificar el model productiu per a revertir la trajectòria descrita fins ací, permet reprendre l’eufemisme més utilitzat per a explicar el que passa amb la trajectòria de l’economia valenciana: la seua especialització productiva. Que és considerada, almenys de manera implícita, conseqüència “natural” del funcionament de mercats competitius. Això és equivalent a considerar que la preponderància d’activitats, siga en la indústria o en els serveis, de modesta productivitat tant perquè la seua activitat requereix ocupacions de baixa qualificació com per les llacunes en la capacitat empresarial, és la conseqüència d’una interacció lliure d’interferències entre l’oferta i la demanda a partir d’una dotació de recursos donada.

Això, de nou, és fals. En aquest diagnòstic s’ignora la presència d’intervencions institucionals bé en forma de comportaments clientelistes, bé de posicions de domini. La qual cosa, al seu torn, permet defugir que en l’economia valenciana funcionen amb eficàcia ben notable els grups de pressió (i les posicions de domini d’algunes empreses). Per descomptat, per a defensar els seus interessos, que són la permanència d’aquest model de creixement de baixa productivitat que els ha portat, i els manté, en una posició privilegiada. Les conseqüències negatives del seu èxit per a millorar el benestar general se sumen, a més, a les provinents dels triomfs dels lobbies presents en el conjunt d’Espanya la capacitat dels quals d’influir sobre les decisions públiques ha demostrat Carlos Sebastián (Carlos Sebastián, 2016).

Tot això remet a dos aspectes suplementaris que en la pràctica han rebut molt poca atenció des de mitjan 2015. D’una banda, la qualitat de les institucions de la governança valenciana. D’una altra, l’avenç en la transparència en relació amb l’actuació dels grups de pressió que hi ha. Sobre el primer punt, a la recent publicació de l’informe sobre els costos econòmics del dèficit de qualitat institucional, a més de la corrupció, a Espanya (F. Alcalá Agulló i F. Jiménez Sánchez, 2018), no hi ha seguit cap iniciativa per a analitzar quin és el cost de les deficiències de governança entre nosaltres i quines mesures són necessàries per a corregir-les. Semblaria que, en aquest terreny, la Comunitat Valenciana fora un oasi dins del context espanyol, malgrat que en el passat recent ha sigut referència de tot el contrari. O que el canvi de gestors públics a la fi del juny del 2015 haguera corregit per si sol totes les rèmores acumulades des del juliol del 1995. Però ni la rendició de comptes, ni l’efectivitat governamental, ni la qualitat reguladora, o el respecte a la llei i els contractes, milloren automàticament després d’un canvi polític.

I sobre el segon aspecte esmentat, la transparència en l’actuació dels grups de pressió que operen entorn de l’Administració autonòmica, s’ha aconseguit ben poc des del canvi de gestors. Hui, com ahir, continuem sense saber res de les seues fonts de finançament. Tampoc no s’ha aconseguit fer realitat la inscripció de la immensa majoria com a tals en el registre de la Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència (CNMC). En el terreny autonòmic, l’actual legislatura no ha tingut prou temps per a posar en marxa el registre previst en la Llei reguladora de l’activitat de lobby en l’àmbit de la Generalitat i del seu sector públic instrumental. La iniciativa va tindre l’origen el juliol del 2016. Però encara ara, al començament del 2019, continua en fase de projecte de llei.

Tornant a l’especialització sectorial de l’economia. Ni aquesta ni la tendència negativa del PIB per habitant en termes relatius descrita, que és el seu resultat principal, són fruit de la casualitat. En les investigacions sobre els accidents aeris sempre s’afirma que mai no tenen una única causa. L’escàs augment de la productivitat que resulta en aquest declivi de l’economia valenciana tampoc no es pot explicar en termes unicausals. Però en la consolidació d’una estructura productiva amb un fort predomini de sectors de baixa productivitat, caldria analitzar la transcendència desenvolupada, almenys, per dos elements habitualment poc considerats. D’una banda, les polítiques públiques posades en pràctica. I d’altra banda, l’escassa vinculació de la immensa majoria de les empreses valencianes amb els nous sistemes de producció sorgits amb l’avenç de la globalització. Una adaptació deficient que, almenys en part, pot considerar-se un efecte d’aquestes polítiques, ja que s’hi fixen els incentius i els desincentius a l’actuació dels agents privats.

A més, la valoració que cal fer de les polítiques seguides fins ara és inseparable de la incapacitat –si no desinterés– per a articular un marc d’incentius, tant normatius com pressupostaris, amb l’objectiu d’orientar la inversió privada cap a activitats capaces de generar un augment més alt de la productivitat. L’infrafinançament no pot ser-ne una excusa. L’ordenació de prioritats amb el que hi ha disponible és la part rellevant. Ja s’ha indicat que la dimensió lil·liputenca de l’empresa valenciana és un obstacle. Però, com s’ha tractat de mostrar, també ho és: i) en quins sectors es localitza la seua creació i/o funcionament, i amb aquests la de l’ocupació, ii) explicar per què la majoria són de baixa productivitat, iii) a quins obstacles institucionals per a desenvolupar-se fan front les iniciatives empresarials en els sectors de més productivitat i iv) la forta taxa de mortalitat de les iniciatives empresarials.

Les conseqüències negatives de la passivitat enfront dels privilegis i les posicions de domini de mercat o de les deficiències de producció i compliment de disposicions legals per la mateixa Administració són difícils d’exagerar. Per molts motius, com posen en relleu per al conjunt d’Espanya els estudis esmentats de Sebastián i d’Alcalá i Jiménez. Però a més d’aquest, pel fet que el seu funcionament desincentiva l’entrada d’emprenedors en el mercat en elevar les barreres a l’entrada. Tanmateix, l’ampliació del nombre d’emprenedors que passen a ser empresaris és imprescindible per a elevar l’eficiència. La diferència entre els empresaris que hi ha i els necessaris per a poder superar les dificultats és un altre aspecte també molt poc destacat.

Hui, com ahir, els interessos i les peticions de les organitzacions i els lobbies empresarials es continuen identificant amb l’interés general. En la situació valenciana actual, no obstant això, és menys cert que mai el tan repetit argument segons el qual el que és bo per als interessos dels membres, i per als qui representen, de les organitzacions empresarials més influents (algunes de les quals amb un nombre d’empresaris modestíssim per més que siguen els més poderosos) és bo per al país. És evident què ha comportat per al conjunt dels valencians l’eficàcia de la seua actuació com a grups de pressió.

En aquesta equiparació entre els empresaris necessaris per a fer front amb èxit als reptes per a augmentar el PIB per habitant i els empresaris que hi ha, s’ignora que les agrupacions d’empresaris poden, com a límit màxim, arribar a representar els interessos dels qui ja estan presents en el mercat. En el valencià, ple d’insuficiències, com s’ha tractat d’argumentar fins ací. A banda que no hauria d’ignorar-se que, com sabem des d’Adam Smith, el final inevitable de qualsevol reunió d’aquests és conspirar contra el públic o maquinar per a apujar els preus. Per tant, és ingenu esperar que entre els objectius d’aquests grups de pressió s’incloga l’augment de l’oferta d’empresaris. Els nous serien els seus competidors, i això és contrari als seus interessos.

En síntesi, estem, també entre nosaltres, davant de la urgència de reescriure les regles del funcionament de les interaccions entre els grups d’interessos i el poder polític sobre les quals el Nobel Stiglitz ha aportat intuïcions ben suggestives en relació amb la transcendència que aquest assegure la igualtat d’oportunitats entre els emprenedors (Joseph Stiglitz, 2016). Per tant, si es vol afrontar les causes del declivi del PIB per habitant de la Comunitat Valenciana i no solament tractar de posar remei a les seues conseqüències a través d’una Generalitat assistencial, caldrà véncer, almenys, dos obstacles. D’una banda, l’homenatge de l’Administració autonòmica cap a les pressions d’aquests grups de pressió. De l’altra, els somnis d’una economia valenciana autàrquica, capaç de progressar aïllada de les tendències dominants en el mercat global. Una quimera que, amb altres denominacions, continua fixada en els despatxos dels qui articulen aspectes clau de l’actual política econòmica de la Generalitat.

El que està en joc en aquesta reformulació de les regles és redreçar la tendència decreixent del benestar de la majoria dels valencians. Cal tindre clar que la seua amplitud, si la divergència respecte de les àrees geogràfiques riques continua augmentant, mai no podrà ser contrapesada mitjançant polítiques socials. Per això és urgent que, d’una situació com l’actual centrada a pal·liar les conseqüències socials del declivi, es passe a una altra en la qual en l’agenda de l’acció pública siga tan prioritari com la mesura anterior posar en pràctica altres mesures per a evitar les causes que fan necessàries polítiques socials d’aquesta intensitat.

Es tractaria, al capdavall, de fer que no quede només en paraules aquest nou contracte social proposat pel president de la Generalitat en el seu últim missatge de Cap d’Any, on vinculava la creació d’ocupació amb la igualtat d’oportunitats. Perquè si a alguna cosa s’oposen els grups de pressió que hui operen amb èxit en la societat valenciana és al fet que tots els emprenedors puguen consolidar-se com a empresaris i al fet que els empresaris de tots els sectors aconseguisquen el mateix tracte de què ells gaudeixen. Si no es concreta aquest anunci, com també apuntava Ximo Puig, pot arribar a posar-se en perill la mateixa democràcia, tercer puntal del compromís social proposat. Perquè hui és un risc cert que l’exasperació d’una part creixent dels ciutadans, als qui se’ls està demanant una paciència infinita fins a veure millorar la seua situació, acabe decantant-se pel populisme. És el que ha passat en altres societats amb una densitat democràtica molt superior a la valenciana, immerses actualment en una polarització social i un autoritarisme en els sistemes de govern impensables fa només uns quants anys

Referències

Associació Valenciana d’Empresaris, (2015), Caminos para mejorar la competitividad de las empresas valencianas, València.

Francisco Alcalá Agulló i Fernando Jiménez Sánchez, (2018), Los costes económicos del déficit de calidad institucional y la corrupción en España, Madrid, Fundació BBVA.

Antonio F. Cubel-Montesinos, María José Murgui-García i J. Ramón Ruiz-Tamarit, (2018), L’endarreriment econòmic valencià, III Workshop d’Economia Valenciana, octubre.

Ángel de la Fuente, (2018) “La dinámica territorial de la renta en España, 1955-2016: Una primera aproximación” en BBVA Research, Situació Comunitat Valenciana - Segon semestre, pàgs. 27-34.

Salvador Gil-Pareja, Rafael Llorca Vivero i Andrés J. Picazo Tadeo, (2016), “Crecimiento y productividad en la economía valenciana”, Papeles de economía española, núm. 148, 2016, pàgs. 202-215.

Enrique Moral-Benito, (2018). “Growing by learning: firm-level evidence on the size-productivity nexus”, SERIEs: Journal of the Spanish Economic Association, Springer;Spanish Economic Association, vol. 9(1),pàgs. 65-90, març.

Jordi Palafox, (2017), Cuatro vientos en contra. El porvenir de la economía española, Barcelona, Pasado & Presente.

Joseph Stiglitz, (2016), Rewriting the Rules of the American Economy, Nova York, W.W. Norton.

Daniel A. Tirado, Alfonso Díez-Minguela y Julio Martinez-Galarraga, (2016), “Regional inequality and economic development in Spain, 1860-2010”, Journal of Historical Geography, pàgs. 87-98.