El model de banca que volem: banca especulativa contra banca social

La crisi financera iniciada l’estiu del 2007 ha provocat nombrosos canvis en l’estructura del sistema bancari europeu, condicionats sobretot per les mesures que des de les diferents institucions públiques s’han pres arran de la caiguda de nombroses entitats financeres. Ha transcorregut ja quasi una dècada des que es va produir la caiguda de Lehman Brothers el setembre del 2008, per la qual cosa pot ser un bon moment per a fer balanç sobre el que s’ha fet i també sobre el que no s’ha fet, especialment en uns moments d’alta incertesa política a Espanya a causa de la celebració d’unes segones eleccions generals i si serà possible que alguns dels quatre partits polítics amb més pes en el Parlament formen govern. No s’ha dit res en el debat econòmic de les eleccions del 26J sobre el model de banca que necessitem. S’ha parlat del rescat bancari, de la caiguda de les caixes d’estalvis arran de l’esclat de la bambolla immobiliària, de la gestió privada d’un banc nacionalitzat com Bankia, però cap partit polític ha explicat quin és el model de sistema bancari que propugna.

Tanmateix, això és clau per al futur de l’economia. El sistema bancari exerceix una funció cabdal en el desenvolupament econòmic i social d’un estat, pel fet que aporta una matèria primera bàsica per a escometre les inversions que es necessiten perquè es produïsca activitat econòmica i es genere ocupació: el finançament. Un finançament que ha minvat àmpliament després de l’esclat de la crisi, per les restriccions creditícies a què s’han abocat les entitats bancàries. A pesar de les mesures preses pel Banc Central Europeu BCE (baixada dels tipus d’interés, injeccions de capital, capitalització), els bancs han deixat de prestar diners a l’economia real, llastant la capacitat d’emprenedoria i, per tant, de crear llocs de treball nous. No es pot eixir de la crisi sense un sistema bancari bolcat a finançar els que produeixen i generen ocupació: els emprenedors, autònoms, microempreses i pimes.

La gran banca ha estat utilitzant els diners del BCE per a comprar deute dels estats, i s’han dedicat a l’especulació a través de la realització de transaccions financeres internacionals i la participació en els paradisos fiscals, facilitant així el frau fiscal i el blanqueig de diners. Els famosos papers de Panamà han revelat que bancs europeus importants, entre aquests alguns d’espanyols dels grans, participen en la creació de societats offshore. També s’han dedicat a manipular els índexs de referència dels tipus d’interés de mercat, a imposar condicions lesives per als consumidors bancaris, com les comissions abusives i les clàusules sòl de les hipoteques i a col·locar títols enganyosos entre la població més vulnerable, com les participacions preferents i les subordinades. Aquests són exemples clars que demostren l’existència d’una banca que es gira d’esquena als ciutadans i que ni la Unió Europea i les seues institucions ni els seus Estats membres han pres les mesures oportunes per a regenerar el sistema bancari. Amb raó, els bancs espanyols són els que pitjor imatge tenen a tot Europa, després dels bancs irlandesos.

Un model bancari basat en la concentració i les grans dimensions: exclusió financera

La crisi financera ha estat l’oportunitat brindada al Govern espanyol per a acabar de consolidar el seu model de banca de grans dimensions. Amb eufemismes com “reestructuració” o “reordenació”, han aconseguit concentrar més del 80% dels depòsits bancaris en 5 grans entitats. I ho han fet utilitzant-hi una mesura creada per la mateixa Unió Europea: els sistemes institucionals de protecció o SIP, més coneguts com a fusions fredes o fusions virtuals. S’ha aconseguit així agrupar quasi la totalitat de les caixes d’estalvis i una part important de les cooperatives de crèdit i caixes rurals en uns pocs bancs privats, i s’ha eliminant de retruc una gran part de la banca de proximitat que hi havia a Espanya. Les condicions del rescat bancari de 41.300 milions d’euros imposat per la Unió Europea per a sanejar la banca espanyola ha estat l’excusa perfecta per a concentrar bancs, tancar oficines i acomiadar treballadors, i s’ha produït, doncs, la denominada exclusió financera: ciutadans i empreses que queden exclosos dels circuits de finançament bancari en un país on la dependència de la banca supera el 70% i poblacions amb pocs habitants que es queden sense oficines bancàries perquè no són “bastant” rendibles per als grans bancs.

El model de bancs de grans dimensions, allunyats dels territoris i de les persones, és el model pel qual han apostat el Ministeri d’Economia i el Banc d’Espanya. Un model basat en un risc sistèmic més elevat, que si es produïra una altra crisi financera podria tenir conseqüències catastròfiques. La caiguda de bancs com el Santander, BBVA o Caixabank, si es produïra, podria arrossegar l’economia espanyola a la fallida. La Unió Europea, conscient d’això, estableix cada vegada més exigències en nivells de capitalització i de recursos propis de les entitats bancàries; mesures que des del nostre punt de vista són totalment insuficients, llevat que vagen unides a un altre conjunt de mesures enfocades al sanejament i a la professionalització de la gestió bancària, a la prudència de la gestió creditícia, a la seua transparència, al control més estricte sobre les transaccions financeres especulatives i al bon govern i la responsabilitat social corporativa.

Però la concentració del sector bancari a través de les fusions (tant fredes com reals), té unes conseqüències negatives enormes per als ciutadans, perquè minva la llibertat d’elecció i disminueix el poder de negociació dels consumidors davant dels bancs, fet que fa possibles abusos més grans i males praxis, com les que s’han anat produint durant aquests anys. És per això que un model bancari basat exclusivament en una banca de grans dimensions altament especulativa, com el que es vol imposar a Espanya, no és un model adequat.

El model de banca de proximitat: en perill de desaparició

Per tot el que s’ha assenyalat anteriorment, el model de banca de proximitat a Espanya està seriosament en perill de desaparició. De fet, una gran part d’aquest model, el representat per les caixes d’estalvis, ja ha desaparegut amb la Llei 26/2013 de caixes d’estalvis i fundacions bancàries privades aprovada el desembre del 2013. Només dues caixes d’estalvis continuen subsistint dins d’un àmbit d’actuació molt restringit: Caixa Ontinyent al País Valencià i Caixa Colònia-Pollença a les Balears. A la Comunitat Valenciana hem patit més que ningú la desaparició de les caixes d’estalvis i del model de banca de proximitat, tal com s’assenyala en el llibre La desfeta del sistema financer valencià.

Però, és així en tots els països de la Unió Europea?. Clarament no, perquè la major part dels estats, i especialment els de més dimensions i pes dins de la Unió Europea, com Alemanya i França, conserven una banca de proximitat fortament arrelada i consolidada. Els bancs cooperatius aconsegueixen quotes de mercat del 20-30% en països com Alemanya, França, els Paísos Baixos o Itàlia i les caixes d’estalvis tenen també una forta presència en alguns d’aqueixos països. En aquests països subsisteix el model de banca de grans dimensions al costat del model de banca de proximitat i també el model de banca pública, la qual cosa afavoreix un sistema financer capaç d’atendre totes les capes de la població.

A més, la Unió Europea està apostant per la banca de proximitat o community banking, un model de banca que es caracteritza pel seu arrelament al territori i el seu enfocament cap al finançament de les petites i mitjanes empreses i de les classes mitjanes. La seua existència garanteix del desenvolupament territorial a través del finançament de les empreses locals, i dediquen la seua activitat creditícia a l’economia productiva i no a l’especulativa. Aquest model bancari està constituït per bancs de dimensions reduïdes que operen en un àmbit geogràfic limitat (local, comarcal), com són els bancs cooperatius o cooperatives de crèdit i caixes rurals. La Comunitat Valenciana ha tingut tradicionalment aquest tipus de banca des del final del segle xix, molt vinculat al món rural i a l’agricultura, i la seua contribució al finançament de l’economia valenciana ha estat clau. Aquestes entitats bancàries no han necessitat diners públics durant la crisi financera i mantenen bons nivells de rendibilitat i d’eficiència, per la qual cosa es tracta d’un model de banca viable des del punt de vista econòmic i eficaç des del punt de vista social.

Per tant, la banca de proximitat és necessària per al desenvolupament econòmic i social i és per això que no podem consentir que desaparega. Però la seua continuïtat està compromesa per les tendències a la concentració bancària a través de les fusions que des del Banc d’Espanya s’implementa des de fa anys. En aquests moments hi ha un esborrany de decret guardat als calaixos del Ministeri d’Economia que, si s’aprovara, posaria molt en perill l’existència d’aquesta mena d’entitats. Es tracta d’un model de banca propi i autòcton que hauríem de conservar per a garantir la sostenibilitat de l’economia.

Banca ètica i finances solidàries: la nova esperança

Espanya no ha estat un país amb tradició en banca ètica, a diferència d’altres països d’Europa, on aquesta mena de model bancari s’ha consolidat amb força des dels anys setanta del segle xx. Estats com els Països Baixos, Dinamarca, Alemanya, Suècia i Itàlia, són països de tradició en banca ètica; una manera de fer banca socialment responsable que sorgeix amb el Grameen Bank de Yunus a Bangla Desh. Fa poc, a Espanya operen dos bancs ètics europeus, Triodos Bank, de capital neerlandés, i Fiara Banca Etica. Encara que la seua quota de mercat és gairebé insignificant, obrin l’esperança a una manera diferent de fer banca. La banca ètica es caracteritza fonamentalment per dos aspectes: la inversió socialment responsable i la transparència. Són bancs que operen exclusivament finançant projectes de tipus social i mediambiental i ho fan amb una transparència total, és a dir, fent públiques les seues inversions. A més, mantenen línies roges molt clares: no financen empreses o projectes que atempten contra els drets de les persones i contra el medi ambient, com ara la fabricació d’armes, la utilització de mà d’obra infantil o el negoci de les drogues.

Fiara Banca Etica és un banc ètic en forma de cooperativa de crèdit que opera a Espanya des del 2014, encara que el projecte va nàixer el 2003. Encara que se sosté en una aliança amb la Banca Popolare Etica, un banc ètic italià, el seu funcionament és genuïnament espanyol i amb un enfocament territorial, fet que li dóna un caràcter especial on es combinen les característiques de la banca ètica amb les pròpies de la banca cooperativa i social.

Juntament amb els bancs ètics, van sorgint també un altre tipus d’iniciatives financeres no bancàries liderades per la societat civil i a l’albor de les protestes davant de la crisi econòmica. Algunes d’aquestes iniciatives estan basades en la filosofia del cooperativisme, com són les cooperatives integrals i les cooperatives de serveis financers. Aquestes dues classes de cooperatives, sense ser de crèdit, ofereixen finançament als socis, generalment organitzacions vinculades a l’economia social i al tercer sector. Tenim els casos de la Cooperativa Integral Catalana i de Coop57. Altres iniciatives no són exclusives del cooperativisme, perquè estan basades en l’economia col·laborativa, com ara les xarxes de bescanvis, els fons socials rotatoris, les comunitats autofinançades, els bancs de temps i les monedes socials. En totes es produeix l’intercanvi de béns i serveis eliminant el caràcter especulatiu dels diners, bé deixant-ne d’utilitzar (com en les xarxes de bescanvis i en els bancs de temps) o bé substituint-los per diners amb fins socials (com en les monedes socials o les comunitats autofinançades).

L’ús de les tecnologies de la informació i de les xarxes socials està impulsant aquest tipus d’instruments financers no bancaris, però no estan exempts de riscos seriosos, atés que poden acabar a les mans dels bancs convencionals o de grans empreses multinacionals, com ja passa per exemple en el cas del crowdfunding. Les fintech poden ser un instrument al servei de les persones, però també poden convertir-se en una eina més a les mans dels grans bancs per a imposar els seus criteris.

En aquests moments estem davant d’una cruïlla seriosa, perquè ens movem entre un model bancari especulatiu amb bancs de grans dimensions que operen a escala mundial i que abusen del seu poder davant dels consumidors i de la societat i un model de banca de proximitat format per bancs ètics i socials compromesos amb el territori i els seus ciutadans. Ambdós models poden sobreviure, com de fet ho fan en molts estats de la Unió Europea, però a Espanya les mesures que s prenen des del Ministeri d’Economia van fent desaparéixer el model de banca de proximitat, i deixen tot el negoci financer a les mans dels grans bancs. Aquesta aposta en favor de la concentració bancària ha incrementat l’exclusió financera, cosa que provoca que la societat civil busque altres alternatives financeres no bancàries, que van expandint-se amb força durant els últims anys. Tot això ens fa preguntar-nos: És possible un món sense bancs? En l’actualitat hi ha milions de persones que viuen sense bancs, per obligació o perquè ho han decidit voluntàriament, i molts altres milions que continuen operant amb la banca; però la veritat és que no podem continuar vivint amb bancs que es dediquen a especular amb els diners de tots i a abusar del seu poder de mercat. A llarg termini no podem mantenir la disjuntiva de bancs ètics i bancs no ètics, perquè tots els bancs haurien de ser ètics.

*Joan Ramon Sanchis Palacio, catedràtic d’Organització d’Empreses i director del Màster Universitari en Economia Social de la Universitat de València. Ha estat director de l’Institut d’Investigació en Economia Social, Cooperativisme i Emprenedoria IUDESCOOP de la Universitat de València del 2010 al 2016. Consultor estratègic i autor de llibres com La banca que necesitamos, ¿Es posible un mundo sin bancos? i La desfeta del sistema financer valencià.

La crisi financera iniciada l’estiu del 2007 ha provocat nombrosos canvis en l’estructura del sistema bancari europeu, condicionats sobretot per les mesures que des de les diferents institucions públiques s’han pres arran de la caiguda de nombroses entitats financeres. Ha transcorregut ja quasi una dècada des que es va produir la caiguda de Lehman Brothers el setembre del 2008, per la qual cosa pot ser un bon moment per a fer balanç sobre el que s’ha fet i també sobre el que no s’ha fet, especialment en uns moments d’alta incertesa política a Espanya a causa de la celebració d’unes segones eleccions generals i si serà possible que alguns dels quatre partits polítics amb més pes en el Parlament formen govern. No s’ha dit res en el debat econòmic de les eleccions del 26J sobre el model de banca que necessitem. S’ha parlat del rescat bancari, de la caiguda de les caixes d’estalvis arran de l’esclat de la bambolla immobiliària, de la gestió privada d’un banc nacionalitzat com Bankia, però cap partit polític ha explicat quin és el model de sistema bancari que propugna.

Tanmateix, això és clau per al futur de l’economia. El sistema bancari exerceix una funció cabdal en el desenvolupament econòmic i social d’un estat, pel fet que aporta una matèria primera bàsica per a escometre les inversions que es necessiten perquè es produïsca activitat econòmica i es genere ocupació: el finançament. Un finançament que ha minvat àmpliament després de l’esclat de la crisi, per les restriccions creditícies a què s’han abocat les entitats bancàries. A pesar de les mesures preses pel Banc Central Europeu BCE (baixada dels tipus d’interés, injeccions de capital, capitalització), els bancs han deixat de prestar diners a l’economia real, llastant la capacitat d’emprenedoria i, per tant, de crear llocs de treball nous. No es pot eixir de la crisi sense un sistema bancari bolcat a finançar els que produeixen i generen ocupació: els emprenedors, autònoms, microempreses i pimes.