Si alguna cosa no li calia a la nova política valenciana que, afortunadament, s’obri pas al nostre país després de tants anys de fosquíssim túnel era el neoblaverisme que ahir vàrem veure a Les Corts durant la sessió d’investidura de Ximo Puig.
I no li calia, no perquè el fantasma del catalanisme espante ja ningú amb dos dits de front, sinó perquè són tants els reptes que tenim al davant, són tant els problemes socials que cal afrontar que, fer soroll a base de trampes i de conflictes inexistents, és una burla a la ciutadania, pura corrupció intel·lectual i una prova evident que s’ha vingut a servir els poderosos i no a la gent que pateix.
Traure, de nou, l’espantall dels Països Catalans o similar, només s’explica si el que es pretén és posar el focus polític lluny del veritable patiment de la gent, amagar la pèrdua de drets, la retallada dels serveis i el retrocés democràtic que fa indigna la vida de cada vegada més i més persones. Res massa innovador: una vella tàctica dretana i conservadora.
Per descomptat que tot el món té dret a ser nacionalista espanyol però, més enllà que seria molt honrat començar per reconéixer el propi nacionalisme abans de parlar del dels altres, venir ara amb immersions lingüístiques que no existeixen, amb segrestos de les llibertats dels castellanoparlants o amb tornades a l’aldea és, políticament, una broma de pèssim gust... I les males bromes són garantia de ridícul quan les fa algú poc dotat de gràcia, i Carolina Punset no té gens de gràcia.
S’ha de vestir molt bé un discurs contra el valencià usant com argument que és un idioma que no serveix per a trobar treball i no resultar patètic: a Espanya hi ha 5’5 milions d’aturats i tots parlen castellà; en canvi, d’ells només 1’5 parlen valencià amb els seus diferents accents. Vol dir això que, en realitat, el veritable idioma que dificulta trobar un lloc de treball és el castellà? No, veritat? O, sí?
També les apel·lacions a l’internacionalisme de l’esquerra per carregar contra el “temible” nacionalisme del nou govern valencià de progrés sonen molt gastades. L’internacionalisme no menysprea allò que ens rodeja, encara que siga xicotet, perquè de moltíssimes realitats xicotetes es compon un univers habitable per a tots. És molt difícil estimar el món sense estimar el teu poble. Si no valores el més concret, el més pròxim, les proclames universalistes que pugues fer no tenen credibilitat. El respecte per la natura i pel planeta implica respectar els seus habitants i els costums, les cultures o les manies que, sense fer mal a res ni a ningú, la gent ha portat a la pell en la seua travessa per la història, encara que ens resulten estranyes, alienes o incòmodes. Es diu tolerància, que, per cert, és una paraula que sona igual en valencià que en castellà.
Ara i ací, traure a passejar el nacionalisme espanyol contra el suposat nacionalisme valencià, catalanista, separatista i totalitari és perdre el temps. Ningú va a prendre's seriosament aquest discurs, però si l’espanyolisme tinguera un mínim d’intel·ligència o d’honradesa no es buscaria problemes allà on no en té, no siga cosa que furgant, furgant acaben fabricant el que tant diuen témer... O és que és el que pretenen? Doncs avant, a Catalunya els ha eixit redó.