Esquerra Unida acaba de presentar una Proposició No de Llei (PNL) a les Corts Valencianes per a prohibir els bous al carrer. Addueixen perillositat per als participants i maltractament als animals i jo, si m’ho permeteu, aplaudisc que hagen donat el pas. Més encara quan la PNL és poc menys que suïcida, potser útil a nivell de posicionament partit i espai electoral (diferenciant-se d’una oposició parlamentària que difícilment votarà a favor), però difícilment justificable pel retorn electoral. La PNL pot ser considerada com a munició per a un PP en hores baixes, i com un moviment que generarà tensions a l’àmbit local. I és possible que siga així, potser el Partit Popular ho utilitze com a arma llancívola contra Esquerra Unida –i, per extensió, contra tot el #Tripartitoruina-, com de fet ja s’intueix arran de les declaracions de Serafín Castellano i Jorge Bellver.
I jo em pregunte: i què? I què si un partit amb les entranyes corruptes, i què si un grup parlamentari que malviu en el més absolut descrèdit, i què si un govern amb un president titella a qui ningú escolta, i què si personatges d’una absoluta inanitat intel·lectual hi estan en contra i ho empren com un corcat i previsible ariet polític? Si la reducció a l’absurd i l’oposició frontal a una proposta motivada per la seguretat de les persones i el tracte digne als animals és el seu millor argument per a demanar-nos el vot de cara a l’any vinent –alternant-lo potser amb qüestions filològiques que freguen l’esperpent-, quina millor mostra volem de la seua debilitat política i institucional?
És evident que és un assumpte complicat, i que caldrà molta pedagogia. També és palès que els bous al carrer no són percebuts de la mateixa forma des de l’hemicicle a València que des de les festes d’un poble de deu mil habitants. Qui no veja això no entendrà ni la meitat. Eliminar la tortura animal com una forma de diversió és un repte col·lectiu, al qual no hi valen dreceres tramposes com la que escolliren els catalans, prohibint las corridas però no el correbous. Si ens ho creguem, ens ho creguem, amics. I un dels arguments estrella per oposar-s’hi, “a qui se li ocorrega fer això al poble el correrien a pedrades”, tampoc s’aguanta per cap lloc: quantes coses hauríem deixat de fer si ens haguérem rendit a la primera, si les pedres ens hagueren foragitat les intencions! Fer les coses perquè s’han fet sempre així, o perquè no sabem fer-les d’una altra manera no és cap raó de pes no ho ha estat mai.
Serà complicat, i amb tota seguretat la PNL no ixirà endavant, però el debat, crec, ja està obert, i eixe és un assoliment valuosíssim. Fa temps que se’n parla, però no en clau estrictament valenciana; aquesta és una oportunitat immillorable per a revifar la polèmica. La tasca d’Esquerra Unida serà que la PNL prenga cos més enllà del BOCV, que no es quede en una cosmètica declaració d’intencions, impulsar el debat i ajudar a que els valencians ens qüestionem les nostres tradicions. També explicar als pobles on governa el perquè de la Proposició no de Llei i, per suposat, ser conseqüents amb la seua acció de govern.
De la mateixa forma que amb el parany –és la única formació política que s’hi oposa sense embuts i en demana la supressió- Esquerra Unida se la torna a jugar contra aquell magma heterogeni que són les tradicions populars. I jo, que em considere valencià fins al moll de l’ós, els desitge tota la sort del món en la seua aventura contra aquest volcà.