Vivim entre la incertesa del futur i la nostàlgia del passat. Patim una situació més comparable a un accident que a una guerra, malgrat a les televisions hi haja més senyors vestits de militars donant-se bombo, que no expertes sanitàries (psicòlogues, investigadores, epidemiòlogues, farmacèutiques...) ajudant-nos a una bona adaptació.
La situació de confinament també ens ha fet vivenciar certa diversitat funcional, una situació que en algun moment de la vida experimentem i que ens pot ajudar a empatitzar amb les persones que sobreviuen des de sempre a un món hostil, que no les té en compte. Contemplar la diversitat des de dintre és la millor manera d’incorpora-la en la nostra ment. Ens fa aprendre que som essers interdependents i no sols per necessitat fisiologia sinó també emocional. Un sentiment que cal no oblidar mai.
De la nit al dia ha desaparegut la «normalitat». La mobilitat, el treball, l’oci, les relacions, tot està cap girat, ens supera. I en ocasions, usem una estratègia de fugida, ens aferrem a que tot passarà, ens tapem el nas i deixem de respirar fins que tot passe. És una reacció habitual. Però això ens impedeix adaptar-nos al moment i el més preocupant, no ens permet reconéixer que aquest «accident» el vam tenir per excés de velocitat, passada de voltes i amb els ulls tancats.
És dur reconèixer que l’ara enyorada i mitificada normalitat era i és part del problema. Esperem i anhelem la fi del confinament, com si a l’endemà despertarem d’un somni i tot fora com abans. Però no, res no serà igual, excepte pot ser l’oportunitat de canviar les coses per a millor o seguir alimentant el monstre.
Tan important com tindre el cabet a la faena de sobreviure i adaptar-nos a les noves rutines vitals és no oblidar-nos de l’important: on estem -com a societat- i cap on volem anar. Vivim nou escenari que ens permet imaginar que sempre, un altre món és possible. Millor o pitjor depén en part de nosaltres.
Aquesta crisi ens ha demostrat que som animals altament socials, que el que importa som les persones, la seua salut i la seua subsistència i no els bancs ni les multinacionals, ni els rànquings econòmics. També hem aprés que el coneixement col·lectiu és la millor arma, que la informació compartida i l’evidència científica són les claus per la presa de decisions polítiques pel bé comú. I també s’ha constat que la millor forma de gestió ha vingut del binomi govern autonòmic – local.
Malgrat la imatge que poden donar els mitjans atorgant excés de protagonisme a la capital espanyola i alenant certa dèria recentralitzadora del poder; el ben cert és que en la majoria dels casos, els ministeris no tenen competències ni estructura i invisibilitzen o pitjor, interrompen o contradiuen les tasques que ja s’estan fent als governs autonòmics i locals que són qui coneixen la seua realitat. Un exemple clar ha sigut la venda ambulant de productes de primera necessitat que després de molt d’esforç s’ha aconseguit que, com a mínim, cada ajuntament tinga la capacitat de decidir qui com i quan.
Més enllà de debats estèrils, basats en la por i la frustració, el govern del botànic – i també altres governs autonòmics- ha demostrat ser l’instrument útil per a la gestió, en connexió amb els ajuntaments, s’ha fet un bon treball, no sols en la part sanitària sinó en la social i econòmica, posant el focus en les persones.
Gràcies a les polítiques de rescatar persones que s’iniciaren fa 5 anys, el País Valencià -malgrat l'infrafinançament- és capdavanter en polítiques socials: renda d’inclusió funcionant fa més d’1 any, pagament de la dependència (més de 90.000 usuàries), canvi del model en residències (més semblants a nuclis familiars), recolzament de l’agricultura o la cultura com a sector econòmic (en contra dels criteris de l’estat), posada en marxa ajudes per autònoms i pimes o posar els instituts tecnològics i el sector tèxtil valencià al servei de la ciutadania; són algun exemples de s’han destinat recursos prioritzant les persones.
Malgrat patir una situació terrible, podem estar ben orgulloses de dir que aquesta crisi ens ha obligat a canviar les nostres prioritats personals i també col·lectives i per primera volta en la vida, la ciència ha estat per sobre de creences, desitjos i sobretot d’alguns interessos econòmics. Aquesta crisi ha posat la salut col·lectiva (la vida humana) per davant dels mercats. Si més no, alguns governs d’esquerres han pres decisions en eixe sentit a diferència d’exemples vergonyosos de les dretes (Boris i Trump, Bolsonaro o López Obrador) que es debaten entre l’evidència de no poder «deixar que la cosa s’arregle sola» ni tampoc que l’economia (el treball) continue com si res.
Mentre la crisi encara està oberta i cada país o territori aplica dalt o baix els seus criteris per eradicar-la, ja anem pensant en el futur immediat: la desescalada, alguns centrats en com salvar el sistema econòmic que ens ha dominat la vida, basat en l’especulació financera, la depredació del territori i els recursos, el creixement descontrolat i el guany monetari com a màxima. Un sistema que es derringla perquè és fràgil, inconsistent i mai no ha sigut capaç de sostindre’s per sí mateix.
En este punt convé reprendre la metàfora de l’accident que hem patit per excés de velocitat, per no oblidar que la crisi sanitària és una altra conseqüència de la crisi d’eixe model econòmic, igual que la crisi climàtica i les desigualtats socials. La contingència de la pandèmia, l’estat físic de confinament ens dóna l’oportunitat d’entendre, viure, experimentar, allò que fa molts anys ens tracta d’explicar la ciència i l’ecologia sense massa èxit: que la major amenaça som nosaltres i hem de parar.
La contaminació mata més persones cada any que la covid. La deslocalització genera pobresa (i patiment i morts prematures) entre les classes treballadores del món. La vida basada en la producció sense control, està destruint inútilment els recursos que necessitem del planeta. Les desigualtats econòmiques del capitalisme ferotge generen patiment i pobresa i acaben amb la vida de milers i milions. Fer que les nostres vides giren al voltant de l’Íbex i la prima de risc, no sols és ridícul sinó suïcida, com estem comprovant.
Com diu Naomi Klein tornar a la normalitat seria tornar a la crisi, cometre els mateixos errors sense veure l’oportunitat que se’ns presenta. Podem i devem dissenyar un futur que siga viable. Un model que pose la vida de les persones per damunt de l’economia, un model que es base en la ciència, com estem fent ara mateix en la salut de les persones, al qual hem d’anar incorporant (en la mesura que es controle l’emergència) la salut del territori.
De res no ens valdrà tornar als errors del passat, cal aprofitar el moment per destriar què és allò que importa i que no. Cal canviar el model de referència, posar la terra, la saviesa i la cultura en la base de l'existència. Cuidar i cuidar-nos el primer, destriar quins treballs s’han de potenciar, quins són útils per a la vida i la comunitat. Reactivar l’economia no vol dir que tot continue com estava sinó justament aprofitar per millorar. La salut i l’alimentació, la neteja i les cures són elements a protegir, millorar i potenciar. Ciència, Intel·ligència i cura del medi, són les eines que tenim per fer-ho.
Es fonamental tornar a l’activitat però no a la precarització laboral o els treballs irregulars o sense remuneració. Cal una renda mínima per poder gestionar tant la crisi com la post-crisi. Assegurar la subsistència de les persones ens permetrà posar en ordre el sector econòmic, posar-lo al servei de les persones i el planeta. Tenim una nova oportunitat per fer bé les coses, ens en queden de ben poques.
Les valencianes i valencians ja hem demostrat que estem preparades per fer els sacrificis que calguen pel bé comú. Ja no ens queden moltes excuses per no afrontar la crisi econòmica que és la font de totes les demés crisis.
Tenim l’obligació de teixir un nou món per les generacions futures i també per honorar les que ens han deixat en mig d’aquesta solitud. I ara tenim una nova oportunitat, perquè el món canvia contínuament però en les nostres mans està que la nostra terra siga un lloc on es puga viure.