Molts psicòlegs i pedagogs subratllen que una debilitat en la capacitat de llegir és un indicador clar d’un estudiant amb risc de convertir-se, més endavant, en un subjecte que abandona els estudis. Els efectes d’una escassa habilitat en la capacitat lingüística recauen en una molt minvada comprensió i desenvolupament d’altres moltes competències, la comunicació interpersonal eficaç i també el coneixement d'un mateix. És per això que la lectura ha de començar el més prompte possible: als xiquets per anar a dormir, la qual cosa genera vincles afectius amb els pares i desperta la imaginació. Podeu observar que els nens també fan com si llegiren abans de saber llegir, imitant la veu d’un adult que llegeix, i mostrant així que han observat que no sona igual quan llegim que quan parlem. Ja després, cap als sis anys, els xiquets agafaran el gust de la lectura si veuen a casa llegir els seus pares i aquests els porten a les biblioteques infantils. D’això era molt conscient Joan Fuster, que ens va deixar lúcids aforismes al respecte com: “Les poques lectures aparten de la vida; les moltes ens hi acosten”; o “Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres”.
Dic això per que també Fuster, un apassionat de la nostra llengua i del nostre País Valencià, va ser el primer –com en tantes matèries humanístiques- que es preocupà de posar a l’abast dels valencians, en el llibre Un món per a infants, una selecció i adaptació de petits contes de grans autors escollits per ell mateix. Ara en fa justament 60 anys de la publicació (1959), que aprofitava la vigília de la Mare-de-déu dels Desemparats i l’any del V Centenari de la mort d’Ausiàs March. A més a més, el llibre conté il·lustracions, per a cada història, de l’artista valencià Andreu Alfaro. I recull vint i cinc contes resumits i adaptats per Fuster en un valencià sempre suggestiu i atraient. De retop, Fuster, molt didàcticament, inclou un vocabulari per a cada conte explicant també en valencià el significat de les paraules menys habituals.
Potser allò més sorprenent és que el mateix Joan Fuster escriu dos contes per als infants: “El pas de l’any”, on explica les estacions i els seus canvis amb una prosa senzilla i encisadora; i “El caragol”, on ens engalipa narrant les coses que fa i per a quins menjars serveix aquest graciós animalet, tot concloent amb una sèrie de preguntes davant les quals demana als infants: “Hauries de preguntar-li-ho, tot això, al teu mestre”. Els contes estan escrits per dinou escriptors valencians i catalans ben coneguts (i també se'n troben dos estrangers: Goethe i Rabindranath Tagore). He dit que crida l’atenció que Fuster escriga dos contes, ja que fins aquell moment la seua tasca havia estat cenyida a nombrosos llibres d’erudició, d’assaig, d’història... com continuaria fent fins a la seua mort. És a dir, Fuster era conscient i ‘militant’ en la necessitat fonamental de llibres infantils per a la recuperació de la nostra llengua. Haurien de passar molts anys perquè la situació es normalitzara a partir del 1982, quan Federació d’Entitats Culturals del País Valencià començaà a publicar una col·lecció de llibres il·lustrats per als nens i nenes més petits. Per això, les revistes de literatura haurien de referenciar molt més sovint els llibres infantils i juvenils, doncs són l’ham de transició cap a la literatura adulta i ja fa molt de temps que no es considera una ‘subliteratura’.
Dissortadament, el País Valencià no tenia cap tradició de llibres per a nens. Molt al contrari que a Catalunya, que tenia des del 1866 (amb El llibre de la infantesa de Terenci Thos i Codina, inspirat en rondalles i llegendes catalanes) una petita tradició de llibres infantils en català i que jugaven un paper més important que en la cultura d’un país de desenvolupament político-cultural normal ja que, a més de ser un complement de l’escola, suplien sovint allò que l’escola no feia. Ja al segle XX són molts clàssics catalans els que s’encarregaren de publicar versions de contes populars: així, Josep Carner i Carles Riba, Joan Maragall i Salvat Papasseit –que va escriure el 1925 “Els nens de la meva escala”. També traduïren els clàssics de la literatura infantil com Andersen, Collodi, els germans Grimm... I cal ressenyar també que els dos primers llibres per a nens els varen escriure dos erudits; el nostre Ramon Llull amb “Doctrina Pueril”, primer, i, ja en el segle XVII, el pedagog Comenio amb “Orbis Pictus” escrita en alemany i llatí, un llibre molt didàctic i divertit que presentava per primera vegada amb il·lustracions coneixements bàsics sota el lema: “Cal ensenyar delectant”. També Rousseau coincidia: “Al nen no cal donar-li llibres que ultrapassen la seua experiència”. I és que és al XVIII quan s’inicia a Europa l’interès envers el nen, si bé les auques devien suplir, en part, la narrativa; i la forma més important per als xiquets i xiquetes de literatura d’esplai fou la literatura popular oral: els contes i les llegendes, els jocs i les cançons. Joan Fuster en la introducció del seu “Un món per a infants” es dirigeix als petits lectors: “Cal llegir per comprendre i per a recrear-vos. En els llibres trobareu coneixements i distracció. Ells hauran de ser els vostres millors amics”.
Durant els anys de la postguerra del dictador Franco, amb la prohibició de publicar llibres i revistes en català, no s’edità cap llibre infantil, i malgrat això, a finals de la dècada del 50 començà la represa. Però la producció era encara molt escassa i Joan Triadú publicà a Serra d’Or l’article “Una edat sense llibres, una literatura sense futur” en el qual es plantejava el greu problema de la manca de llibres en català per als nois i noies. Amb l’arribada de la democràcia a Catalunya es dispara la publicació, i com abans hem esmentat, a principis dels anys 80 també el País Valencià agafa la torxa de la literatura i editorials infantils. Avui ningú dubta que la literatura infantil és un recurs d’aprenentatge essencial, no sols perquè millora la comprensió lectora, la imaginació, la reflexió, la creativitat, la riquesa de vocabulari, la transmissió de valors... i vacuna contra l’avorriment en moments de solitud. La literatura infantil nodreix des de distints punts de vista: cultural, afectiu, psicològic, social i lingüístic. Ajuda a estructurar els temps. Els xiquets i xiquetes ja no veuran la literatura com pur estudi sino que la viuran, l'experimentaran, l’assimilaran. La majoria dels llibres infantils tenen un final feliç, la qual cosa resulta molt saludable perquè els nens sàpiguen que viuen en un entorn segur. També faran amics amb el quals comentaran les historietes, intercanviaran llibres i començaran a tindre la seua biblioteca. En aqueix sentit la implicació parental és clau.
Avui no tots els adults entenen que la llengua és més que un instrument de contacte immediat. Moltes persones no en capten l’aspecte de patrimoni: que la llengua és un regal d’enorme valor, però que per a poder usar aquest regal cal entrenar-se mitjançant la lectura i relectura en concentració, la qual cosa xoca amb la moda de la consumició ràpida dels bens culturals, tot obviant la paciència per a acabar no ja sols una novel·la o un assaig, sinó un conte curtet. Sóc molt crític de les xarxes socials i els missatges de 140 caràcters: crec que tot queda la majoria de les vegades en una retòrica buida: No ha guanyat Sòcrates sinó els sofistes. Abans dels mòbils Joan Fuster ja aconsellava que calia ‘viciar’ els nens en la lectura, que ajuda molt més a raonar que l’actitud passiva del televident: Per això també el llibre Un món per a infants –que caldria reeditar- ensenya el plaer d’acabar una historieta. “Practiqueu la concupiscència dels llibres” aconsellava el savi Joan Fuster.
Carles Marco és pedagog i psicòleg