Carta oberta al conseller d'Educació, Cultura i Esport

Benvolgut senyor Marzà, benvolgut company,

Li escric com a President de la Societat de Filosofia del País Valencià, però sobretot i fonamentalment li escric a títol personal. M’agradaria, de fet, dirigir-me a vosté com a company, i com a company parlar-li de tu, però al cap i a la fi és vosté una autoritat, en la seua qualitat de tal li escric i no serien correctes certes llicències formals. Amb tot, li dic company pel que ara li explicaré, que vull que siga a l’hora una justificació d’aquesta carta i que servira també per investir-me d’alguna autoritat moral. Veurà, si ara sóc President de la Societat de Filosofia del País Valencià no és per casualitat, sinó per coherència en la línia que ha seguit aquesta societat. Un dels seus presidents fou Josep Lluís Blasco Estellés, qui, com vosté sap, també va ser un dels fundadors de la Unitat del Poble Valencià, grup que després va constituir una part ben important del Bloc Nacionalista Valencià. Jo sóc fill intel·lectual seu. La nostra relació va ser ben estreta, fou el meu mentor i la relació vertical de mestre alumne va acabar siguent d’amistat. De fet, li escric aquesta carta des de la taula que fou seua, no al despatx de la facultat, sinó a casa seua, i que jo vaig heretar. Diguem-ne, que és aquesta taula, en la qual ell va escriure tants documents per al partit, el que aquesta taula representa, qui m’impulsa a parlar-li.

I li parle, doncs, des de la sintonia ideològica, des de la simpatia. L’endemà de les últimes eleccions no vaig poder llevar-me el record de Blasco del cap, pensava que ell, que sempre havia lluitat per superar el llistó del 5%, no es podria creure aquells resultats tan bons. Aquests dies, tampoc me’l puc traure del cap, però no per raons tan agradables. Ara em pregunte què pensaria ell, que era catedràtic de filosofia, del fet que al País Valencià, i éssent Conseller d’Educació un membre del Bloc, la Filosofia es trobe encara en la situació en que està i a pesar de l’acord unànime de les Corts.

M’atrevisc a escriure-li, doncs, per tot això; per, com a company, dir-li alguna cosa que potser vosté ja sap, però que em sent obligat a comunicar-li, fins i tot a risc de ser redundant. Perquè és tan important que val més repetir-se que no callar. Mire, el que vull dir-li és que la reivindicació de la Filosofia en l’ESO i el batxillerat, no és una reivindicació corporativista, i que si en alguna part ho fóra, no és aquesta la qüestió important. El que és important és quin tipus d’educació volem i, en conseqüència, quin tipus de ciutadans creiem que hem de formar, o si volem ciutadans en el sentit ple i ample de la paraula. Com que crec que respecte d’això estem d’acord, insistiré només en la idea que per tal de tenir una societat vertaderament demòcràtica calen ciutadans que pensen per ells mateixos, que siguen capaços de sotmetre a anàlisi, que sospesen i avaluen les idees i opinions, aquells missatges i eslógans cada vegada més simples, menys argumentats —que apel·len a les passions i no a les raons, no a la veritat, sinó als desitjos—, que cada vegada són més freqüents. No debades es diu que vivim en la cultura de la postveritat. Avui més que mai s’imposa ensenyar als alumnes, als ciutadans, a ser els amos dels seus propis pensaments, a no fer seus els pensaments dels altres sense haver-los primer avaluat, explorat i contrastat; cal ensenyar-los a mastegar abans d’engolir. Perquè la tendència és justament la contrària, cada vegada s’engul més, i més rodes de molí, sense perdre ni un segon a mastegar. I ja sabem quines conseqüències no sols polítiques està tenint tot això, tenim molts exemples darrerament, massa, a nivell global. Sense pensament autònom, a més, el fanatisme és un perill constant. Fins i tot per seguretat cal formar individus capaços de reflexionar, de deliberar.

No diré jo que la filosofia siga l’única matèria que ajuda en aquest propòsit, però el ben cert és que ho fa, i, tal com estan les coses, cal defensar-la quasi com una de les poques esperances que ens queden en una societat on, a més, els principis del neoliberalisme econòmic remen clarament en contra; que vol individus eficients, superespecialistes i poc reflexius. On l’educació es tendeix a concebre únicament en funció de les demandes del mercat. Sé que en això estem d’acord i per tant no insistiré ja més.

La qüestió no és, doncs, si és tracta d’una lluita gremial o de la defensa d’unes hores del professorat de filosofia, que no es tracta d’això; i si així fóra, no és això el que realment importa. El que importa és l’alumnat i quin tipus de persones volem que siguen. I si hi ha conflictes entre gremis, si no és pot donar cabuda a totes les reivindicacions, ací ha d’estar la voluntat política i les prioritats, les decisions. En què es diferencien si no les opcions polítiques si no és en les seues prioritats?

Bé, perdonem si li he dit el que ja sabia, però em sentia obligat a compartir amb vosté aquestes poques reflexions per si de cas.

Reba (rep) la meua salutació més cordial.