Sembla ser que no hem acabat d'entendre del tot bé allò de la globalització i de l'economia de mercat o capitalisme. Arran de la desconfiança que desperta en els inversors internacionals el fet de tindre una prima de risc desbocada, el Banc Central Europeu decideix prestar-nos diners d'origen públic mitjançant uns tipus d'interès desorbitats quan, al mateix temps, presta més diners a la banca privada a través d'uns interessos molt baixos perquè, posteriorment, aquesta ens solte el crèdit a l'interès que li vinga en gana (si és que el solta). A mitjà i llarg termini, finançar un país d'acord a les pautes d'aquest abús és estendre la catifa roja per a una intervenció del seu parlament per part de prestadors internacionals a través de governs tecnocràtics. Som un negoci rodó.
Els drets i les obligacions fiscals que recull el nostre ordenament jurídic per a sostindre l'estat de benestar ha resultat ser el pal que ha sostingut la safanòria, sobretot quan quasi el total de la suma va destinat a pagar l'impost feudal que ens exigeix la Troika (o sindicat del crim format a tres bandes per la Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional) a canvi dels seus préstecs-trampa -i, ja posats, un delme d'entorn nou mil milions d'euros per a la santa mare església que és, exclusivament i mai millor dit, Cosa Nostra, perquè per a alguns afers cal aparentar que estem podrits de diners.
També vam creure que la propietat privada de cadascú sols deixaria de ser inviolable si governaren els comunistes. Ja hem vist que no: Portugal, Itàlia, Grècia i Spain (“PIGS” o “porcs”, com agradava dir-nos premsa tan sèria i especulativa com ara Financial Times, Newsweek, The Economist o The Times) són països desnonats que estan en venda. Els parlaments es caracteritzen per l'absència de sobirania i voluntat nacional. Estan embargats. Acabats.
Que un catet jugue al pòquer i s'arruïne ve explicat per la seua falta d'estratègia i tàctica en l'assumpte. No obstant, la cosa encara pot anar a pitjor quan diu que sols el trauran del casino amb els peus pel davant i, per això, es disputa la casa en propietat a la ruleta russa contra uns contrincants que saben fer trampes millor que ell. En aquesta situació, ja no sols li manca la tàctica i l'estratègia, també li manca la identitat com a jugador abans de volar-se el cap. Doncs bé, aquells qui ací moren són els “porcs” (PIGS, a recordar: Portugal, Itàlia, Grècia i Spain) i els qui sobreviuen per a repartir-se el botí són els putos amos de la festa o Troika.
Aleshores, si el jugador no para de jugar és perquè és imbècil? Sí i, també, perquè cada cop deu més diners (i més interessos) al contrincant que, alhora, és qui li presta els cacaus perquè continue jugant i arruïnant-se com l'autèntic imbècil que és. Quan els contrincants saben que l'imbècil no podrà tornar-los, ja no els préstecs (que tal vegada puga en un espai raonable de temps), sinó l'abús o els interessos que han fixat en eternitat, aleshores li segrestaran tot mitjà de producció que tinga fins que aquest produïsca el darrer cèntim que els té a deure. És a dir, mai; és a dir, ni en somnis. És a dir, per ací!
Cal dir que tot ha estat una trampa, en cap moment s'ha jugat net. Aleshores, què passa amb el deute? Què passa amb els interessos? El deute i els interessos segueixen estant, però l'imbècil que ens representava durant el transcurs del joc, el govern de torn, s'ha endut un Òscar com a millor actor-revelació. Alguna cosa passa. Resulta que l'imbècil no era tan imbècil com ens imaginàvem i que ha estat un còmplice ben corromput des d'un principi, un candidat a ser l'amic pilota del diable. Els contrincants ho sabien i l'han pescat des d'abans que s'asseguera en la taula de joc. Un bon acord per a ells, una ruïna intergeneracional per aquells països que seran intervinguts per morosos o per “porcs”. Traïts i morts aquests, als altres la jugada els ha eixit perfecta i més encara quan la partida s'ha disputat en presència d'un crupier o jutge, unes agències de qualificació internacional d'interessos privats, que beneïxen la credibilitat financera de tots els jugadors manipulant a favor o en contra els càlculs que demostren la seua solvència segons qui siga qui. A l'abordatge!
Els contrincants, uns estafadors sui generis, s'encomanen als governs de tecnòcrates que han intervingut als països deutors com a única garantia perquè les seues poblacions facen efectiu el pagament de tributs. De vegades, ni tan sols això: únicament es confien a l'imbècil que han corromput perquè done explicacions i ordres a la població a través d'una pantalla de plasma. Jas amistat!
És per aquest motiu que no ens queda altra eixida que la democràcia es descongestione, es declare la il·legitimitat del deute que no haja repercutit directament en el benestar de la població i, ja d'una vegada per totes, les voluntats populars boten foc a la baralla financera que sols pot plantar el seu casino enllà on es pot crear misèria. Cal crear justícia i posar les especulacions financeres a ratlla, intervindre-les: tornar-les al seu corral. Els porcs, a més de ser dels animals més nets, també es caracteritzen per la seua mala hòstia.