Claus de l’absolució de Camps: l’embull de l’“ànima humana” i l’amistat “íntima” o “professional” amb El Bigotes

No hi ha proves, ni tan sols indicis, que Francisco Camps ordenara o suggerira als seus subordinats la contractació de les empreses de la xarxa Gürtel en la Generalitat Valenciana, malgrat les confessions d’Álvaro Pérez El Bigotes i de Ricardo Costa, ex-secretari general del PP valencià, insuficients si no poden ser corroborades per altres mitjans. La secció segona de la Sala Penal de l’Audiència Nacional (AN) va dictar dimecres la lliure absolució amb tots els pronunciaments favorables per a l’expresident autonòmic, que va assegurar que tenia “ganes” de tornar a la “primera línia” política.

Un dels punts clau de la sentència, el ponent de la qual ha sigut el magistrat José Antonio Mora Alarcón, al·ludeix al concepte d’amistat. La ja mítica conversa telefònica intervinguda per la Policia entre Camps i El Bigotes, amb l’expressió “amiguito del alma” i els nombrosos “te quiero” intercanviats, es va convertir en un dels hits del cas Gürtel. No obstant això, la sentència minimitza la proximitat entre tots dos: “No és factible ací enjudiciar una cosa tan aliena a aquest tribunal com la investigació de l’ànima humana amb vista a quantificar una relació d’amistat i, sobretot, com és sentida per totes dues parts. Perquè passa que el que per a un pot tractar-se d’una amistat íntima, per a l’altre pot ser del tipus professional, o fins i tot superficial”.

La sentència al·ludeix a les “escasses escoltes telefòniques entre tots dos” i a la presència de Camps en el casament d’Álvaro Pérez. Encara que “d’això no pot deduir-se en absolut” que l’expresident valencià “fora responsable de tots els actes” d’El Bigotes o que afavorira les seues activitats en el marc de la contractació pública.

Així doncs, les confessions dels principals capitostos de la trama Gürtel “han d’avaluar-se amb molta precaució”. “Una cosa”, explica la sentència, “és fonamentar en una relació d’amistat professional una expectativa de negoci, i una altra de molt diferent que Camps en fora conscient i que ho encoratjara”, perquè “ni s’acusa ni s’acredita de cap manera” que l’expresident “tinguera connivència” personal o econòmica amb les empreses de Francisco Correa, encoratjara les seues activitats o “participara en algun dels seus beneficis”.

La sentència de l’AN s’escuda en la declaració de Nuria Romeral, ex-cap de premsa de Camps que va negar que El Bigotes acudira a un àpat en el Palau de la Generalitat, tal com va afirmar Ricardo Costa. Romeral, que “per damunt de tot era la coneixedora dels actes amb transcendència mediàtica” del cap de l’executiu valencià llavors, va afirmar que la relació amb El Bigotes, responsable extern de les campanyes electorals, “tenia a veure amb el Partit Popular i no amb el Govern” autonòmic.

La sentència també al·ludeix a les visites d’El Bigotes a la farmàcia de la dona de Camps, Isabel Bas. “Una cosa és que poguera acudir unes quantes vegades a la seua farmàcia –no podem obviar que es tracta d’un local públic d’accés generalitzat– i tinguera una relació d’amabilitat amb ella, i una altra de molt diferent és que s’immiscira en les tasques o les decisions del seu marit, cosa de què no hi ha cap prova”. La sentència també considera “acreditat” que la dona de Camps “va tornar” els regals de Nadal d’Álvaro Pérez.

El Bigotes, un mer “col·laborador del partit”

“El fet que un líder polític es faça una foto amb algú o fins i tot que en un moment donat puga parlar per telèfon amb aquest, no implica en si una relació d’intimitat”, indica la sentència. “Més enllà” de les escoltes telefòniques, “de cap manera s’ha acreditat” que Camps percebera el tracte amb El Bigotes com una “relació personal íntima”. En la seua declaració, l’expresident va al·legar que el seu caràcter afectuós, especialment en l’època de Nadal, el porta a mantindre un to de proximitat extrema amb els seus interlocutors. També va emmarcar la seua relació amb Álvaro Pérez en l’àmbit professional de la política, atés que era un mer “col·laborador del partit”.

Anticorrupció sostenia que El Bigotes es va desplaçar a viure a la ciutat del Túria perquè la xarxa d’empreses de Gürtel poguera cobrar el deute pendent que el PP valencià arrossegava de la campanya electoral del 2007. No obstant això, el deute (de 800.000 euros en el seu “pic” més àlgid) “no arriba ni tan sols al valor d’indici”, ja que no figura en la causa cap informe pericial que n’acredite l’existència ni el refinançament “per mitjà de contractes irregulars”.

L’únic indici era la declaració de Ricardo Costa sobre el compromís atribuït a Camps que tots els actes del PP s’encarregaren a Orange Market. La sentència dubta de l’àpat en el Palau de la Generalitat entre El Bigotes i Camps ressenyada per Costa, ja que “n’hauria quedat constància tant en l’agenda com en el registre d’entrada i eixida”. “Però sense perjudici de l’anterior”, afig la sentència, “no s’ha de deduir d’un simple àpat la intervenció en serioses irregularitats administratives, per aquest simple fet”.

“La jurisprudència”, postil·la, “està plena de casos d’àpats entre funcionaris i autoritats, amb diferents persones i fins i tot lletrats intervinents sense que per això calga deduir que el funcionari adoptara resolucions irregulars”.

Sense proves ni indicis

La Fiscalia Anticorrupció sol·licitava per a Francisco Camps una pena d’un any de presó pel presumpte delicte de tràfic d’influències en concurs ideal amb un presumpte delicte de prevaricació, una multa de 250.000 euros i un any d’inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic. El ministeri fiscal, que inicialment sol·licitava dos anys i mig de presó, va rebaixar la petició inicial de pena i va tractar de compensar la pobra munició indiciària contra Camps amb les confessions dels caps de Gürtel i de Ricardo Costa.

L’acusació a l’expresident autonòmic se centrava en les preteses maniobres de Camps per a afavorir l’adjudicació de la instal·lació de l’estand de grans esdeveniments valencians en l’edició del 2009 de la fira Fitur a l’empresa Orange Market, de la xarxa Gürtel, amb un cost global de 366.529 euros, mitjançant alguna mena d’“influència” sobre Dora Ibars, ex-directora general de Promoció Institucional. No obstant això, l’antiga alt càrrec “mancava de cap competència formal en matèria de contractació” dels estands de Fitur, segons conclou la sentència.

La secció segona de la Sala Penal de l’AN destaca que no hi ha proves o indicis de “suggeriment o intromissió” de Francisco Camps en la contractació ni “cap escrit o comunicació” amb Dora Ibars. L’acusació “és condicionada per la participació” d’Ibars en els fets i la sentència descarta de pla que hi haguera una ordre de Camps a la seua subordinada en relació amb l’adjudicació.

Malgrat situar-se sota la “cadena de comandament” de Francisco Camps en el Consell, la directora general de Promoció Institucional llavors no despatxava directament ni mantenia “contacte o cap comunicació” amb l’antic inquilí del Palau de la Generalitat. Ibars, a més, no tenia competència en matèria de contractació ni va acceptar les condicions “imposades” per Orange Market. “Una cosa és la irregularitat de les adjudicacions que efectuaren les institucions adjudicadores (...) i una altra de molt diferent és la participació” de Dora Ibars i Francisco Camps.

La “deducció diabòlica” i l’“hipotètic amic”

El tribunal tampoc es creu la versió d’Álvaro Pérez, segons la qual va telefonar a Camps per a comunicar-li els problemes de la seua empresa per a fer-se amb el contracte, cosa a què l’expresident hauria contestat que no es preocupara i que continuara treballant com sempre. “No consta l’existència efectiva d’aquesta telefonada per qualsevol de les proves practicades”, afirma la sentència.

Així doncs, “no es pot fonamentar” una condemna en l’“única” declaració d’Álvaro Pérez, que no “consta corroborada” per altres proves o indicis més enllà de la seua “relació d’amistat o professional” amb Camps. A més de la confessió, es necessita una “corroboració objectiva dels fets” amb vista a una condemna. “De cap manera pot servir per a deduir en una mena de ”diabolicus deductio“ [deducció diabòlica] les seues responsabilitats pels fets d’un amic hipotètic”, conclou la sentència.