Les necessitats ambientals d'aigua en aiguamolls com el Parc Natural de l'Albufera de València no poden ser considerades mai com una demanda com els usos privatius d'este recurs. Són restriccions prèvies al sistema que s'han de garantir sí o sí. Per tant, no poden entrar en el repartiment d'aigua destinat, exclusivament, a abastir les demandes d'ús privatiu del recurs, com va suggerir Juan Valero de Palma durant el recent simposi “El Parc de l'Albufera, ara”. La proposta del secretari de la Séquia Reial del Xúquer implica pervertir, de forma totalment il·legítima i interessada, el concepte de l'aigua com a bé públic, l'aprofitament del qual ha d'estar sempre subordinat a l'interés general i no al privat.
I això és important perquè afecta al fet de si cal o no indemnitzar els usuaris per reduir els volums de les seues concessions administratives per a poder recuperar sistemes hídrics sobreexplotats, com és el cas de l'Albufera de València. Disposar d'una concessió no garantix la total disponibilitat, a voluntat i en tot moment, dels cabals concedits. I molt menys si esta disponibilitat afecta a l'interés general en un moment determinat, com per exemple va ocórrer la passada tardor a l'Albufera, quan el nivell de la llacuna va patir un alarmant descens. Totes les concessions s'han d'adaptar a la disponibilitat, o no, dels recursos en cada moment.
Per tant, resulta evident que cal revisar les concessions d'aigua existents, independentment de quan foren establertes, per a resoldre i evitar més situacions de dèficit hídric a l'Albufera. I també a la resta de masses d'aigua, tant superficials com subterrànies. Perquè, malauradament, s'han estat aprovant concessions que han repartit aigua per damunt, no ja de les disponibilitats del sistema una vegada descomptades les necessitats ambientals, sinó sobrepassant amb escreix la totalitat del recursos dels sistemes, afectant clarament a l'interés general.
Tant si són històriques com no, caldrà revisar totes les concessions per a comprovar, entre altres, si s'ajusten a les condicions inicials. I, com a primer pas, declarar la caducitat de les concessions que només existixen en el paper, atés que el seu ús real s'ha extingit ja fa temps. Per exemple, per la transformació de territoris de cultius en zones urbanitzades, que ja no justifiquen els usos associats a elles. No pot ser que eixes concessions, històriques o no, es mantinguen vives. La seua actual vigència només s'explica per interessos purament particulars de persones o entitats que obtenen avantatjosos beneficis, aprofitant-se d'un recurs que és de tota la societat i que es troba sobreexplotat: l'aigua.
Si volem garantir la pervivència i viabilitat del sistema hídric i, per tant, el nostre futur, cal assegurar les necessitats ambientals de l'Albufera i de la resta de masses d'aigua. I, cal insistir, no es tracta de considerar-les com a demandes. No ho són. Són restriccions prèvies al sistema que representen l'interés general i la defensa i manteniment del domini públic. No són interessos particulars, ni assimilables als processos de concessió administrativa. Això és intentar canviar les regles del joc, de forma totalment interessada, a meitat de partida.
Són els interessos particulars els que s'han de supeditar a l'interés general. No a l'inrevés. I no val argüir als fets consumats o a la complexitat de la situació de facto. És l'interés general i la sustentabilitat ambiental els que s'han vulnerat i cal restaurar. I quant abans, millor.
*William Colom, membre d’Acció Ecologista-Agró, biòleg i enginyer d’investigació a la Universitat d’Uppsala (Suècia)