La corrupció surt a compte, és gairebé impune, no és castigada com caldria. Fa poc, a les Corts Valencianes, en una presumpta comissió d’investigació, han desfilat corruptes del PP esvalotant i amenaçant. Amb to alterós, indignat, provocador, un seguit d’imputats amb més “indicis racionals” de delinqüència que ratlles una zebra, s’han rigut en la cara dels diputats i diputades que representen la voluntat popular, el poble valencià. És a dir, que se'ns van riure a tots els valencians a la cara.
És un símptoma més -un altre- que avala la impressió molt estesa entre la gent del carrer, el poble pla, que la corrupció és impune a Espanya, i que surt a compte.
Amb uns bons advocats i amb les lleis i procediments actuals, els corruptes segueixen al peu de la lletra una màxima que diu: “qui dia passa, any empeny”. Ajornen, dilaten, procastinen, el sistema els deixa, tot els va de cara, passen els mesos i els anys… Ara un recurs, ara un altre, ara dic això, ara allò, ara calle, ara declare, ara no, ara pacte amb el fiscal… Els diners amagats permeten viure -i molt bé- i anar pagant advocats i procuradors, cosa que ni de bon tros podria fer un delinqüent de quinzet… I a la fi, passats els anys, tot queda ja molt lluny, remot, quasi oblidat, i és de “mal gust” remenar-ho. Hi ha moltes solidaritats, amistats, coneixences, proximitat de classe, influències, en el món de les lleis i dels jutjats. La conversa infame de l’ex vicepresident madrileny Ignacio González, amb Eduardo Zaplana (un altre!!), deixa les coses clares. S’hauria de gravar en lletres d’or. És eloqüent, definitiva.
La corrupció no és cap broma. O es talla de soca-rel o el futur serà semblant al dels països desbaratats d’Amèrica Llatina o del Marroc, on cal pagar per qualsevol tràmit començant pels agents de trànsit. Seguretat jurídica? Ni rastre. I així ni es pot viure ni l’economia rutlla com cal. Millor els països luterans i rigoristes del Nord, no? Almenys això molts ho tenim clar. I no callarem.
Brutal la situació a Catalunya, que no ha fet net. I m’està mal dir-ho. Però és cert. L’herència de l’època de Pujol i la corrupció com a sistema de CDC i la CATDEM, i del sector corrupte del PSC, han fet i fan molt de mal. El frau, el furt, el robatori, és als ciutadans de Catalunya, que reben menys serveis, i no a un llunyà Estat espanyol. El Júnior, i la resta, no era cap Robin Hood. Un pocavergonya, més aviat.
El País Valencià i les Illes han tingut prou i massa corrupció amb el PP, Matas, Camps, Barberá, etc., i alguns que se n’han eixit airosos, encara, i no se sap com. Una lliçó a traure. Al País Valencià el govern d’esquerres i valencianista és radical en aquesta matèria, amb Monica Oltra per davant. A Les Illes també ho és i ha de ser-ho més. No se n’ha de passar ni una. Radicals.
A l’Estat espanyol en general la situació és diferent. El PP i C’s s’omplen la boca: serem inflexibles amb la corrupció. Però no. De forment, ni un gra. Tal com van les coses, l’entrellat institucional-judicial-legal i la gestió del govern del PP abona una sensació estupefaent d’impunitat. És dur, però és així.
Ho he dit adés. Amb un bon equip d’advocats, la cosa es perllonga ad calendas graecas. I després venen l’oblit, la commiseració, el règim penitenciari favorable, el penediment… els pactes amb la Fiscalia, els indults, el règim obert, la llibertat vigilada. Els judicis duren una mitjana de 10 anys. Una justícia tan lenta és poc justa.
Peixos grossos, delinqüents de guant blanc, tenen recursos amagats en paradisos fiscals més que suficients per a rehabilitar-se davant l’opinió pagant periodistes i fauna diversa que els faran la gara-gara. “Soy un señor, soy un truhán”, cantava Julio Iglesias. I sí, la frontera entre l’honradesa i el delicte és tènue… i a més ells se’n vanten!
Al País Valencià s'ha fet molt contra la corrupció amb el Govern del Botànic, sí, però immersos com estem en el sistema judicial espanyol, en el fangar ineficaç que predomina, també s'hi pot observar massa lenitat, massa impunitat dels corruptes de tota mena, empresaris, polítics, hereus, expatricis, financers, aventurers, saltataulells i busca-vides...
El preu de tot plegat, el fang, la misèria, el declivi de la societat espanyola, valenciana i catalana, el paga com sempre la gent del comú. No cal ser molt radical d’esquerres per adonar-se’n, només una mica lúcids. Els veritables empresaris, això, ho entenen. La corrupció és un gran negoci per alguns, però una ruïna absoluta, una bomba d’efectes retardats, per al conjunt del poble i per a un país. Per al nostre, per exemple. El teu i el meu.
Cal un canvi absolut de xip.
Impunitat zero per als corruptes!