Més de mig milió de persones. Homes, dones, majors i infants amb un somriure als llavis i senyeres al vent. Més de mig milió de persones, mirant amb il·lusió al seu voltant i comentant, segurament, la varietat d’accents aplegats en una diada com aquella. Al seu davant, totes les oportunitats del món; un futur digne i més lliure, encarat amb determinació.
Sabeu on era?
Podríem ser a Barcelona un 11 de setembre, o a Edimburg convocats per l’SNP, o a Berlín fent front a l’onada xenófoba que recorre Europa, o a qualsevol d’aquells llocs on sembla que la gent es mobilitza més i millor del que sabeu fer-ho els valencians. Però no. Som a València. A la València de 1977. Un 9 d’Octubre, per més senyes.
La història del País Valencià està plena de lliçons de mobilització i dignitat de les que hem d’aprendre i que contradiuen abastament aquella frase del Conde-duque de Olivares que li digué a un il·lustre santmatevà “Tenemos a los valencianos por más muelles”. Des de l’heroica resistència front les tropes de Felip V fins a la mobilització feminista del 8 de març que va col·lapsar València, des de les Germanies fins a la vaga de ferroviaris de la Companyia del Nord, el juliol de 1917. Els valencians i les valencianes sou un poble assertiu que ha lluitat, històricament, per allò que ha cregut just.
Creieu-me quan us dic que “de muelles res”, que la història ens explica justament el contrari, que, en moments d’emergència, els habitants del País Valencià, ens heu donat una lliçó de dignitat als germans que us observem amb interès des de fora de les vostres fronteres. Dignitat que, en aquell 1977 va representar el President Josep Lluís Albinyana, treballant per recollir els anhels d’un poble que volia tornar a caminar després de la llarga nit del franquisme i que omplia places i carrers de València.
Aquell dia semblava que tot era possible, que el País Valencià caminava decidit per a guanyar el seu futur. Però alguns (tots sabem qui són) amb enganyifes, mentides, creant conflictes entre vosaltres, i uns altres amb renúncies, ho van impedir.
La nit del franquisme va allargar-se fins fa ben poc. Dècades que us feren sentir vergonya dels vostres governants. Però malgrat tota la manipulació vau resistir, i vau demostrar tota la resiliència de la que sou capaços fent fora el PP de la Generalitat Valenciana.
Ara, quasi 42 anys després d’aquella gran Diada, tot torna a ser possible. I la prova evident és la presència del President Josep Lluís Albinyana com a cap de llista per a la Presidència de la Generalitat valenciana.
Res no ha pogut desanimar aquest homenot, ni tampoc a les desenes de milers de valencianes i valencians que treballen per la dignitat, la llibertat, el progrés i la democràcia del País Valencià.
Si de dignitat parlem, qui millor pot representar-la que Guillem Agulló? Anys de lluita per la memòria de Guillem, per denunciar el feixisme malgrat l’oblit de molts, per mantenir viva la dignitat i la justícia.
Ara Josep Lluís i Guillem estan amb Esquerra Republicana del País Valencià. Ningú millor que ells representen l’esperança del vostre (del nostre) poble per aconseguir la plena sobirania del País Valencià.
Esquerra Republicana del País Valencià vol ser protagonista del futur del vostre poble. Josep Lluís i Guillem en són la prova. Ells i tots vosaltres.
Sé que esteu treballant per fer realitat els vostres somnis. Sé que heu madurat molt i que ara esteu en la millor situació per fer un llarg camí, el camí de la consciència de ser poble.
Creieu-me quan us dic que, quan el President Albinyana va venir a visitar-me a Lledoners acompanyat per Josep Barberà, President d’ERPV, vaig veure als seus ulls la mateixa dignitat i determinació que ens ha dut a ser on som a Catalunya; la mirada ferma d’algú que es creu el que diu, d’algú crític i analític, d’algú, i açò potser sigui el més important, que és una bona persona, que creu en un futur millor per a tothom, com si l’haguessin tret directament d’una fotografia d’aquell 9 d’Octubre de 1977.
Crec, sincerament, que és ell i que és ERPV qui millor simbolitza aquell país valencià gens “muelle” d’aquella magnífica Diada de 1977.