Ara que fa 75 anys: la Institució Alfons el Magnànim

Com cada tardor, la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i Investigació (IAM-CVEI) –el Magnànim per a abreujar– ha esmerçat cada detall per fer de la gala de lliurament dels Premis València i València Nova 2023 una vetllada bonica i acollidora. La festa literària fou divendres passat al Centre Cultural la Beneficència Alfons el Magnànim, en una nit en què, per fi, semblava que entrava la tardor a València.

L’entorn era magnífic: el pati i la catifa vermella, la gent mudada, la bellesa de la Sala Alfons el Magnànim, i els amfitrions Vicent Flor, director del Magnànim i Enric Estrela, subdirector, que rebien els convidats entusiastes  i professionals, com sempre han fet, bufen els vents que bufen. Al pati, sota els llums projectats sobre el Photocall, i a l’estil del millor Hollywood, els flashos de les càmeres no paraven. És bonic retratar-se i tenir un record d’una nit plena de premis  i raons per celebrar.

I és que el Magnànim ha arribat a un punt de maduresa i savoir faire, que mereixia la pena festejar molt, i així ho van fer. De manera que, a més del lliurament dels guardons, la gala d’enguany ha estat l’ocasió de celebrar el 75è aniversari de la Institució, creada el 1947 per la Diputació de València. 

Són molts anys, repartits per etapes històriques i polítiques diverses, però per damunt de tot, el Magnànim són molts llibres, revistes, premis, debats, propostes i projectes compartits. 

Amb tot, i per centrar-nos una mica en el present més recent, cal dir, perquè és de justícia, que el Magnànim ha esdevingut en un temps relativament breu un pol editor molt considerable i ha reprès amb èxit una tradició editorial de qualitat que havia quedat esmorteïda o, més aviat, estroncada i malaguanyada en el període 1995-2015. Així doncs, en els darrers anys la IAM-CVEI ha tornat a publicar obres interessants, com en l’època de la primitiva IAM o de la IVEI. I ha sabut enllaçar amb les necessitats de publicació d’un sector de la cultura valenciana que té en l’edició institucional el suport que li escau, per a benefici del conjunt d’agents culturals: creadors, estudiosos, autors, i públic lector.

I tot això, en part, perquè la condició d’editorial institucional, lliure dels condicionaments comercials del mercat editorial, permet al Magnànim proposar-se objectius que queden, en general, fora de l’abast de les editorials privades. És a dir, apostar per un rendiment social, i no únicament monetari. Per això –i de manera paral·lela al panorama actual de les editorials valencianes, que és molt més ric, dinàmic i plural que en el passat, i proliferen iniciatives de tota mena– l’edició institucional té molt de sentit i s’ha tornat imprescindible, capaç de donar cabuda a molts llibres i autors que d’altra manera no arribarien a les llibreries. Així ho destacaren durant la gala, escriptors i investigadors com Gustau Muñoz, Juli Peretó i Teresa Pasqual, en un vídeo on valoraren –junt amb altres veus– el pes i la funció del Magnànim en la societat i la cultura valenciana i europea perquè, com ve subratllà Muñoz: «el Magnànim ha sabut connectar una tradició i uns autors propis, de caire local, amb una dimensió europea i internacional i projectar-los més enllà de casa nostra».

En aquesta línia de projecció, la IAM, amb bon criteri, col·labora des de fa temps amb editorials privades i públiques en diverses iniciatives, contribuint així a un clima d’entesa i aprofitament de “sinèrgies”.  Exemple d’aquestes complicitats són Els Premis València, els quals apareixen en coedició amb diverses editorials privades. Per tot això, però sobretot perquè era la nit en què els guanyadors dels diferents guardons rebien l’homenatge col·lectiu, hi havia molt a celebrar. Celebrar que la nostra literatura s’omple cada dia de més dones autores, algunes ben joves, celebrar que el disseny dels llibres és cada vegada més acurat i atractiu i que, no sempre és fàcil, el Magnànim ha aconseguit fer unes gales literàries atractives, com fou la del darrer divendres, una gala harmoniosa, en la seua justa durada, en un to una mica sobri, però elegant.

Una gala conduïda amb correcció i mesura per Màxim Huerta, o Màximo Huerta, no ho tinc clar, amb tocs d’humor, alguns més encertats que altres, però mai fora de to. Com ja sabeu, conduir un acte literari davant d’un auditori és molt exigent: demana seduir amb la veu, amb la dicció, amb el tempus, amb la mirada, amb un valencià polit, amb cada moviment, amb el llenguatge que parla i amb el que expressa, i això no és gens fàcil.

A més, la de divendres passat fou una gala acompanyada d’un quartet de corda, el Cuarteto de Cuerda Valencia, format per quatre músiques, les quals interpretaren peces de bandes sonores de pel·lícules que calia endevinar. La majoria, prou conegudes, i algunes d’elles, com ara la música  d’Starwars o Hallelujah de Leonard Cohen, sonaven una mica premonitòries, com diria Bob Dylan: The Times They Are A-Changin’. De fet, la gala d’enguany comptà amb menys presència de representats polítics que en  edicions anteriors, destacant l’assistència a l’acte del regidor de Cultura de l’Ajuntament de València, José Luis Moreno, i de Paco Terol, diputat de Cultura.

A la música, a més, se sumà la poesia, que també és música. I fou una vetllada molt poètica, amb una selecció de versos dels poetes amb obra completa publicada pel Magnànim i interpretats pels rapsodes Vicent Camps i Lola Camps. En boca d’ells sonaren poemes de Marc Granell, Teresa Pascual, Josep Piera, Jaume Pérez Montaner, Joan Fuster, Antoni Ferrer, Paco Brines i Emily Dickinson amb el seu Vesuvi a casa, un poema que conté la força i la imaginació d’una poeta que no deixa de sorprendre’ns i captivar-nos, ara en la traducció de Carme Manuel, també gràcies al Magnànim.

I entre peça i peça, el més important de la nit: els guanyadors. Tots ells es van mostrar agraïts al Magnànim, pel guardó, i per haver-los donat l’oportunitat de conèixer-se entre ells i passar un dia inoblidable a València.

Els primers en pujar a l’escenari foren els premiats en poesia, acompanyats de tres grans poetes valencians: Marc Granell, Jaume Pérez Montaner i Josep Piera. Ells van ser els encarregats de lliurar els guardons a Esther Climent, Premi València Nova amb el poemari Getabako i Raquel Casas, Premi València, per Construcció, publicats en Bromera. I en castellà, als poemaris publicats per l’editorial Hiperión: Carrera de relevos, Premi València Nova, obra de Demetrio Fernández i De lo que fue no siendo, Premi València, de Francisco López.

Els guardonats dels Premis València en la modalitat de narrativa foren l’escriptor suecà Josep Franco, amb un títol que parla per ell mateix: Si tenim vida i salut. Una novel·la autobiogràfica que ens ofereix un retrat vívid d’una època en què la cultura lluitava per sobreviure, potser també un retrat premonitori de l’avenir més immediat. Amb humor i seguretat damunt de l’escenari, Franco va descriure la seua obra en tres paraules: «una novel·la collonuda», res com arribar a la maduresa literària per a apostar per un mateix amb fermesa. 

Per la seua banda, Carlos Catena, un jove escriptor de Jaén de 28 anys que ha viscut a Alemanya, Bèlgica, Irlanda i Canadà i s’ha establert recentment a Galícia, fou el guanyador en la modalitat en castellà amb la novel·la Tan tonta, un títol juganer amb la lletra t i amb el lector –que l’autor va decidir mantenir, a pesar d’algunes reticències de l’editorial. El llibre té, a més, una coberta seductora, obra de Ximo Abaia, i està publicat per La Caja Books. Només mirar-lo venen ganes de llegir-lo. Agraït i ple d’humor, Carlos Catena va assegurar que era una nit molt especial «creo que mi família no se había reunido de esta manera desde mi primera comunión».

El premi València Nova en valencià fou per a Les absències, d’Irene Klein Fariza, una recull de relats que comença amb força i promet molt, històries que defugen l’autocompassió o la pena i aborden l’absència amb naturalitat i originalitat». La modalitat de narrativa castellà València Nova enguany ha quedat deserta. 

Anna-Lina Mattar, autora d’arrels alemanyes i mallorquins, fou la guanyadora del Premi de Novel·la Gràfica, una obra que publicarà pròximament l’editorial Andana. Mattar es va mostrar satisfeta i agraïda amb el Magnànim per donar un espai a aquest gènere literari on la imatge és la gran protagonista.

I, last but not least, els darrers guanyadors en pujar a l’escenari van ser Teresa Ciges Barberán, premi València Nova d’assaig. Ciges, una jove periodista experta en periodisme polític, és l’autora de Dels faristols als pòdcasts. Persuasió política per a noves generacions. El seu discurs, concís i clarivident, va cridar l’atenció sobre la perillosa desafecció per la política per part del jovent i va convidar els polítics a apropar la política als joves i fer-los sentir-la com una cosa seua. 

Cap al final de la gala –i just abans de l’arribada del moment gloriós de la foto de grup i del còctel al pati de la Beneficència– fou el moment per al premi d’Assaig atorgat a Raúl Rodríguez-Ferrándiz, autor de Desinformació i poder, un assaig també en clau política que «se situa en el nou paradigma comunicatiu i polític i planteja el repte que té la comunicació política per adaptar-se a un nou context i fer arribar els missatges a unes noves generacions  interessades més per causes que per ideologies». El llibre, escrit en castellà, ha estat traduït per Rubén Luzón. Les dues obres d’assaig formen part de la col·lecció Estudis Universitaris del Magnànim. 

I xino-xano, amb la bona companyia, el vi i la conversa, la nit es va esmunyir com s’han esmunyit setanta-cinc anys, tota una vida que valia i valdrà la pena celebrar. 

Fins al proper any, si tenim vida i salut, com diria Josep Franco. I per molts anys, Magnànim!