Avançament editorial | 'En el fons, la terra'

Joan Dolç va nàixer el 1956 a Alboraia, l’Horta de Va­lència. S'inicià en la literatura en la dècada dels vuitanta, quan va començar a publicar un grapat de novel·les que barrejaven un humor desgavellat amb les convencions del gènere policial. Eren històries en què convergien un ruralisme cada vegada més anacrònic, del qual ell procedeix, i una industria­lització que mai no acabava de quallar.

Després d'un periple professional que el va allunyar molt d'aquell entorn i aquells temes, Dolç torna ara amb unes memòries peculiars que juguen amb el temps i, adesiara, prenen forma d’assaig literari per a do­nar forma a una visió vitalista i alhora crepuscular del paisatge i el paisanatge de la seua infància, que considera definitivament periclitats.

En el fons, la terra (Institució Alfons el Magnànim, 2023) pren com a punt de partida els cincs pri­mers anys de la vida de l'autor, que va transcórrer en l'Horta Nord, un món ancorat en el temps, aïllat i autosuficient. I, més enllà del testimoni personal, Dolç recrea i fa el balanç d'un ecosis­tema natural i social —una economia, unes formes de vida, un paisatge—, que va conformar al llarg dels segles bona part de la cultura valenciana, i que just en aquell moment iniciava el seu declivi definitiu. D'ací el subtítol de l'obra: Memòria de l'Horta.

En el fons, la terra és un exercici literari que juga amb la cronologia per tal d’incloure esdeveniments passats i futurs en una narració de caràcter autobiogràfic que aparentment abasta només un lustre. Això permet a l'autor explicar des de dins la transformació d’un món secular en decadència. Ho fa mitjançant la mirada subjectiva, però també fa ús de l’apunt històric, de la descripció antro­pològica, de l’observació de caràcter sociològic i d'abundants digres­sions sobre el pas del temps i el valor de la memòria.

Sense perdre la perspectiva d’un moment concret, Dolç es passeja pel temps com qui es passeja per un laberint arquitectònic. No estem davant, però, d'una obra experimental, sinó d'una prosa oberta i transparent, sovint naïf, però informada. És la prosa d'un xiquet de cinc anys que s'expressa a través dels ulls i la consciència d'un adult. La de qui mira arrere sense recança i que, navegant entre la nostàlgia i la mordaci­tat, tracta d'esquivar la malenconia, però no pot evitar ser lúcida i carregada de sornegueria envers el vell món que observa retrospectivament i també envers el nou que l'ha substituït.

Forma part de l'obra un conjunt de fotografies relacionades amb els fets narrats i els seus malmesos escenaris, de les quals és autor el mateix Dolç, que durant molts anys ha exercit de fotògraf i documentalista per al cine, la televisió i els circuits culturals (fundacions, museus i sales d'exposició).

Preàmbul

Quan acabava de complir jo quatre anys, i això succeïa a la tardor de 1960, ma mare em va portar per primera vegada a una escola i em va deixar allí tirat. Mai fins llavors havia anat amb ella a cap banda sense que tornàrem junts. Recorde aquell esqueixament, la meua perplexitat, el meu desemparament, la meua aprensió incontenible envers aquell lloc i la ràbia inconsolable que encara no sabia contra qui dirigir. Em vaig tirar a terra, decidit a no parar d’udolar fins que la força dels meus brams restablís l’ordre natural de les coses. Supose que em prendria algun descans, però no ho recorde. Era la meua una protesta ferma, una acusació implacable, una exigència obstinada que no admetia objeccions. Em sentia enganyat de la manera més vil i traïdorenca. El món se n’havia eixit inesperadament del seu eix i jo volia que tornés a ell immediatament. Però resulta que el món també funcionava així, i era capaç de funcionar encara pitjor. Ma mare no va tornar per mi fins molt tard, i l’endemà succeí el mateix. Allò pintava malament. Vista la ineficàcia de la resistència passiva, vaig passar a l’acció. Un dia vaig desaparèixer aprofitant l’hora de l’esplai. Ningú no sabia on m’havia ficat. La mestra, donya Paquita, una dona ventruda, de qui recorde com li costava de trobar les claus en el fons de la bossa de mà perquè la seua panxa li impedia veure el que hi havia a dins, va anar fins a ma casa per a comprovar si jo, com els gossos abandonats, hi havia tornat. Eren dos llargs quilòmetres d’anada i altres tants de tornada per camins no sempre fàcils de transitar. L’imagine amollant aimares i esbufegant tota l’estona. No cal dir que jo no estava allí. La seua havia estat una suposició prou desencertada. Per quins set sous anava a llançar-me en braços dels mateixos miserables que m’havien venut? El cas és que, hores després, algú em va trobar arrupit en un amagatall humit i llefiscós, darrere de la font del pati, tocant a l’excusat, i com no podia ser altre, ho va xarrar. Des d’aquell dia la mestra no em va traure l’ull de damunt. Va ser quan vaig començar a entendre que res no és immutable. La meua vida s’havia trastornat per complet, i ni el recurs al plor taumatúrgic ni el meu intent de fuga havien servit per a restablir el vell ordre. No em quedà altra alternativa que aguantar plorant en silenci, sentint sobre mi a cada moment la pressió de les quatre parets d’aquella estança, rodejat per una dotzena de companys de captivitat amb símptomes més o menys greus de bogeria. Com aquell passerell que, vés a saber per què, va ficar el cap entre els travessers d’una cadira i va haver de vindre el fuster a serrar-los. I sempre marcat de prop per una mestra voluminosa a qui, malgrat tot, recorde com un ésser cordial, voluntariosament afectuós. D’aquell captiveri, l’única cosa que em ve a la memòria acompanyada d’una cosa semblant a la nostàlgia són els contes de Saturnino Calleja, que estaven zelosament guardats en un armari envidrat i que alguna vegada, no moltes, em van deixar fullejar.

En acabar l’any van organitzar en el pati una festa en honor als supervivents, en el transcurs de la qual un mag va fer eixir uns coloms de dins d’una casserola on prèviament el paio havia tirat uns papers en flames. Això em va donar més a pensar que totes les lliçons rebudes al llarg del curs. Hi hagué discursos, el sarau es va tancar amb un lliurament de premis, i jo vaig ser indemnitzat pel meu calvari amb un llibre il·lustrat que contava la història d’uns gats que perdien les seues mitenes. «Mitena» —mitón, perquè el llibre estava escrit en castellà— era una paraula desconeguda per a mi, així com l’objecte que designava, uns guants absurds sense dits que jo mai no havia vist fer servir a ningú, i menys a un gat. Era una paraula que no designava res que tingués a veure amb la meua vida quotidiana, però sabia que havia de llegir-la i pronunciar-la de la manera més natural, com si a casa tinguérem dos o tres parells d’aquelles coses en cada calaix. No saber què volia dir una paraula produïa en mi una aclaparadora sensació d’insolvència, però ja sabia com dissimular-la d’una manera prou convincent. Dins de mi s’estaven establint alguns patrons. Havia descobert que ocultar la ignorància i emmascarar el desconcert era una astúcia bàsica. L’havia començat a desenvolupar amb prestesa, i no la utilitzava a la lleugera. La perfeccionava a poc a poc, conscient que es tractava d’una valuosa habilitat per a avançar en qualsevol medi obertament hostil. Ho havia aprés observant en altres les incòmodes conseqüències de ser enxampat en una simulació. Aprenia per a sobreviure, perquè em deixaren en pau, per a fer creure que havia aprés el que ells volien que aprengués. I, al mateix temps, aprenia a reservar per a mi els descobriments que pareixien no tindre valor per als altres. Potser acabava fent tot això massa bé, perquè la mestra va escriure en el marge del meu primer quadern d’exercicis que jo «prometia molt» i que s’esperava de mi que fes «coses importants» en la vida. La maledicció d’una gitana m’hauria estat de més profit, així que la bona senyora bé s’ho podria haver estalviat. Aquell comentari benintencionat em perseguiria com un malefici al llarg de molts anys, hauria d’exercir sobre mi una pressió constant i silenciosa, seria l’origen d’un desassossec incert, d’una desgràcia íntima, de vegades intensa, sempre present, que no seria fàcil de localitzar en el mapa de la meua ànima, consumiria una bona part de les meues energies futures i m’ompliria de culpa i de remordiment. Si no hagués estat per aquell vaticini categòric, potser al llarg de la meua vida m’hagués acontentat de passar inadvertit, una cosa en què començava a fer-me un expert, però vaig ser assenyalat amb aquelles paraules, i des d’aquell primer any de deportació, i durant molt de temps, sentiria la necessitat malaltissa de corroborar-les, sempre a repèl, rosegat per una contradicció interna de veres esgotadora.

Abans d’aquella cerimònia de fi de curs em van fer una foto protocol·lària en un modest decorat que havien muntat en el pati, a l’aire lliure. En ella porte una bata de ratlles amb les mànegues arromangades per damunt del colze. Les meues inicials apareixen meravellosament brodades en la butxaca superior. Tinc un llibre obert entre les mans. A la meua dreta, davall d’un quadret de la Mare de Déu, hi ha un búcar de flors de plàstic, i darrere meu hi ha un mapa. Preceptivament hauria de ser d’Espanya, però, per alguna estranya raó, és dels Estats Units i Mèxic. El fotògraf era expeditiu com un enterrador en temps de pandèmia, i la imatge té un inequívoc aire de desnonament. Pareix com si m’acabaren d’asseure d’una revolada i encara no tingués clar que el meu cul està sobre lloc segur. La meua cara és la d’un paio confús: la meitat esquerra intenta somriure, i l’altra pareix que està a punt d’imprecar Déu sap qui o què. Es pot veure allí, encara ingràvida, la consciència d’una cosa que molt més tard prendria la forma d’una certesa aclaparadora: que tots som la mortalla del xiquet que vam ser.

Indissolublement amalgamat amb el record d’aquell matí de primavera en el grup escolar de xiquets d’Alboraia —n’hi havia un altre de xiquetes escrupolosament separat del nostre—, queda en la meua memòria el bram allargat d’un dels primers avions comercials de reacció que sobrevolava els nostres caps mentre estàvem formats en el pati. Era com l’onomatopeia d’una gegantina succió, un soroll nou, fascinant i esborronador alhora, símbol de l’accelerada època que s’acostava i que ens arrossegaria sense contemplacions cap al nostre destí, amb una determinació mai vista, formant un solc amb tots els éssers, estris, criatures, coses i experiències que havien format part de la nostra infància. Fins aquell moment havia viscut a estalvi del temps, però aquest privilegi se m’acabava. A mi i, com de seguida m’hauria d’adonar, a tot el que m’envoltava. Començaria a trobar dificultats per a reconèixer-me en aquell que havia sigut. M’obligaria a creure que continuava sent el mateix en virtut d’aquest caràcter diacrònic que té la consciència, sense el qual, pel que sembla, ens dissoldríem en un present perpetu. Però aquell que jo encara era i el que començava a ser no érem la mateixa cosa, la mateixa persona; això s’aniria fent cada vegada més palès. Si de cas, érem dues realitats diferents condemnades a marxar en paral·lel. De mica en mica em convertiria en un cos cada vegada més estrany dins d’un organisme aliè, atrapat en la seua memòria i a mercè d’ella, un hoste davant del qual el meu amfitrió tendiria a segregar dosis ingents de melancolia.

El jove esdevé un adult i l’adult un vell, però el xiquet no esdevé res; deixa de ser i prou. Un ancià pot sentir-se jove i ser-ho a alguns efectes mentre no cometa l’error d’intentar repetir certes proeses o mirar-se a l’espill, però, malgrat el que diuen els poetes rancis i alguns il·lusos, xiquet no tornarà a sentir-se mai. La infància només existeix com a pèrdua. Quan el temps ens atrapa deixem de ser xiquets en un batre d’ulls i de manera irreversible. El xiquet queda sepultat en l’interior de l’adult, i des d’allí la seua veu no deixa de ressonar. És l’única cosa de nosaltres que ens permet dir «jo vaig ser», en contraposició a l’imprecís «continuar sent» que ve després.

El xiquet que vaig ser s’expressa, per tant, a través d’un excipient caduc en què es va dissolent a poc a poc. Crec que no és difícil d’imaginar com li costa a un paio de sis anys explicar-se des dels entrevins cada vegada més profunds i foscos d’una ment que ja no és ben bé la seua. La seua veu ha de travessar les vacil·lacions d’aquest altre que va aproximant-se a l’albelló. Segons alguns, el mateix del qual va sorgir, però això és una cosa que no m’acaba de convèncer. El xiquet va nàixer, i l’adult morirà. D’una claveguera s’ix, i a l’altra s’entra. Així que, d’aquest periple compartit, el xiquet que encara soc s’emporta la millor part. El dia que em va abandonar, no sense recança, l’adult en qui em vaig convertir va iniciar una excursió més llarga que prolixa al final de la qual s’apropa amb la curiositat transformada en indiferència i les certeses en sospites. I així he de parlar obligadament, a través de les seues inhibicions, rancúnies, fantasies i impostures més o menys pintoresques, com les que donen curs a aquesta obsessió, que no sé si és universal, però sí que està molt estesa, de convertir la vida en art —literatura en aquest cas—, perquè, pel que sembla, arribat un moment la vida o és art o no és res.

Joan Dolç va nàixer el 1956 a Alboraia, l’Horta de Va­lència. S'inicià en la literatura en la dècada dels vuitanta, quan va començar a publicar un grapat de novel·les que barrejaven un humor desgavellat amb les convencions del gènere policial. Eren històries en què convergien un ruralisme cada vegada més anacrònic, del qual ell procedeix, i una industria­lització que mai no acabava de quallar.

Després d'un periple professional que el va allunyar molt d'aquell entorn i aquells temes, Dolç torna ara amb unes memòries peculiars que juguen amb el temps i, adesiara, prenen forma d’assaig literari per a do­nar forma a una visió vitalista i alhora crepuscular del paisatge i el paisanatge de la seua infància, que considera definitivament periclitats.