La família a escena

En qüestió de poc de temps he llegit dues novel·les que tenen molt en comú, i tanmateix, són ben distintes i particulars. Parle de La família (Anagrama), de Sara Mesa i de La casa dels caps de setmana, Marta Pasqual. Totes dues històries estan marcades per la vida familiar i les relacions entre pares, fills i germans. Les dues són crues, demolidores, estan escrites per dones i s’endinsen amb valentia i sense contemplacions en les ambivalències i les dualitats de les persones, en la seua cara més fosca. Són dos relats sobre l’asfíxia i l’alliberament dins del si familiar. Dues històries implacables.

El fil conductor, en tot cas, és la quotidianitat i la doble màscara que sovint gastem segons vivim portes endins o portes enfora. La hipocresia o fins i tot la mentida construïda amb tot tipus de detall i precisió, a consciència, com en el cas de Sara Mesa. Una escriptora que no tem destapar la cara més bruta dels que fan bona olor i sempre diuen bon dia quan es creuen amb un veí a l’escala o al portal. Sara Mesa posa el dit a la nafra i sacseja la catifa sota la qual s’amaguen la pols i les engrunes. En La família, el seu darrer llibre, Mesa trena una història sòlida i impactant a partir de catorze relats diferents magistralment entrellaçades i sintonitzades, on cada membre de la família pren veu i dona forma a una novel·la àcida, quasi corrosiva, que retrata i parodia les relacions personals. Mesa allarga la mirada i posa l'ull en certes actituds i comportaments fastigosos, o com a mínim, poc admirables. I mentre passem les pàgines ens aterren certs dubtes: Som així els humans? I a mesura que avancem en la lectura, se'ns trastoca la consciència i algunes històries encenen totes les alarmes del nostre codi ètic, mentre percebem que l’autora «no busca oferir resposta ni solució», tal com li agradava dir a Josep Pla que havia de ser una bona novel·la.

Una família “sense secrets”

Lluny de donar consells o solucions —Déu lliure a la literatura de fer això, ni tan sols pretendre-ho!— la mirada de Sara Mesa interpreta el món, “jo no invente res, interprete el que veig” diu sovint l'autora. Una mirada atenta, sagaç i intel·ligent, que escruta i analitza la matèria relliscosa i sinuosa de la condició humana i les relacions, de l'atracció o el rebuig cap a un ésser humà, siguen els teus pares, els teus veïns, la dependenta de la botiga o l'arrendador de la casa i, sobretot, una mirada que despulla el misteri i la complexitat d'aquestes relacions quan hi ha en joc la mentida i la lluita de poder. Res no és el que sembla. L'ésser humà és capaç de construir una farsa a la seva mida i, no només viure-hi, sinó fer viure-hi, per sobre de qualsevol voluntat o dissidència, tots els que estima, o diu estimar, i que sovint són la seua família. “En aquesta família no hi ha secrets!”, proclama Damián, el pare, a l’inici de La família, una narració que creix i sedueix mentre crea i recrea ambients i atmosferes pertorbadores.

A Sara Mesa no se li escapa cap detall: despulla els seus personatges amb subtilesa, deixant-los en evidència de manera inesperada, mentre mostra les seues obscenitats, pors i misèries, la incapacitat dels uns de ser assertius, l'abús de poder dels altres, la manca d'afecte, la frustració, la fredor, l'arrogància, però també les grandeses, la seguretat, el desig de canviar. Com som els humans!

Potser Sara Mesa ha vingut al món —com molts dels grans escriptors— per mostrar-nos la cara menys amable de la vida. I no deixa de resultar una mica pertorbador imaginar d'on surt tota aquesta capacitat a l’hora de penetrar en el costat més fosc i ambigu de la vida, allà on les persones no tenen ni nom, on un pare de família és Pare, i una mare és Mare. Allà on una família sencera viu atemorida, excepte Aquilino, que, per sort, porta la vida a les venes: “De tots els germans, l’únic amb sentit de l’humor era Aquilino, el petit. Desvergonyit i audaç, Aqui no era fàcil de derrotar. Per naturalesa optimista, tendia a observar la realitat amb distància, comprenia que tot era molt més trivial i intranscendent del que creia la resta de la família. Moltes vegades no entenia els seus germans, tan temorosos sempre i aclaparats per... què?”.

Dins de La familia hi ha un codi, i és que cada família té un codi intern que és difícil d’interpretar i entendre des de fora. Com deia recentment l’escriptora Lana Bastašić en una conversa: “sovint veus com en aquest univers familiar que és el teu, el que t’ha tocat, hi ha lleis pròpies que ningú no pot comprovar ni entendre des de fora i el nen i la nena que està a dins ha d’acceptar-les”.

La casa dels caps de setmana: silencis i secrets

La vida en família, a banda dels bons moments —que també n’hi ha, ni tan sols la cruesa d’aquests dues històries ho nega— està plena de missatges xifrats, secrets, mentides i silencis, però també de somnis i il·lusions, com ara una segona casa fora de ciutat.

Moltes famílies tenen, hem tingut, una casa del caps de setmana: una torre, un apartament a la platja, la casa del poble, una caseta al secà. La casa dels caps de setmana és un luxe, un privilegi que només el benestar d’una classe mitjana o una classe menestral vinguda a més, podia aconseguir, una segona residència símbol de progrés. Se suposava, doncs, que en ella i amb ella, venia la felicitat, la recompensa a una vida dura, de treball i rutina, i fins i tot algun sacrifici.

Aquella casa dels caps de setmana és en La casa dels caps de setmana (Empúries) de Marta Pasqual, un refugi del tràfec de la ciutat, l’ocasió per a trencar la monotonia, un espai de pau on descansar i poder gaudir del temps lliure, un oasi de pau, un reialme de felicitat, un incentiu per treballar tota la setmana desitjant que aviat siga divendres. També jo vaig tenir de menuda una casa de caps de setmana i no va dur, precisament, només la felicitat. Amb tot, en guarde bons records, però també un grapat de turbulències. Potser per això vaig entrar tan profundament des de la primera línia en el relat de Marta Pasqua: Per fi un llibre de “ficció” que no se’m queia de les mans, vaig pensar, un llibre que em commovia, que em parlava, que deixava marge als mateixos lectors per a completar la història!

Sí, La casa dels caps de setmana és un llibre que sacseja i enxampa des del començament i fins al final, amb ritme i tensió, i on, per tant, la història no decau. Una història completament creïble, universal, perquè la vida, les famílies, tenen sovint una doble cara, una dualitat amb la qual conviuen anys i panys, i no tot és negre o blanc, sinó que la capa de grisos és molt gruixuda.

Heus ací, en principi, una família per estar-ne orgullosos, una família model. Una família que de portes enfora ompliria les portades de la revista Hola, si hagués un Hola en versió rural, però de portes endins –com passa a totes les famílies– no és tan perfecta. “L’avi tenia dues cares, portes endins i portes enfora”, diu la Sara, una de les veus que conta la història.

Aquesta és una història coral on tots hi tenen veu, fins i tot els monstres: “Vaig dubtar si donar-li veu o no a Oriol –comenta Marta Pasqual en una conversa recent–. Li done veu al monstre? Els monstres tenen veu? I vaig decidir que sí, que en tenia”. Són les veus de tres generacions, totes dones, excepte la del pare-avi i, i tot i que cadascuna conta la història tal com l’ha viscuda, tenen entre elles un fil conductor: els silencis dolorosos i la “felicitat” de la quotidianitat: “I com si fos una bleda assolellada, m’agafava la plorera pensant que potser m’havia quedat sense ànima i que jo n’era l’única culpable [...] Em va caldre créixer i fer-me una dona per contemplar els significats de tant punts suspensius i de tants silencis torturats”.

La casa dels caps de setmana és una novel·la que, a pesar de tractar un aspecte dolorós i escabrós, no el converteix en el tema central de la història, sinó que el relat el tensa i el relaxa la mateixa quotidianitat. De fet, és una història que en alguns moments esdevé crònica d’una època, d’una manera de viure: com ens vestien els pares, quines bicicletes muntàvem, què celebràvem, quins cotxes conduïen les famílies, què menjàvem, el goig d’aconseguir construir una segona residència... La quotidianitat, i amb ella, un altre aspecte inherent a la vida, la hipocresia. Només cal obrir el llibre i entrar en la casa dels caps des setmana...

En qüestió de poc de temps he llegit dues novel·les que tenen molt en comú, i tanmateix, són ben distintes i particulars. Parle de La família (Anagrama), de Sara Mesa i de La casa dels caps de setmana, Marta Pasqual. Totes dues històries estan marcades per la vida familiar i les relacions entre pares, fills i germans. Les dues són crues, demolidores, estan escrites per dones i s’endinsen amb valentia i sense contemplacions en les ambivalències i les dualitats de les persones, en la seua cara més fosca. Són dos relats sobre l’asfíxia i l’alliberament dins del si familiar. Dues històries implacables.

El fil conductor, en tot cas, és la quotidianitat i la doble màscara que sovint gastem segons vivim portes endins o portes enfora. La hipocresia o fins i tot la mentida construïda amb tot tipus de detall i precisió, a consciència, com en el cas de Sara Mesa. Una escriptora que no tem destapar la cara més bruta dels que fan bona olor i sempre diuen bon dia quan es creuen amb un veí a l’escala o al portal. Sara Mesa posa el dit a la nafra i sacseja la catifa sota la qual s’amaguen la pols i les engrunes. En La família, el seu darrer llibre, Mesa trena una història sòlida i impactant a partir de catorze relats diferents magistralment entrellaçades i sintonitzades, on cada membre de la família pren veu i dona forma a una novel·la àcida, quasi corrosiva, que retrata i parodia les relacions personals. Mesa allarga la mirada i posa l'ull en certes actituds i comportaments fastigosos, o com a mínim, poc admirables. I mentre passem les pàgines ens aterren certs dubtes: Som així els humans? I a mesura que avancem en la lectura, se'ns trastoca la consciència i algunes històries encenen totes les alarmes del nostre codi ètic, mentre percebem que l’autora «no busca oferir resposta ni solució», tal com li agradava dir a Josep Pla que havia de ser una bona novel·la.