La primera obra de Julio González que va entrar a Espanya ho va fer de la mà d’un capellà que va divulgar l’art d’avantguarda

“Li done el dibuix egoistament perquè es recorde com a capellà del mon pare”, va dir amb una suau ironia Roberta González a Alfons Roig la vesprada d’un dissabte de setembre del 1956, a París, quan li va regalar un dibuix a triar entre els de son pare amb l’única condició que anara a parar a un museu després de la seua mort i que li’n fera arribar una fotografia. Segons les anotacions del seu diari, la filla del gran escultor del ferro es va mostrar “una mica estranyada” en veure’l tocar a la porta de la seua “caseta amb jardí”, en un “carrer silenciós i curt, retirada”, de la capital de França. “Tal vegada per ser jo capellà”, va conjecturar Alfons Roig.

Superada la sorpresa inicial, en aquella primera trobada van rememorar, sempre segons les anotacions del capellà valencià, alguns aspectes de la personalitat del gran escultor de qui va aprendre Picasso a utilitzar el ferro. Roig consigna el fet que parlava català, que tenia complex d’inferioritat, perquè era baixet; que era nerviós i “silenciós” o que era “profundament religiós”. Tenia inquietud per la “transcendència”, però era “anticlerical”. Aqueix “anticlericalisme familiar” explica la broma amable que Roberta va dirigir a Alfons Roig al final de la seua conversa, quan li va regalar el dibuix i va exclamar: “La primera obra de Julio González que entra a Espanya i és vosté qui la porta!”.

Qui era aquell capellà? Per què va visitar a Roberta González? Alfons Roig (Bétera, 1903- Gandia, 1987) va visitar en els anys 50 unes quantes vegades París, on va fer amistat amb la dona de Kandinski i va contactar amb personatges del món cultural i artístic. Professor de “cultura cristiana i litúrgia” a l’Escola de Belles Arts de València, Roig va representar l’única incitació a obrir els ulls als nous corrents artístics que els joves aspirants a pintors o escultors van trobar en ple franquisme en un centre d’ensenyament dominat per la rutina i el dogmatisme més estèrils. Andreu Alfaro, Joan Genovés, Eusebi Sempere, Manolo Valdés, Manuel Hernández Mompó i molts altres que acabarien convertint-se en noms de referència de l’art modern, van trobar en aquell professor de religió l’única persona de l’Escola de Belles Arts que els va ajudar a explorar l’art abstracte i les propostes d’avantguarda; en definitiva, a buscar els seus propis camins creatius.

Alfons Roig, que es va especialitzar en arquitectura religiosa, va fer escola entre els artistes que excel·lirien a partir dels anys seixanta. En la seua vellesa es va instal·lar en l’ermita de Llutxent, que va restaurar ja en època democràtica amb l’ajuda de la Diputació de València, a la qual va donar poc abans de morir la seua biblioteca i una pinacoteca personal formada per obres que li van regalar pintors i escultors d’avantguarda. Picasso, Kandinski o Vasarely hi estaven representats. Va ser alguna cosa més que un avançat al seu temps i al seu context.

Dos anys després de la seua mort, es va inaugurar l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), amb la col·lecció més important de Julio González com a nucli, integrada per unes 400 obres, entre escultures, dibuixos, pintures i peces d’orfebreria, reunides gràcies a diverses adquisicions i a la donació de les hereues de l’escultor català (Barcelona, 1876, París 1942), Carmen Martínez i Viviane Grimminger.

Aquell projecte va ser concebut per Tomàs Llorens i dirigit en els orígens per Carmen Alborch. Enguany commemora l’IVAM els seus 30 anys i el seu programa ha inclòs una nova fantàstica exposició, inaugurada fa uns dies i comissariada per Sergio Rubira, Josep Salvador i Irene Bonilla, que és una relectura dels fons de Julio González en relació amb artistes coetanis com Pablo Picasso, Jean Arp, Constantin Brancusi, Alexander Calder, Jacques Lipchitz o David Smith.

Aquell dibuix que Alfons Roig va introduir a Espanya en els anys cinquanta, a la manera d’un pioner, no obstant això, no està en l’IVAM. Roman custodiat amb la resta de la seua pinacoteca, que inclou una altra obra de Julio González del 1940 i una pintura de la seua filla Roberta, en el depòsit de la Diputació de València a Bétera.

Les dues obres de Julio González que va donar Alfons Roig van ser incloses en l’exposició Pas a pas, que Pep Monter, un dels seus deixebles, va presentar el 1999 en el valencià Centre Cultural de la Beneficència. Monter ja havia inclòs el 1988 els textos dels dietaris (que Roig va denominar quaderns) en què s’explica la seua visita a Roberta González en el catàleg de l’exposició Alfons Roig i els seus amics, del 1988. El 2017, el Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (Muvim) va organitzar una exposició basada en la seua correspondència sobre les relacions d’Alfons Roig amb integrants de la Generació del 27 com María Zambrano, Juan Gil-Albert, José Bergamín, Vicente Aleixandre o Emilio Prados.

“Li done el dibuix egoistament perquè es recorde com a capellà del mon pare”, va dir amb una suau ironia Roberta González a Alfons Roig la vesprada d’un dissabte de setembre del 1956, a París, quan li va regalar un dibuix a triar entre els de son pare amb l’única condició que anara a parar a un museu després de la seua mort i que li’n fera arribar una fotografia. Segons les anotacions del seu diari, la filla del gran escultor del ferro es va mostrar “una mica estranyada” en veure’l tocar a la porta de la seua “caseta amb jardí”, en un “carrer silenciós i curt, retirada”, de la capital de França. “Tal vegada per ser jo capellà”, va conjecturar Alfons Roig.