López-Chavarri a la terra de la modernitat impossible

Aquestes notes volen complementar les abundants informacions aportades per Jorge García en l'article que es publica simultàniament en aquesta pàgina. Havíem decidit només escriure per commemorar el cinquantè aniversari de la mort d'Eduard López-Chavarri, però resulta eloqüent que cadascú pel seu cantó i sense posar-nos d'acord en què diríem, acantonats per mor de la pandèmia, hàgem començat els nostres papers assenyalant l'arraconament que va suportar un personatge tan admirable. 

No podent tenir accés immediat a altres fonts més riques, per la meua banda he hagut de començar mirant a casa l'Almanaque de Las Provincias corresponent —La vida valenciana en el año 1970—, on es van recollir textos que el director i alguns redactors d'un diari que tant devia a la constància laboriosa i a la intel·ligència de López-Chavarri li van dedicar, de seguida que va morir. L'experiència ha resultat desoladora, per més que l'efecte ja era fàcil d'esperar. Els encesos paràgrafs del director, José Ombuena, no arribaven més enllà dels tòpics: «Ha muerto don Eduardo, y un inmenso dolor, una angustia infinita, nos está atenazando la voluntad, porque algo con él ha muerto de nosotros. Ha sido al filo de la media noche, a esa hora tan amada por él, trasnochador incorregible, periodista hasta el fin, periodista, periodista, periodista [...] Un negro y doloroso destino [...] nos sumió en una penosa orfandad, abrumados por el golpe despiadado de la noticia». El difunt quedava definit per a l'eternitat com «un espíritu prócer e impar, compendio del más egregio patriarcado», un d'aquells «hombres a los que el cielo elige para patriarcas y maestros, espejos para su pueblo, ejemplos para las siguientes generaciones». 

I per si no era prou o no quedava bastant clar, per simple desídia en l'edició o per la reverència que els redactors retien a la prosa d'Ombuena, «nuestro director» —o per imposició d'ell—, el sermó edificant es troba dues vegades al mateix volum de l'Almanaque. 

Potser a la vista de l'escassa informació útil que tot allò oferia, més enllà de les jeremiades, Eduardo López-Chavarri Andújar, que succeïa el seu pare en l'elaboració de notícies sobre qüestions culturals i artístiques a Las Provincias, va trobar manera de remeiar la incúria de la redacció reproduint sencer, camuflat enmig de la crònica sobre l'activitat musical a València en 1970 —de la Filharmònica a Joan M. Serrat, passant per concerts de música militar i els certàmens de bandes de música—, un extens i documentat article —vora dues pàgines de l'Almanaque— que al Diario de Barcelona havia dedicat Josep M. Cadena al notable personatge desaparegut. A més dels mèrits, Cadena hi recordava les relacions d'amistat amb artistes —Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo, Joaquim Mir i Enric Granados— o institucions culturals com l'Orfeó Català.  

Llegint aquest volum de l'Almanaque de Las Provincias, Carlos Pérez, hauria trobat en l'episodi un argument més, i d'una eloqüència rotunda, a favor de la tesi que definia València com la terra de la modernitat impossible. 

En efecte, la trajectòria de López-Chavarri és en bona mesura el relat de la frustració d'una persona que aspirava a modernitzar. Tot el que ell havia volgut fer només ho va poder realitzar en part. En allò que havia pretès per a la seua societat, va fracassar en general. I això devia ser-li evident observant els resultats de tota la seua tossuda acció, quan tants anys després  podia contemplar una València quasi del tot soterrada per la grisor, el provincianisme i el domini de mediocres. 

Ell n'havia detectat la tendència ben abans. Amb vora quaranta anys, el 1910, en prologar Cordes vibrants, del poeta Miquel Duran i Tortajada, López-Chavarri havia escrit «València, voltada pertot d'un esprit artificial, va perdent la seua veritat de viure [...] Els dos verins més grans que ens roben la noblesa d'existir són l'snobisme i el filisteisme». 

Chavarri no donava noms, però identificava una tipologia que s'autoreproduiria: «Mitjanies impotents, són els nuncis d'esta invasió prosaica, i ells, verdaders fariseus del nostre art, volen arreplegar l'exclusiva d'amor a València, com si fóra amor la grotesca pantomima dels seus gestos!». Era el diagnòstic d'un mal que s'agreujaria després, malgrat els intents innovadors, amb la victòria d'una aliança sagrada d'ignorants, esnobs i filisteus, que seixanta anys més tard, en 1970, cobrien i controlaven l'espai i miraven d'impedir la creixença o l'expansió de qualsevol veu disconforme. 

El pintor i escriptor Rusiñol, gran amic de Chavarri, havia dit d'ell a principis del segle xx: «Aquest xicot tan expansiu, tan franc, tan ple de bondat» és «en el fons de tot un rebelde; i si no s'hagués fet mal ús de la paraula, m'atreviria a dir... que un anarquista». 

És a dir, un inconformista constructiu, al qual es podia augurar una posició singular en la vida espanyola. Això ho feia el 1906 Eugeni d'Ors, quan l'incloïa en una relació de noms que tindrien un lloc influent en la societat del seu temps: el poeta i traductor Enrique Díez-Canedo, el periodista Manuel Ciges Aparicio, el polític socialista Fernando de los Ríos, el filòleg i crític literari Federico de Onís o el pedagog Alberto Giménez Fraud, tan rellevant a la Institución Libre de Enseñanza. Posat a profetitzar, d'Ors no podia endevinar que també tots ells, d'una manera o altra, fracassaren en els seus projectes: qui no hagué d'emigrar o exiliar-se, fou assassinat pels revoltats al principi de la Guerra Civil per la seua adscripció republicana. 

No va ser el cas de López-Chavarri, gens extremista en les idees polítiques, i que s'hagué d'emmotllar a la vida valenciana, sense moure's de la seua ciutat però sabent que en ella mai no podria desenvolupar les seues capacitats ni les legítimes esperances de contribuir a fer-ne un àmbit més culte. 

Perquè a través de molts anys López-Chavarri va pretendre innovar el pobre nivell artístic i intel·lectual de la societat en què actuava. A través dels seus sabers en l'àmbit de les arts musicals, però també, un període més breu, amb l'exercici literari en valencià. Tres volums recolliren una part d'aquesta activitat creativa com a escriptor: Cuentos lírics (1907), De l'horta i de la muntanya. Croquis valencians (1916) i Proses de viatge (1929). A la distància d'unes dècades, Joan Fuster, director de la col·lecció Biblioteca d'Autors Valencians, publicada per la Institució Valenciana d'Estudis i Investigacions, va decidir la recuperació d'una bona part dels textos, reeditats amb el títol general de Proses de viatge (1983). 

Valorant aquella literatura de primeries del xx, Josep Iborra, finíssim assagista i crític ho va declarar encertadament anys després: «es pot dir que Eduard López-Chavarri ha escrit la primera prosa [...] “moderna” d'aquest segle valencià». 

Coetània del costumisme castellonenc conreat per Salvador Guinot i de les narracions naturalistes de Bernat Morales Sanmartín i Víctor Navarro Reig, l'escriptura de Chavarri posseïa característiques, mèrits expressius —tal vegada relacionats amb l'ofici de periodista—, que haurien obtingut una amplitud de lectura que ací era inabastable, per circumstàncies sociolingüístiques que l'autor no ignorava. Llegir en valencià, en aquell marc, pareixia reservat a un públic que només podia tenir accés, per condicions imposades, a una producció editorial de caràcter popular.  

Per més d'un motiu, l'obra literària valenciana de López-Chavarri es vinculava, en allò que tenia d'aspiració a qualitat lingüística i a exigència d'estil, a la poesia de Teodor Llorente. I va transmetre aquests valors a uns pocs escriptors immediatament posteriors, com ara els poetes Miquel Duran, Jacint M. Mustieles i Daniel Martínez Ferrando. Així ho valoraven orientadors culturals, entre els quals Adolf Pizcueta, quan inclogueren Flor de taronger (Fantasia de la marjal valenciana (1920), ja apareguda en De l'horta i de la muntanya, en la breu etapa final en què la col·lecció setmanal El Cuento del Dumenche es va dir El Cuento del Dumenge, amb un canvi ortogràfic significatiu. El mateix Pizcueta inclouria Proses de viatge al catàleg de l’editorial L'Estel, que dirigia. 

I encara cal afegir que López-Chavarri, futur signant de les Normes de Castelló (1932), defensor explícit de la unitat de la llengua catalana —també en això seguidor de Llorente—, anava més enllà. En 1915 saludava elogiosament a Las Provincias l'aparició de la Gramàtica elemental de la llengua valenciana de Lluís Fullana, entre altres motius per les circumstàncies del moment: «viene a ver la luz pública en momentos de intensa conmoción para los idiomas que en la patria hispánica se hablan. Cuando la “habilidad” de los políticos de oficio menta la intangibilidad del solar español, la del habla de Cervantes, única para la patria única, y todos los demás lugares comunes del patriotismo verbalista, esos tópicos de la pereza (tal vez fuera más propio hablar del cultivo intencionado de la pereza)».

Amb aquests antecedents —voluntat d'innovació cultural i artística, ús literari del valencià, reconeixement de la unitat lingüística—, es comprén a la perfecció que, amb el pas dels anys, com que el país més que avançar en la modernització va retrocedir, Chavarri es convertís en un referent amable, còmode d'exhibir però quasi ornamental.

Al capdavall, el comiat necrològic del director de Las Provincias no feia sinó que embastar tòpics que qualsevol altre, en la seua situació, hauria tret dels repertoris. I potser no amb tanta habilitat. Eduard López-Chavarri havia estat, i en això podem estar plenament d'acord amb Ombuena, un d'aquells «hombres a los que el cielo elige para patriarcas y maestros, espejos para su pueblo, ejemplos para las siguientes generaciones». Ara: no calia haver-se preguntat per què s'havia desdenyat tal magisteri, un exemple tan clar? 

Aquestes notes volen complementar les abundants informacions aportades per Jorge García en l'article que es publica simultàniament en aquesta pàgina. Havíem decidit només escriure per commemorar el cinquantè aniversari de la mort d'Eduard López-Chavarri, però resulta eloqüent que cadascú pel seu cantó i sense posar-nos d'acord en què diríem, acantonats per mor de la pandèmia, hàgem començat els nostres papers assenyalant l'arraconament que va suportar un personatge tan admirable. 

No podent tenir accés immediat a altres fonts més riques, per la meua banda he hagut de començar mirant a casa l'Almanaque de Las Provincias corresponent —La vida valenciana en el año 1970—, on es van recollir textos que el director i alguns redactors d'un diari que tant devia a la constància laboriosa i a la intel·ligència de López-Chavarri li van dedicar, de seguida que va morir. L'experiència ha resultat desoladora, per més que l'efecte ja era fàcil d'esperar. Els encesos paràgrafs del director, José Ombuena, no arribaven més enllà dels tòpics: «Ha muerto don Eduardo, y un inmenso dolor, una angustia infinita, nos está atenazando la voluntad, porque algo con él ha muerto de nosotros. Ha sido al filo de la media noche, a esa hora tan amada por él, trasnochador incorregible, periodista hasta el fin, periodista, periodista, periodista [...] Un negro y doloroso destino [...] nos sumió en una penosa orfandad, abrumados por el golpe despiadado de la noticia». El difunt quedava definit per a l'eternitat com «un espíritu prócer e impar, compendio del más egregio patriarcado», un d'aquells «hombres a los que el cielo elige para patriarcas y maestros, espejos para su pueblo, ejemplos para las siguientes generaciones».