Una manera elèctrica de narrar

Bibiana Collado Cabrera (Borriana, 1985) va debutar com a novel·lista el 2023 amb Yeguas exhaustas (Pepitas de Calabaza) i un any després la seua novel·la ha assolit quartre edició. Uns anys abans, l’autora havia traçat un camí amb quatre poemaris: Como si nunca antes (Pre-Textos), El recelo del agua (Rialp), Certeza del colapso (Ediciones Complutense) i Violencia (La Bella Varsovia), títol explícit i avantsala del tema que tracta Yeguas exhaustas.

Beatriz, una dona jove immersa en una relació sentimental atribolada i tòxica, n’és la protagonista i narradora en primera persona. Marcada per les desigualtats de classe social i altres ferides que supuren a mesura que la història avança, la veu de Beatriz pren cos i força i esdevé una veu narrativa peculiar, distinta a moltes de les que llegim habitualment de la mà d’autores a casa nostra. Una veu que retrata una part del nostre país fins ara poc tractada en la narrativa: els immigrants de la segona meitat del segle passat, aquests “xarnegos” valencians que quedaven en terra de ningú i feien mans i mànigues per tirar endavant. En el rerafons de la història estan ells, els seus referents, el seu procés d’adaptació a una terra aliena i els seus fills, com una part reeixida de testimoni sociològic.

Yeguas exhaustas és un relat que travessa una cronologia, una vida que va i torna, des d’una infantesa plena de forats negres, gens idíl·lica, ben lluny del paradís al qual podem tornar en busca de records tendres, fins a una joventut i una primera maduresa. Dividida en deu capítols que comencen amb un “De cuando...” o “De por qué...”, els títols escollits anuncien episodis vitals de moments concrets que acumulen tensió, una tensió intuïda des del començament del llibre, un inici ferotge i il·luminador on l’escriptora anuncia per on aniran els trets o, millor dit, les galtades.

Bibiana Collado és descarnada, directa, però no ho conta tot. Al contrari, tria molt bé allò que diu i allò que calla. En la seua novel·la hi ha el·lipsis intencionades i una mena de suspens: s’hi anuncia la tragèdia, però es queda en l’aire. Com a narradora, n’extrau l’essència, els elements suficients perquè els lectors puguen acabar de construir l’artefacte per ells mateixos. Traça senyals, deixa molletes de pa, i sobretot convida a entreveure que darrere de tot hi ha més, molt més.

Amb tot, Yeguas exhaustas és un artefacte narratiu potent que t’arrossega des del començament fins al final de la novel·la I tot i que excel·leix quan parla de la infantesa, igual té que ens situe ara fa trenta anys que en una nit recent, o fa quatre dies: tot esdeveniment agafa força i credibilitat en aquesta història, cada anécdota: cada pista, cada signe que ha anat (re)col·locant la protagonista al seu lloc, conformen un destí del qual li costa eixir, malgrat tots els esforços.

Llegir Bibiana Collado és quasi com seure a taula i parlar amb ella: mentre lliges, l’escoltes, directa, lúcida, punyent, cabrejada, fresca, honesta, sense cap embolcall. És una veu que indaga en uns temes i amb un to poc escoltats fins ara i que, d’alguna manera, em recorda allò que va feu Rafa Lahuerta en Noruega. En el sentit d’oferir un retrat molt personal d’una ciutat i una época, diferent dels que coneixíem fins ara. En el seu cas, Bibiana Collado no se centra en la ciutat, però sí que evoca els ambients universitaris de València i els pobles amb la indústria del taulell on els immigrants s’instal·laven per donar un futur millor i diferent als fills. I ho fa de manera que l’oralitat i la proximitat amb què escriu dona una empenta de versemblança a tot allò que conta. El ritme, els diàlegs i la ironia creen un tot magnètic. I de vegades arribes al final d’un paràgraf o d’un capítol amb un calfred, capgirant el cap, dient: no pot ser. Doncs, sí, pot ser: alguna cosa d’electritzant té l’estil de Bibiana Collado, com una fletxa descaradament justa i encertada que ens travessa.

Entre una candidesa i una innocència calculades i una mala llet desfermada, l’autora fa una crònica a cor obert de la seua pròpia educació sentimental, des de xiqueta fins a dona madura. Una història de xoc que de tant en tant sembla deixar-nos petites descàrreges. Una mena de negociació amb la vida de to introspectiu però de ressonàncies profundament compartides i reconeixibles, segurament perquè, com apunta l’autora: “la literatura no es el espacio del individuo concreto, sino el lugar del reconocimiento colectivo”.

En tot cas, per als malpensats o desconfiats ho deixaré clar: Yeguas exhaustas no és només la història personal d’una vida particular, una mena de “selfie literari”, sinó que estem davant d’una història personal ben enfocada, narrada amb honestedat, nervi i humor, reflexionada i madurada, i per això, és també una història plural i col·lectiva. I això ocorre amb autores tan distintes i distants en el temps com ara Jeannette Winterson, bell hooks, Maya Angelou, Joy Harjo, Tara Westover, Annie Ernaux, per esmentar-ne algunes, i també amb Bibiana Collado Cabrera.

Aquestes autores no han escrit llibres que es limiten a la descripció d’una vida concreta, això seria limitar i escurçar molt el valor crític i literari de les seues obres. Aquestes autores quan parlen d’elles parlen d’una època, d’una realitat, d’una opressió, d’una tensió viscuda sovint per moltes altres dones. Com ha dit en alguna ocasió Bibiana Collado: “la verdad de la ficción puede ser más real que la verdad de la vida, por eso soy escritora, no historiadora. Aquí está la historia de muchas, que es también la mía”.

Bibiana Collado Cabrera (Borriana, 1985) va debutar com a novel·lista el 2023 amb Yeguas exhaustas (Pepitas de Calabaza) i un any després la seua novel·la ha assolit quartre edició. Uns anys abans, l’autora havia traçat un camí amb quatre poemaris: Como si nunca antes (Pre-Textos), El recelo del agua (Rialp), Certeza del colapso (Ediciones Complutense) i Violencia (La Bella Varsovia), títol explícit i avantsala del tema que tracta Yeguas exhaustas.

Beatriz, una dona jove immersa en una relació sentimental atribolada i tòxica, n’és la protagonista i narradora en primera persona. Marcada per les desigualtats de classe social i altres ferides que supuren a mesura que la història avança, la veu de Beatriz pren cos i força i esdevé una veu narrativa peculiar, distinta a moltes de les que llegim habitualment de la mà d’autores a casa nostra. Una veu que retrata una part del nostre país fins ara poc tractada en la narrativa: els immigrants de la segona meitat del segle passat, aquests “xarnegos” valencians que quedaven en terra de ningú i feien mans i mànigues per tirar endavant. En el rerafons de la història estan ells, els seus referents, el seu procés d’adaptació a una terra aliena i els seus fills, com una part reeixida de testimoni sociològic.