Martí Domínguez: “La ciència sense moral pot ser una arma molt perillosa”

El científic i escriptor Martí Domínguez considera la cultura i la moral una mena de “pintura molt fina que recobreix l’espècie humana”, que, si “hi rasques un poquet, apareix la bèstia”. Acaba de publicar L’esperit del temps (Proa, 2019), un retrat veraç en què vincula la complicitat de la comunitat científica i acadèmica amb les polítiques d’extermini nazis. Segons l’autor, aquesta col·laboració va servir d’estímul per a aplicar tècniques eugenèsiques avançades en un moment en què molts pocs intel·lectuals es van oposar a les ordres de Hitler. La seua lectura també proposa una reflexió en clau actual i algun consell per a aturar “la bèstia” que portem dins. Domínguez és també professor de Periodisme de la Universitat de València i el director de la revista de divulgació científica Mètode.

‘L’esperit del temps’ és un retrat documentat de la complicitat que va haver-hi entre el món científic i acadèmic amb el nazisme. Concretament, amb els plans eugenèsics i de ‘regermanització’. Com va ser possible aquesta complicitat entre intel·lectuals i barbàrie? I per què sembla que és un relat desconegut?

És relativament nou, però a poc a poc es van obrint arxius, es descobreixen correspondències, els historiadors segueixen treballant i han eixit moltes coses que no sabíem, que s’havien mig ocultat. Els mateixos alemanys tampoc no estan molt satisfets d’haver-les de traure. El món acadèmic va tindre una complicitat amb el nazisme de primera magnitud. Hi hagué molts poquets científics que s’hi van oposar. Per què? Primer perquè no és fàcil anar en contra del teu poble i tampoc no és fàcil exiliar-te. Inclús el famós escriptor Stefan Zweig –que era jueu i es va suïcidar de manera dramàtica en l’exili– no va voler escriure res sobre Hitler, malgrat que li ho van demanar i insistir. No volies tancar-te les portes, ni criminalitzar tota la societat. Això va permetre que la gent mirara cap a un altre costat. Però, en canvi, és molt dur i molt incert, perquè també cal dir que els nazis podrien haver guanyat la guerra. Van estar a punt de fer-ho. Ara ens fa la sensació que allò mai no podria haver fructificat, però ací hem tingut 40 anys de Franco.

I quan els alemanys o una societat qualsevol troba que la comunitat científica avala o acompanya un extermini, doncs, sembla més fàcil de justificar. Té massa poder la comunitat científica?

El nazisme és un moviment fonamentalment popular. I això va permetre als capitostos nazis legitimar des del punt de vista científic les seues accions, però probablement les haurien fet igualment. A més, volien tindre la ciència de la seua banda, perquè era un règim laic i favorable a aquesta disciplina. Per això van dotar de tants recursos la ciència alemanya i els científics van trobar una situació molt més favorable a les seues investigacions. Va ser un moviment que va treballar dos nivells: el popular i l’acadèmic, que van estar profundament interrelacionats. Si haguera de fer una llista de figures del món intel·lectual alemany que es van oposar al nazisme, em costaria trobar-ne que no foren comunistes o jueus.

El protagonista del llibre és un científic vienés que confessa la barbàrie i que, en un principi, experimenta amb animals i, després, això ho aplica als éssers humans. Com ha sigut l’experiència d’haver-te posat en la seua pell?

Darrere d’una reconstrucció històrica ha d’haver-hi alguna cosa més que la virguería o crear aqueix ambient que siga versemblant i contar alguna història que, d’alguna manera, parle de nosaltres mateixos. En les meues novel·les sempre hi ha el coneixement com a èxit de la civilització. Sempre he cregut que la cultura és el que ens pot salvar com a espècie. És el que sempre, des d’una manera il·lustrada, he predicat. Però en un moment determinat m’adone que la ciència sense consciència és un gran perill; és a dir, que la cultura científica pot ser cultura, però també pot ser una arma molt perillosa. Amb la cultura no n’hi ha prou, també ha d’haver-hi consciència i moral; i la cultura pot vindre completament deslligada de la moral. I és una cosa que em va impressionar en el cas del meu personatge. És un home de primer nivell, fins a l’extrem que ocupa la càtedra de Kant. És un cínic i demagog que s’aprofita del moment, com tants altres, per a fer el que més li agrada, que és investigar. I això passa molt en el món científic. I jo, com a científic, ho sé i ho comprenc. Una disciplina et pot absorbir de tal manera que l’única cosa que vols és investigar. I tant et fa si són verds, rojos o blaus els que ocupen el poder si t’ajuden a investigar... La ciència és eterna! I tot el que hages descobert serà sempre teu. I això fa que t’encegues, t’obnubiles i et distancies de la realitat.

I això també continua passant en l’actualitat.

I tant! Jo crec que la universitat hauria d’estar molt més present en els debats públics. Per exemple, pel que fa al tema del canvi climàtic ha hagut de ser una xiqueta de 16 anys la que n’haja parlat. Quants professors han fet vaga climàtica? Quants han anat a plantar-se davant del parlament? També és cert que en els últims anys hi ha hagut una tendència a prioritzar la investigació respecte del debat públic i del paper més actiu de l’investigador, del científic o del professor universitari, que és una faena més d’un intel·lectual. L’intel·lectual està perseguit en el sentit que tan sols es valora per una carrera acadèmica i per allò que té un valor acadèmic altíssim, com publicar en entrevistes d’impacte, en l’estranger fonamentalment i en anglés. En canvi, tota la teua faena d’agitador públic, de col·laborador en mitjans públics o privats, en premsa, els mass media, conferències i llibres de divulgació, novel·les..., això no val res. Aquest llibre, ni els altres huit que tinc, no el puc posar en el meu currículum. És igual a zero. He dedicat quasi 4 o 5 anys a aquest llibre, per què hi has de dedicar aquest temps si després no t’ajudarà a consolidar un equip o una càtedra? Això fa que la universitat cada vegada estiga més deslligada del debat públic.

Què va passar amb els intel·lectuals que van participar en el nazisme?

En els judicis de Nuremberg van pagar, uns quants amb la vida, molts crims del nazisme. Els dirigents més assenyalats van morir en la forca o, en alguns casos, van passar 30 anys a la presó, d’altres van morir en els gulags russos, etc. Hi hagué una època de justícia, però que es va dur a terme tan sols en els primers espais del nazisme. Tots els altres nivells, tots els col·laboradors de Himmler, o una bona part d’ells, que venien del món universitari i havien fet tot aquest estudi de la colonització de les àrees conquerides (historiadors, urbanistes, biòlegs, psicòlegs, arquitectes), tots van retornar als llocs de treball. I en molts casos van tornar a les universitats i van continuar impartint docència tranquil·lament. El nazisme, certament, està prohibit a Alemanya. No hi veuràs una esvàstica, però hi ha hagut prou impunitat. Molts d’ells seguiren en el món intel·lectual com a líders i creadors d’altres investigacions.

I, no obstant això, sí que hi ha una sensació que Alemanya va ser un exemple de gestió del que va passar després del nazisme. Perquè ací continuem tenint monuments a un dictador.

Sí, però perquè realment foren molts anys i hi hagué tot el poble alemany implicat. El que no pots fer és anihilar una societat. I, a més, què fas amb el professorat? Despatxar-lo? Es pot fer, és clar, però van dir “si has reconegut els teus errors i ets un especialista en Kant, doncs, potser interesses”. O d’altres, que van matar moltíssima gent i van acabar en les universitats. Foren tècnics que durant la guerra van exercir una altra tasca: matar gent amb mètodes infal·libles.

En el llibre també es tracta la part dels experiments?

No s’hi entra en el ‘menguele’. El que m’interessa no és tant la matança genocida del món jueu, sinó el plantejament colonitzador d’Alemanya cap a territoris conquerits. Ells deien que el seu poble estava constret en una zona molt menuda i que l’est estava pràcticament despoblat, amb llogarets, i volien conquerir fins als Urals i deixar tota aquella zona sota influència germànica. Què podem fer amb els que viuen allí? Doncs una selecció dels que siguen ‘regermanitzables’ i dels que no. Van estudiar els híbrids que vivien en les zones limítrofes del Reich, perquè volien veure si eren aptes o no aptes. I la resta s’havia d’eliminar. I com colonitzes els territoris? Doncs necessitaven una política de natalitat, que obligava les dones alemanyes a procrear. S’obriren centres per a facilitar aquesta procreació i foren inseminades pels SS.

I com t’has documentat sobre aquest tema?

Ha sigut un procés d’anar entenent. Quan es parla de les lebensborn, es parla d’una cosa particularment extravagant. Les jovenetes (com la imatge de la portada del llibre) anaven uns quants dies als centres, intimaven, no sabien ni el nom de l’altre, es gitaven junts i les deixaven inseminades. Tres dies després del part les dones ja no tornaven a veure els fills i els donaven a una família dels SS, on serien criats en els bons valors del nazisme. Tot entrava dins d’una política de colonialisme i d’expansió que requeria una velocitat genèsica molt més ràpida que la normal d’un poble. Havien de posar totes les dones a procrear perquè, al mateix temps, anaven caient els soldats en el front. Això produeix una mena d’ansietat en la mateixa estructura d’un país. Tot això ho he trobat perquè estic dins del món universitari i he pogut contactar amb investigadors, i també he llegit molta documentació i m’ha tocat utilitzar traductors en Internet per a llegir articles en bielorús!

I tota la investigació també t’ha servit per al número 102 de la revista Mètode, ‘Ciència i nazisme’.Mètode,

D’alguna manera m’interessa que hi haja una denúncia d’una percepció de vegades molt superficial del que va ser el nazisme, on realment hi hagué una complicitat i un col·laboracionisme de primer nivell amb el món universitari. És un número molt llegible, que descobreix moltes coses que el lector no sabrà i anima molt a aprofundir en la lectura d’altres textos i llibres.

L’obra serveix per a reflexionar sobre el passat, però també dius que ens dona claus per a entendre l’actualitat o, inclús, el futur. En quin sentit?

El llibre està escrit en clau actual, per això l’he escrit; no tinc ganes de recrear-me, sinó més aïna d’alertar, perquè de vegades no donem prou importància a aquests primers símptomes dels moviments totalitaris, a aquesta actitud que és poc empàtica respecte als mals de la humanitat. Tot el que passa en el Mediterrani, els migrants que hi van morint, el canvi climàtic..., tots vivim la nostra vida egoista i no volem molt més perquè ja tenim prou moltes vegades amb el nostre dia a dia. I això fa que uns quants se n’aprofiten i que, si et descures, aquesta actitud dogmàtica, i tan furibunda, que és el feixisme, doncs ja siga imparable. Qui haguera dit que, ja descoberts el telèfon, la televisió o tantíssimes coses, es mataria gent en forns crematoris d’una manera ordenada i amb un registre? Aquesta matança planificada va ser una pèrdua de moral i de valors humans que resulta quasi inversemblant. La cultura i la moral són un vernís, una pintura molt fina que recobreix l’espècie humana, però, si hi rasques un poquet, apareix la bèstia. I hi hem d’anar molt espai, perquè la bèstia és fruit de l’evolució de molts anys de patiment i de maldat biològica. L’única cosa que la para és la cultura, el contracte social i les lleis, les grans conquestes actuals. Ja sabem com és la selva: hi guanya el més fort.