Ser mestra al món rural

Ser mestra al món rural en el segle XXI s’assembla ben poc a l’experiència de ser mestra en una escola d’un poble recòndit a començament del segle passat o durant els anys quaranta i cinquanta, en plena dictadura franquista, i encara recent la depuració vergonyosa i humiliant que van patir els mestres de la Segona República. Amb tot, ensenyar en escoles menudes, amb alumnes de totes les edats i orígens diversos, envoltats de natura, silenci i soledat, on només pots accedir en vehicle propi, o bé viure-hi, és encara avui una experiència peculiar i inoblidable.

Per descomptat que l’arribada d’internet ens ha acostat a tots i ha facilitat l’accés a la informació i al coneixement des de qualsevol punt remot, però la presència dels mestres, el tracte entre els alumnes, la construcció d’un grup classe, d’una comunitat petita formada entre els alumnes, els pares i mares i els mestres és necessària, potser més necessària que mai, perquè l’allau d’informació i les xarxes socials ens ajuden sovint a aïllar-nos més que no pas a apropar-nos.

Vaig tenir ara fa uns anys l’ocasió de conèixer com a mestra un Centre Rural Agrupat (CRA) de Terol, va ser entre 2013 i 2014, quan anava en el meu cotxe entre les escoles d’Aliaga –poble on va nàixer i viure la meua mare fins als vint anys, ironies del destí–, Cuevas de Almudén, Hinojosa de Jarque i Camarillas. La província de Terol és molt extensa i té una barbaritat de pobles, molts de dimensions reduïdes i amb escassa població. És l’epicentre del que s’ha definit com l’Espanya buida (o buidada)...

Parle d’aquesta vivència perquè recentment he llegit La nova mestra, la novel·la de Carme Cardona Bartual, guardonada amb el premi Soler i Estruch i publicada per Edicions del Bullent, una història que m’ha sorprès per la senzillesa –gens artificiosa ni alambinada– amb què està contada, pel ritme del relat i per la forma seductora i convincent amb què disposa tots els elements: ambient, trama, personatges i, sobretot, la personalitat de la protagonista. I ho fa de tal manera, que la història m’ha enxampat des del principi.

Ella, la protagonista, és la nova mestra, la senyoreta, una jove de vint-i-un anys que arriba una mica despistada i poruga al seu primer destí de treball. És la primera vegada que ix de casa dels pares i se’n va lluny, a Fontfreda, una població rural i muntanyenca, un paratge agrest i remot: “El carro trontollava pel camí. Alguns solcs gravats a terra per anteriors carros eren tan profunds, que vaig témer que ens quedàrem encallats enmig del no-res. Una de les rodes va quedar momentàniament travada en una pedra. Amb una espenta del cavall de càrrega va eixir amb un colp sec, provocant una bandada d’esquerra a dreta. Em vaig subjectar fortament al varals del lateral del vehicle”. Així és com desembarca Adela Ferro al poble que li reserva secrets i misteris.

Al mig d’aquell poble –aparentment tranquil– de gent treballadora, on la “duresa de la muntanya ha forjat un caràcter, que encara que semble fosc, ha alçat aquest poble”, Adela, jove i inexperta, “era la primera vegada que faria classe en la meua vida”, malda per mostrar-se serena, “intentant demostrar maduresa i aplom”.

Una volta precàriament instal·lada, haurà de reorganitzar l’escola i el seu habitatge modest, tot en el mateix edifici, ocupar-se de la burocràcia i, sobretot, harmonitzar la seua vida amb la dels alumnes, les famílies i la gent del poble. Mentrestant, Adela farà una descoberta que la pertorbarà fins al punt d’esdevenir una obsessió i ací és on la novel·la pren un caire de thriller psicològic que contrasta amb la dolçor i innocència inicial del personatge i amb els escenaris bucòlics del camp i la muntanya. Ja se sap, els inferns no miren pèl.

Més enllà del misteri i de la història crua i truculenta que batega per la trama, el més reeixit de la novel·la és com recrea l’ambient del poble, aquella atmosfera asfixiant d’una escola i una societat, producte i víctimes del franquisme, i com mostra, progressivament, la manera com Adela va transformant-se, canviant i madurant, per tal d’adaptar-se a la realitat i a les vides del poble, a un treball exigent i mal pagat que a penes si li deixa diners per comprar alguna peça de roba digna o una tira de blonda per apanyar una brusa vella i fer-la semblar nova per a les festes del poble. Una misèria sense límits, moral i econòmica.

La novel·la recrea amb gràcia i encert, la duresa de la vida de les mestres, sovint molt joves i inexpertes, que havien de llançar-se al món amb una mà davant i una al darrere, amb una maleta mig buida, sense grans perspectives de futur, i amb una vocació infinita. Un tema que han tractat diferents escriptors, com ara Víctor Labrado en La mestra, la història de Marifé Arroyo, una dona jove que va iniciar una lluita per la dignitat del valencià i un model d’ensenyament progressista durant els anys 70 i 80. Una mestra que fou represaliada i expulsada de l’escola de Barx pel seu compromís en la defensa dels drets lingüístics, i que s’ha convertit en el símbol d’una generació d’educadors compromesos amb la llengua en l’àmbit educatiu. Però també, i fa molts més anys, vora un segle, l’escriptor gironí Eduard Girbal Jaume en un llibre de relats memorable, La reencarnació de la Matèria i altres relats, un recull d’històries on hi tenien cabuda els personatges més indesitjables i miserables, però també les criatures més fràgils que ens roben el cor, com ara aquell inspector d’educació, anquilosat i corrupte, o la mestra indefensa que aterra al món rural acabada d’eixir de l’Escola Normal. La jove transita per una camí de dues direccions: de la ciutat al poble, del progrés i la llum a la foscor i l’obstinació. Amb força i ritme, a més de l'espontaneïtat de l’oralitat feta literatura, gran subtilesa i gràcia lingüística, Girbal perfila la psicologia dels seus personatges i els amara de vida i caràcter.

Les protagonistes d’aquestes dues històries, La nova mestra i Llium inter spinas..., la primera escrita avui i ambientada als anys quaranta-cinquanta, i la segona escrita i ambientada als anys vint, duen de la mà una crítica social sense embuts cap a un sistema educatiu estantís i castellanitzat, artificial i ferotge, totes dues des de perspectives i moments ben diferents, amb enginy, humor i una mica de tensió.

Aquells mestres que marxaven lluny de casa per fer-se càrrec de les escoles on feien tanta falta, emprenien un viatge iniciàtic cap a la ruralia plens de somnis i il·lusions que en ocasions acabaven tràgicament o amb una gran frustració. I en aquest viatge la gran protagonista és la ruralia, el camp, les muntanyes, els poblets tancats i recòndits. Els caràcters obtusos, l’obscurantisme, la superstició, els secrets, la por, però també la bonhomia. No debades el mateix Girbal va freqüentar un poblet de muntanya, perdut i de mala mort, situat entre el Solsonès i la Segarra. Era un terreny que coneixia i que li va servir d’escenari per a uns relats memorables, recentment recuperats per Edicions de 1984.

Per arrodonir el tema, tot i que sense ànim d’esgotar-lo, molt més recent encara, hi ha la darrera novel·la d’Imma Monsó, La mestra i la Bèstia, d’Imma Monsó, el retrat subtil d’una noia que aprèn a llegir entre línies la història del seu país. Ambientada en l’any 1962. Una jove mestra, Severina, de vocació dubtosa i pocs dots per a la comunicació oral pren possessió de la seua primera plaça en una escola del Pirineu ribagorçà. Els seus somnis eren un poble, una feina i una casa des d’on veure caure la neu. Deixa darrere enigmes familiars i una educació rebuda d’una mare dividida entre l’impuls irresistible d’apartar la filla de les consignes del Règim i la por d’aïllar-la en excés de la normalitat imperant.

Càndida i desconeixedora dels hàbits de convivència en un entorn rural i de les marques que la història hi ha deixat, la mestra anirà encaixant les peces que la lliguen al passat col·lectiu de la mà d’altres personatges, la Justa, i un home amb qui mantindrà una passió unidireccional. Igual que descobrirà, horroritzada, que no tota la discreció i afabilitat és poca perquè una comunitat, tancada com aquesta, ens deixe en pau.

Jugant amb el títol d’una gran obra de la Literatura Universal, Girban, Cardona i Monzó parlen de “les il·lusions perdudes” i ho fan descarnadament, però amb un xic de tendresa, dolçor, ingenuïtat i humor. Són relats trepidants, on de tant en tant s’hi ensuma la ironia tràgica de la vida. En el cas de Girbal, la història in extremis d’una mestra principiant i delerosa de treballar, que poc més i acaba “manteada” com Sancho Panza, en el cas de Cardona, una mestra jove i ingènua que viu pertorbada pel descobriment d’uns fets tèrbols que tothom amaga i a ella l’obsessionaran, i en el cas de Monzó, el desencant i la duresa de descobrir la vida en estat cru...

Tots tres, en moments ben distints, han retratat somnis perduts, trencats: el de la mestra assetjada i angoixada, el de la mestra que veu la seua pau pertorbada, i el de la mestra decebuda i desencantada.

Girbal escriu des del mestratge de mostrar la vida com un camí que transcorre en dues direccions: com ara la mestra innocent, delicada i lliurada al seu deure docent, que deixa la ciutat per una petita escola rural que serà de tot excepte bàlsam. Cardona es mostra com una narradora amb ofici, capaç de recrear l’atmosfera social i les relacions en un poble perdut, de trenar una trama complexa, i de construir reeixidament la psicologia del personatge protagonista. Monzó, una escriptora difícil de classificar que juga d’una manera molt intel·ligent amb els seu personatges i amb els lectors.

Heus ací un relat i dues novel·les, distants en el temps i en geografies diferents, que narren dos viatges iniciàtics on els inferns –ja ho he dit– no miren pèl.