Miguel Hernández i Vicent Andrés Estellés dialoguen al Centre del Carme

–Muere un poeta y la creación se siente herida y moribunda en las entrañas–escrivia el poeta d'Oriola Miguel Hernández als anys 30 abans de morir a la presó per defendre la República.

–He sentit una pena invencible, com un nus molt vulgar a la gola. He callat, sols llegia el teu nom a la llosa– li contestava Vicent Andrés Estellés, en l'Epístola d'urgència a Miguel Hernández, trenta anys després.

Aquesta conversa impossible és ara una realitat a l'exposició 'Miguel Hernández, Vicent Andrés Estellés, la paraula pren part', un acostament antològic als dos grans poetes valencians del segle XX que al unir-se en un mateix espai estableixen un diàleg continu entre ells.

La conversa la comença Estellès qui, arran d'una visita al cementiri d'Alacant a veure la tomba d'Hernández durant la dictadura li escriu l''Epístola d'urgència' on explícitament evoca als dos parlant i apel·la al seu “cor combatent” per a arribar a l'acord que el país necessita, un acord per a “refer el país com un antic mosaic, tot restablint, una a una, les pedres”. I per a això li demana “el vers i la paraula, el compromís per sempre amb el teu poble”

Un compromís polític que els dos tingueren i que queda palés a l'exposició. La mostra recorre ambdues obres des de la perspectiva poètica i política; compromesa amb el moment històric que van viure. Hernández, va lluitar activament per la República des del front i des de les lletres i per això va morir a la presó amb 32 anys, malalt de tuberculosi. Malgrat que la seua curta trajectòria va deixar una obra imprescindible, amb una forta càrrega social i gran expressivitat lírica, tot amb les paraules mínimes. Estellés, 14 anys més jove, va ser el gran cronista de les penúries de la postguerra valenciana i un dels renovadors de la poesia catalana contemporània. La mort, el sexe i la pàtria són els seus temes centrals, sempre des d'una òptica popular i amb la simplicitat com a arma poètica.

Si bé Hernández escrivia en castellà i Estellés en valencià, comparteixen compromís polític, un llenguatge senzill i l'apel·lació a la quotidianitat com a element literari. Però a més, tots dos van perdre un fill i això dota als seus poemes d'un sentit tràgic i esperançats alhora.

“Ambdós són poetes molt complets i polifacètics on podem trobar tant poesia d'amor com poesia compromesa, tenen reflexions en comú sobre la vida i la mort i recuperen l'ambient cultural i polític en què visqueren. A més tots dos tenen reflexions sobre la poesia, escriuen metapoesia, sota aquestes tres vessants s'articula l'exposició”, explica la comissaria Carmen Alemany, experta i investigadora de l'obra de Miguel Hernández a la Universitat d'Alacant.

Tot i això si el diàleg hagués estat real segurament Hernández i Estellés no estarien d'acord tan fàcilment. Si Estellés volia recompondre el país, referint-se a un País Valencià plural, bilingüe però amb una forta identitat nacional, Hernández haguera advocat per la unitat republicana d'Espanya.

“Hagueren tingut una idea diferent del marc territorial però la mateixa consciència de poble, ací parlem dos llengües i de manera fraterna i ells són dos exemples d'això”, recalca Alemany.

L'exhibició, a més, aconsegueix dotar de volum la paraula, torna tangible la poesia. Per a fer-ho s'organitza en sis mòduls o estructures portàtils que funcionen com a suport per a poemes impresos, espais de lectura i produccions audiovisuals que es poden veure asseguts a una cadira. És un recorregut bilingüe des de la individualitat, l'expressió del drama personal i d'allò més íntim, cap a la consciència del seu ésser històric, literari i col·lectiu.

L'exposició “reivindica el paper de la poesia com a eina social, fa valdre la paraula, la paraula que perdura, roman i transmet el pensament i la vida d'unes persones en una època”, ha conclòs José Luis Pérez Pont, director del Consorci de Museus de la Comunitat i ha assegurat que la mostra també viatjarà a Alacant i Castelló. De moment estarà al Centre del Carme, a València, fins al 15 d'abril.

–Muere un poeta y la creación se siente herida y moribunda en las entrañas–escrivia el poeta d'Oriola Miguel Hernández als anys 30 abans de morir a la presó per defendre la República.

–He sentit una pena invencible, com un nus molt vulgar a la gola. He callat, sols llegia el teu nom a la llosa– li contestava Vicent Andrés Estellés, en l'Epístola d'urgència a Miguel Hernández, trenta anys després.