El museu més enllà del contenidor cultural

Per a què serveix un museu que ningú pot visitar? Com llueix un quadre que ningú pot veure, una exposició a què ningú pot apuntar-se? La irrupció de la pandèmia i el confinament consegüent, que va deixar els carrers deserts durant tres mesos, va portar els professionals de l’àmbit de la gestió cultural a fer-se una sèrie de preguntes. Entre aquestes, com adaptar uns espais que requereixen la mirada i la presència personal per tindre vida a un context semipresencial.

El Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana ha plantejat alguns d’aquests interrogants a una vintena d’experts. El resultat és la publicació Innovación desde el museo: ensayos sobre la emergencia cultural, editada per la Generalitat Valenciana, que recull una vintena de perspectives sobre els centres d’art més enllà d’un magatzem de continguts, de parets que acullen alguna cosa a visitar.

La publicació, coordinada per la crítica d’art i comissària d’exposicions Marisol Salanova, aborda les narratives transmèdia, les residències artístiques o el paper dels centres d’art en la vida quotidiana del ciutadà, un espai “per al pensament, les cures, la infància, les famílies diverses i espai per a amplificar la veu dels col·lectius en centres d’exclusió”. Els assajos es plantegen com intervenen les xarxes socials en la creació i la difusió d’art, com els museus poden servir per a vertebrar un territori, per a democratitzar l’accés a la cultura o quin és el seu paper social en un món dominat per allò econòmic.

Es tracta de la primera obra assatgística a “abordar l’adaptació de la gestió cultural i l’agenda museística a situacions límit com la pandèmia, aprofitant les noves tecnologies i fent entrar el museu en les llars de manera participativa”, especialment a través de la mediació en línia. L’accessibilitat, explica Salanova, vista com a “requisit per a qualsevol ciutadà davant el centre d’art si és que una inclemència impedeix que s’hi desplace”.

Els assajos compten amb veus com la de Jorge Carrión, escriptor i crític cultural, l’historiador Mario Colleoni, l’artista Rocío de la Villa, la investigadora responsable de Wikimedia a Espanya, Florencia Claes, o els directors dels centres de cultura contemporània de València i Barcelona, José Luis Pérez Pont i Jordi Costa

Per a què serveix un museu que ningú pot visitar? Com llueix un quadre que ningú pot veure, una exposició a què ningú pot apuntar-se? La irrupció de la pandèmia i el confinament consegüent, que va deixar els carrers deserts durant tres mesos, va portar els professionals de l’àmbit de la gestió cultural a fer-se una sèrie de preguntes. Entre aquestes, com adaptar uns espais que requereixen la mirada i la presència personal per tindre vida a un context semipresencial.

El Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana ha plantejat alguns d’aquests interrogants a una vintena d’experts. El resultat és la publicació Innovación desde el museo: ensayos sobre la emergencia cultural, editada per la Generalitat Valenciana, que recull una vintena de perspectives sobre els centres d’art més enllà d’un magatzem de continguts, de parets que acullen alguna cosa a visitar.