'Del natural. Una història de la natura en la pintura', de Martí Domínguez

Voleu saber què fa un ou d’estruç penjant sobre la Mare de Déu i Frederic de Montefeltro a la Pala Brera de Piero della Francesca? Heu parat atenció a com els cavalls pareixen volar en els quadres de Géricault? Aquest llibre vos donarà les respostes o, més aviat, us ajudarà a trobar-les. Més que un assaig, Martí Domínguez proposa una amena conversa sobre l’art, amb els lectors en primera instancia, però també amb tothom que s’estime la història de l’art o senzillament gaudisca amb la contemplació de la pintura, des de Giorgio Vasari i Karel van Mander als artistes quan parlen en primera persona. El títol es refereix a la figuració del natural, contemplada al llarg d’un itinerari històric per la pintura europea que va de Giotto a Miquel Barceló, seguint el fil d’allò que en la nostra llengua s’ha dit “tret del viu”. Ben entès, aquest gir al·ludeix no sols a la imitació de les aparences de la natura sinó també a la recreació del moviment, de les emocions i de tot allò que capta l’experiència sensible i sentida del món.

El que l’autor descriu com “una monumental singladura humana” s’exposa a través de capítols amb títols suggestius, que amaguen sorpreses i regals per al lector. No cal dubte que el memorable assaig de Joan Fuster, El descrèdit de la realitat (1955), ha estat un referent que Martí Domínguez ha superat en dos sentits. Primer, perquè la seua mirada s’amera en l’observació d’aus, cavalls, papallones o núvols, amb el coneixement i devoció d’un naturalista, i no debades Martí Domínguez ho és per formació i convicció, com ha demostrat en altres llibres. En segon lloc, atès que el seu estil afegeix un encís poètic a la prosa esmolada per la crítica i en aquest aspecte llueix la ploma del novel·lista i divulgador, de tarannà il·lustrat i in xic panteista, al remat de qui ha escrit Les confidències del comte Buffon (1997) o El somni de Lucreci (2013). Així l’entusiasme per la natura es contagia al lector, que va de la mà de l’escriptor per (re)descobrir la natura a través de la mirada dels artistes d’altres temps.

Un mèrit cabdal d’aquest llibre és que transmet comprensió i estima per la natura humana, no sols pels paisatges o les criatures que poblen el nostre entorn. Fuster va escriure: “L’artista es diu en l’obra: l’espectador s’apropia d’aquesta dicció, la repeteix i s’hi eixampla -veu el món de nou, el desvela, des de la construcció estètica on l’artista fixà les seues vivències personals (...) L’espectador hi participarà, després, reconstruint-la, experimentant-la. I aquesta operació no és gens fàcil”. Martí Domínguez hi ha reeixit tenint ben present que l’artista és com una llanterna que trau de la foscor aspectes de la realitat i alhora un espill que reflecteix el món esmunyedís de les aparences. L’observació és només un punt de partida per crear “una harmonia paral·lela a la natura”, en paraules de Cézanne. Per això, Balthus raona que “pintar no és representar, sinó penetrar. Anar al fons del secret. Ser capaç de traure la imatge interior. De tal forma que el pintor també és un espill. Reflecteix l’esperit, el tret de la llum interior”.

No sempre és fàcil esbrinar d’on ve la llum interior, però l’autor s’ha entestat a fer-ho llegint testimonis autobiogràfics, documents i impressions que ens fan reviure la pintura no com una experiència marcida, sinó com a part de la vida dels artistes, que és també la nostra. L’emoció amb què Claude Monet retratà la seua dona morta, els sentiments de Rosa Bonheur davant els cavalls o el virtuosisme del dibuix de l’escanyapolls de Dürer barregen tècnica depurada i memòria estremida pel bategar del cor. L’autor ens situa davant l’obra, ens convida a distingir-ne detalls, ens informa amb precisió científica i llenguatge tan planer com acurat dels animals, plantes i elements de la natura que sovint passen inadvertits i, al capdavall, posa davant el nostre esguard un goig novell, propi de la infantesa.

Els artistes que desfilen pel llibre són més que les figures esmentades en l’encapçalament dels sengles capítols. Elles i ells apareixen observats de prop i amb tarannà comprensiu; són persones amb ulls en la cara, de carn i ossos, amb sentiments i febleses que ens fan pensar en allò que diu Cervantes del Tirant lo Blanc: “aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros deste género carecen”.

L’escriptor valencià ens ofereix la seua devoció corprenedora per la natura i per l’art com a interfície entre l’esser humà i el món que ens envolta. Ara i adés, mirant l’art d’altres temps es pot oblidar que els quadres no existirien sense els artífexs, persones massa voltes mitificades o presentades sense més ni més com a genis. Però, sobretot, es pot perdre de vista l’espectacle sumptuós i delicat de la natura, que s’esvaeix davant nostre si no hi posem remei i, per tant, el llibre conclou amb un epíleg que traspua un enyor de l’entorn natural com a tema artístic i crida a tornar-hi abans que siga massa tard.