'Panxo' (Zoo), sobre l'adéu del grup: “No ens ha faltat el tobogan, hem aconseguit molt més del que nosaltres hauríem imaginat”

A molts seguidors de Zoo els Reis d'Orient els van portar carbó, però el dia després. El grup de la Safor deia literalment “Adéu”. Després de 10 anys del projecte sobre els escenaris, el seu carismàtic líder Toni Sànchez 'Panxo' s'acomiadava del 'monet', la mascota i insígnia del grup, en un vídeo on se l'ha vist tornar al bosc. Ha sigut una setmana d'anunciar al públic allò que ja era una decisió privada dels seus membres, amb entrevistes i el llançament de la seua última cançó, 'Epíleg', on resumeixen en quatre minuts la seua trajectòria.

El poeta deia que “una cançó no és cançó fins que no la canta el poble”, i això ho ha aconseguit Zoo no sols als seus concerts, sinó en les xarangues de les festes de molts pobles, pavellons, estadis i allà on es vol fer festa o llançar un missatge. La gent canta Zoo més enllà de Zoo. Fem un repàs dels principals èxits dels seus tres discos (Tempestes vénen del Sud, Raval i Llepolies) mentre 'Panxo' ens parla amb una sensació de tristesa i el que s'alleuja d'un pes gros.

Zoo penja les corbelles de la revolta. El ‘monet’ ha sigut feliç, com deia el grafiti?

Jo crec que sí. És la frase perfecta per sintetizar aquestos deu anys, és amb el que ens hem de quedar. El monet ha sigut feliç i jo he sigut feliç.

Heu triomfat cantant en valencià des d’ací fins al Japó, heu omplit el Palau Sant Jordi a Barcelona i el Wizink Center a Madrid, marxeu quan esteu en allò més alt… Us ha faltat algun tobogan?

La veritat és que no, no ens ha faltat el tobogan, hem aconseguit molt més del que nosaltres mateixos hauríem imaginat quan van començar aquesta aventura. El tobogan potser ha sigut l’últim disc i l’explosió final. Ens el vam fer nosaltres mateixos, ens hi hem llançat avall i ho hem gaudit molt.

Vareu sobreviure a l’incendi i li vareu fer front al gegant. A què no ha pogut sobreviure Zoo?

Zoo no ha sobreviscut però ha 'superviscut', hem viscut molt bé. Precisament el que no volíem era això, sobreviure, però amb el concepte d’arrossegar-se, que tot el temps que durara la maquinària en marxa es fera súper, a tope, i ho hem aconseguit, però véiem que artísticament ja no anàvem a créixer. Jo no entenc casos com els Rolling Stones o U2, són gent que ja té edat per comprar-se una canya de pescar. No entenc per què amb aquestes edats i amb la butxaca ben plena s'han de pegar aquestes pallisses. Jo crec que cal saber parar i saber deixar el projecte a dalt de tot.

Marxa Xavi Sarrià, s’atura El Diluvi, ara Zoo… Es tanca un cicle musical en valencià però açò continua. Per als que venen, podeu haver sigut com la mestra?

Bé, jo crec que un poc sí. Tots ens nodrim dels que han estat abans. Nosaltres crec que hem pogut ser i serem un mirall en moltes coses, com ho van ser per nosaltres Obrint Pas, Xavi Sarrià, Orxata Sound System o la Gossa Sorda… uns mestres de la música en valencià.

Començaveu el 2014 quan s’albirava una nova era política, i marxeu el 2024, mesos després de tancar-se. Després de l’estiu ve l’hivern o el carrer de l’amargura?

Tot fa pensar que pot vindre un carrer de l’amargura. Ha tornat la gent que estava sempre, però ara estan més desenfrenats i més desvergonyits. Ara amb un conseller de Cultura-torero em venen al cap més cançons, però... Les coses canvien i el País Valencià ha canviat els últims anys. Però tenim una base social que ens fa pensar que tot pot capgirar-se, esperem que el carrer de l’amargura siga un carreró i que acabe un una gran albereda florida.

Heu posat els ventiladors que esguitaven merda ‘pa’ tots i heu repartit llepolies, heu fet mestisatge musical i generacional. D’això anava Zoo o us ho heu trobat?

Doncs, les cançons han anat sorgint, amb honestedat i passió per l’ofici. Ens hem sentit molt bé i les cançons han arribat a molts, d’ací i d’allà, i a gent de tots els gustos que potser no ens ho pensaven al començament.

L’activisme ha sigut un principi innegociable, un dels referents és el conte musicat ‘I malgrat tot Palestina’. Com ho esteu vivint en aquestos moments tan durs?

Estem vivint-ho amb prou intensitat. Vam estar allí en 2018 com a grup actuant, i va ser un viatge que ens va marcar molt. La idea va ser de Marcos per estar allá, i ara s’ha materialitzat el conte coincidint amb aquest moment tan xungo que estan vivint allá. Esperem haver aportat el nostra granet de sorra, però ací qui ha d’intervindre és la comunitat internacional.

El final s’anuncia amb 10 concerts dispersos territorialment. Per què un correfoc per tot Espanya?

Hem volgut fer poques dates i per tot el territori, repartint. Molta gent s’ha sentit decebuda perquè hem fet aixó. Però els últims quatre anys hem estat fent 70, 60 i 50 actuacions per any. Ha sigut molt de temps, la gent ha tingut temps i ja no tenim força. Però sobre tot volíem acabar a Gandia, que ens pugueren veure els nostres pares, i la mateixa nit a dormir a casa.

La cançó pòstuma s’ha cantat molt aviat, o ja s’estava pensant en el final?

S’ha cantat quan tocava, alguns pensaran que prompte, nosaltres no tant. Aquestes decisions no es prenen d’un dia per a l’altre, ja portem temps. Vam anar pensant com estàvem, en com ens anava, i quan ho penses tant és perquè s’ha de fer el pas.

Amb el ‘monet’ una altra vegada al bosc, vosaltres continuareu avant, però... al món de la música o al raval?

Cadascú té el seu projecte vital. El món de la música és molt ample. Hi ha gent del grup que toca en xarangues per les festes del poble, altres són professors de música… Zoo ens va pillar a tots ja amb la trentena, alguns han tingut família... Jo de moment descansaré de l’escena i gaudiré dels meus i de la vida.