Panxo (Zoo): “Sempre hem dit el que volíem dir”

Compleixen cinc anys amb l’agenda plena de concerts. El grup valencià Zoo Posse encara els últims mesos abans d’acomiadar-se temporalment dels escenaris per “respirar un poc”, estudiar els encerts (i també les errades), fer recerca d’estils nous i continuar component per al futur disc. Abans del parèntesi, tenen tot un estiu ple de cites musicals en festivals i sales arreu de l’Estat, i també de l’estranger, on faran vibrar el públic com sempre. En el Festival de les Arts de València toquen aquest divendres i seran els únics que s’expressen en valencià. La veu protagonista del grup, Toni Sánchez, més conegut com a ‘Panxo’, pensa que la música valenciana “sempre ha estat discriminada, igual que la basca o la gallega”, però gràcies als grups s’està “capgirant la situació”. Barcelona, Madrid, Santiago, Mallorca i, fins i tot, el Japó, són algunes de les destinacions pròximes d’un dels grups més reivindicatius de l’escena valenciana.

Tot va començar amb Estiu i, al cap d’un any i mig, féreu més de 65 concerts. Quins són els moments o els festivals on més heu gaudit durant aquests cinc anys?Estiu

Hem gaudit molt dels concerts a l’estranger. Hem estat en festivals a Polònia, França, Hongria… Han sigut concerts molt especials pel fet d’estar tan lluny de casa i veure gent que rep la nostra proposta de manera molt positiva, que balla i que potser no ens coneix, però en gaudeix i després pregunten, ens escriuen... És una sensació molt bonica perquè sents que la teua faena arriba molt més lluny del que es podria esperar. Després també hem gaudit molt dels festivals més potents de l’Estat, com per exemple el Viña Rock, el Cruïlla de Barcelona, els del País Basc o festivals molt consolidats a Galícia, que sempre compten amb nosaltres, o inclús a Andalusia, on hem estat aquest dissabte passat, a Granada, compartint escenari amb bandes molt importants. Depén del context, però els hem gaudit tots.

En els vostres concerts es mescla el contingut polític i el reivindicatiu amb la festa, la diversió i la gresca. És la música una manera de convéncer?

Bé, és una manera de persuadir, diria. Potser ajude a remoure algunes consciències. Sí que pense que durant aquests anys hi ha hagut un conjunt de grups que han o hem contribuït a posar el focus sobre algunes qüestions polítiques importants que, potser a través dels canals tradicionals, com la política o llibres d’anàlisis polítiques o sociològiques, no s’havia aconseguit divulgar tant. Crec que la música, i les lletres especialment, ajuden molt a divulgar algunes problemàtiques que sempre cal estar removent i fer-les presents.

Totes les expressions artístiques són polítiques. Però vosaltres concreteu molt en les lletres i en les temàtiques, i també en els gestos. Tenint en compte el context actual de retallada de llibertat d’expressió, especialment en artistes i cantants, alguna volta heu deixat alguna idea al calaix?

No les hi hem deixades, almenys de manera conscient. També perquè sempre hem volgut denunciar les coses, però hem buscat, per una qüestió de gust personal, fer-ho a través d’un llenguatge bastant metafòric, fent servir la ironia o altres recursos estilístics que ens han allunyat d’aquest perill que tenen artistes que, potser, són més explícits que nosaltres i que han tingut problemes. Sempre hem estat un poc en l’equilibri de no caure en un llenguatge tan explícit que ens porten davant d’un jutge. Amb tot, sempre hem dit el que volíem dir i de la manera com ho volíem dir. A part d’això, és una desgràcia el que passa i ens solidaritzem al màxim amb tota la gent que ha patit aqueixes pressions i repressions.

Penseu que el vostre públic té una certa ideologia o tendència política? Què és el que n’espereu?

Nosaltres no esperem res. El públic sempre és qui mana, és sobirà i sí que és de veres que, pel tipus de lletres que fem i d’idees que promovem, doncs no seria normal que una persona amb idees feixistes simpatitzara amb el nostre grup al mateix temps. No seria molt normal, però si ho fa… Vam tindre fa poc un cas una mica particular en un concert a Sevilla en una sala plena i, entre cançó i cançó, vaig parlar de Ciudadanos. No recorde ben bé què en vaig dir, però una persona va eixir fora de la sala amb la seua parella (això ens ho van comentar després) i se’n va eixir perquè s’havia sentit ofesa perquè ella havia votat Ciudadanos en algunes eleccions recents. És clar, nosaltres mai no direm ‘no volem un públic com tu’. El que sí que volem és que ens respecten a nosaltres. Si has vingut a veure’ns a nosaltres, diem el que diem i pensem el que pensem, podem debatre-ho les voltes que vulgues. Però jo crec que és bastant evident que, per les lletres que fem i per les idees que defensem, el nostre públic combrega, en més o menys grau, amb unes idees polítiques transformadores, com a mínim. Dins d’això ja pots ficar tots els matisos que càpien.

Fa unes setmanes tocàreu en un concert per Palestina organitzat pel BDS País Valencià i l’últim videoclip que heu publicat també està gravat allí. Quina importància té tocar en aquests espais o anar fins a Palestina?

La lluita del poble palestí sempre ha estat molt present en tots els moviments transformadors d’esquerra, històricament, perquè és una opressió especialment cruel i silenciada. Dins de tot això, ens va sorgir la possibilitat d’anar amb Pallasos en Rebeldía al Festiclown a Palestina. Per a nosaltres suposa conéixer de primera mà tota la problemàtica d’allà i tota l’experiència vital que suposa fer un viatge d’aquesta mena. Fent un poc d’autocrítica, diria que també cal refrescar o agitar una mica la nostra consciència transformadora que, de vegades, es queda un poc adormida pel tipus de vida que fem ací i els cicles polítics que hi ha, que ens porten a moments de desmobilització... Ens serveix per a encendre de nou aqueixes idees que sempre hem cregut que tenim i que en alguns moments s’adormen una mica.

Galícia, Madrid, Euskal Herria... Fins i tot aneu al Japó! Cada vegada hi ha més espai per a la música catalana fora de les seues fronteres, però sou els únics que tocareu en valencià en el Festival de les Arts. Com creus que està la salut de la música en valencià? Hi ha dificultats per a fer el salt a festivals no tan temàtics o, potser, més massius?

Jo sempre he defensat que la música en valencià com a tal, aqueixa etiqueta, era important deixar de fer-la servir, perquè nosaltres no anem al Festival de les Arts representant la música en valencià, però sí que ens expressem en valencià. Crec que, no la música en valencià, sinó el valencià, com a llengua, està discriminat i menyspreat en tots els nivells. En les televisions públiques a escala estatal, per exemple, en un presumpte Estat plurilingüe, la música que s’emet permanentment és en castellà. Incloent-hi els mitjans valencians fins no fa molt de temps... Això es trasllada als promotors privats, perquè és una dinàmica assumida per tot l’Estat, i els festivals privats, també de música espanyola, només preveuen programar la música feta en castellà. Aquest és el peu que calcen i, dins d’aquest context, la música valenciana, que també és espanyola, sempre ha estat discriminada, com la basca o la gallega. Nosaltres hem aconseguit entrar en el Festival de les Arts i hi ha molts més grups del País Valencià que, per mèrits propis, podrien tocar en aquest festival. És una faena que va molt a poc a poc, però es van fent passos llargs i esperem que això continue. Gràcies al treball dels grups es va aconseguint capgirar aqueixa situació.

Amb aquesta situació de discriminació, es pot eixir de la precarietat amb la música?

Nosaltres, per exemple, hem eixit de la precarietat. Podem viure, ara mateix, del que fem, però no és representatiu. En general, els treballadors de la cultura, i de la majoria dels sectors, no tenim unes condicions laborals, uns convenis i un teixit sindical, o una estructura, que ens permeten dignificar la situació a escala general. És molt difícil i això s’emmarca dins del context actual d’aquest neoliberalisme tan brutal que cada volta dificulta més dignificar les faenes de la gent.

Us acomiadeu dels escenaris durant un temps després de cinc anys sense parar. Què toca ara, fer recerca d’estils nous, continuar component, revisar el que heu viscut…?

Crec que les tres opcions que has dit són perfectes. Volem continuar component. Necessitem parar per respirar un poc i, dins d’aqueix cicle de respiració i neteja, hi haurà una revisió del que hem fet durant aquests cinc anys per tal de pensar-ho, estudiar les errades, que n’hi ha hagut, i els encerts. A partir d’ací, crearem un disc nou. En aqueix procés creatiu intentarem també polir l’estil, millorar-lo, modificar-lo i buscar què ens demana el cos artísticament i aplicar-ho tan bé com puguem a tot el que hem aprés en tots aquests anys.