Paula Bonet: “Els valencians seguim donant suport a conductes destructives com les que narrava Chirbes”

‘El año que nevó en valencia’ de Rafael Chirbes es va publicar l’any 2017. Es tractava d’un relat curt que venia a inaugurar una nova col·lecció –hui en dia molt exitosa– de l’editorial Anagrama, i què invocava la memòria d’un escriptor que havia faltat dos anys abans.

Un text que parlava d’infantesa, fam, classe obrera i família a la València de 1956, on una onada de fred va dur la neu fins a la Platja de la Malvarrosa, inundant els carrers i les plaçes d’un blanc molt estrany de veure a la capital del Túria. Ara, l’artista i escriptora Paula Bonet també publica ‘El año que nevó en Valencia’. És el resultat de quatre anys de feina pintant al seu estudi de Barcelona. Inspirada per les paraules del nen que protagonitza aquest relat autobiogràfic, Bonet proposa una nova manera de descobrir i sentir el llegat i l’obra de l’escriptor de Tavernes de la Valldigna.

Una publicació que coincideix amb l’estrena el pròxim 30 d’abril, del llargmetratge ‘La buena letra’ de la cineasta Celia Rico, adaptació de la novel·la del mateix autor. Deu anys després de la seua mort, l’obra de Chirbes sembla més actual que mai.

D’on ve aquesta reivindicació de l’obra de Chirbes?

Aquest llibre és important per a mi per molts motius. Jo em vaig apropar a Chirbes quan estava treballant amb ‘La anguila’. Estava molt capficada dins d’aquest projecte que també va ser una exposició. Tan capficada que em feia mal. Necessitava una lectura que m’allunyara de mi mateixa. I llavors em va cridar molt l’atenció aquest llibre, i una imatge que presentava: un nen obria un cistell ple d’anguiles, i clavava la mà per tocar aquells animals llefiscosos i freds que li provocaven repulsió, però que no podia deixar de tocar. Aleshores em vaig adonar que la meua pròpia anguila havia de ser així.

Va ser revelador: amb Chirbes vaig trobar una veu que m’estava explicant qui era jo. La seua obra posava llum a zones fosques on jo no m’havia endinsat. I d’aquesta lectura vaig passar a la resta, descobrint un autor amb una veu molt crítica que al mateix temps no perd mai l’amor per la nostra terra. Una terra que té moltes llums i moltes ombres, però que no és amiga dels tos mitjans. Després d’acabar el projecte de ‘La anguila’, ingènua de mi, vaig pensar: “Si pinte aquest llibre, faré una cosa senzilla que tindrà a veure amb la bellesa. Un projecte bisagra transitori”. I el que ha passat és que m’he tirat quatre anys pintant el llibre, que no és ni senzill ni bisagra. Chirbes ha sigut un refugi.

‘El año que nevó en valencia’ és el teu llibre més experimental. És un diàleg entre dos autors i les seues obres, o més bé una intervenció amb format literari per a acompanyar una exposició?

No sabem el que és, encara. Hem trigat un any a donar-li aquesta forma concreta, però no sabem exactament què és. He gravat ara l’audiollibre i, quan presentem a València les pintures, aquestes aniran acompanyades de la meua veu llegint a Chirbes.

En un format d’exposició?

‘El año que nevó en Valencia’ tindrà només tres presentacions. La tercera i última serà a València, perquè m’he reconciliat amb la ciutat gràcies a ell, i hi vull tornar. El que hem fet és buscar un pis petit com el de la història de Chirbes, que estiga buit i on puguem exposar les pintures mentre s’escolta l’audiollibre. Serà al pis de Russafa on vaig viure deu anys. És a dir, exposarem totes aquestes pintures al lloc on jo vaig començar a pintar.

A ‘La anguila’, la narradora descobria unes cartes dels seus avis que establien un diàleg entre passat i present. Ací això també està present. Volies reflexionar sobre la memòria? 

En aquesta obra està el passat i el present de la gent que habita la narració de Chirbes. La veu, el lèxic i l’estructura sintàctica és la d’un home gran, però no deixes d’escoltar al nen interior. I no sols és un diàleg temporal. Ell té una ferida que comprenc, i que també tinc. Venim d’un lloc molt similar, amb una educació semblant, amb aquest amor absolut pel valencià i la contradicció d’escriure en castellà… També existeix aquest diàleg en la seua capacitat de presentar-te personatges com Rubén Bertomeu [Protagonista de la novel·la ‘Crematorio’], als antípodes del que tu ets i com penses, però a qui acabes entenent com el producte d’un context. A més d’aquesta capacitat seua per fer entendre que la cultura ens manipula. “La buena letra es el disfraz de las mentiras”, deia ell. I finalment, altra cosa que trobem en aquest diàleg és el pensament de Chirbes del fet que els escriptors poden ser testimonis del seu temps o símptoma del seu temps. Ell sempre intentava ser testimoni: per aguditzar la mirada i poder ser crítics amb el que veiem, sense caure en la temptació de voler cremar-ho tot. Amb l’esperança que les coses poden canviar.

Chirbes és molt actual perquè s’apropa a les històries amb perspectiva de gènere

Chirbes situa als personatges femenins en el centre, i reflexiona sobre com la història oficial sol deixar al marge les cures. Tu també volies reivindicar-les?

Sí, i per això sent molt d’agraïment. Pensava que seria una obra senzilla, però quan em pose a treballar en ella veig la consciència de classe, veig les diferències entre poble i ciutat, com critica l’autor la toxicitat de les relacions familiars. Veig que és molt actual perquè s’apropa a les històries amb perspectiva de gènere. Està reivindicant no tan sols a les dones de la seua família, sinó també revisant la masculinitat. Com ens parla de la seua relació amb el seu ‘tío Antonio’, els vincles afectius entre homes... Tot això està present en el llibre. 

Aquest vincle també té a veure amb el que sent Chirbes pel País Valencià. La memòria com a pàtria. El final del relat ens descobreix a un xiquet que vol continuar pertanyent a un lloc que ara li queda lluny. Tu també has connectat amb aquesta sensació?

La pàtria de què parles està molt present. Pintant ‘El año que nevó en Valencia’ he tornat més a Vila-Real que mai. I també he fet una cosa que no havia fet mai que és tornar tota sola a la casa del poble, a Sueras. Els meus avis encara estan vius i no havia habitat mai eixa casa sola amb ells. He pogut connectar amb ells des d’aquesta experiència humil de sentir com la meua àvia feia xocolate, orelletes, bunyols i coca d'ametlla. Tot això que també viu Chirbes quan torna a la seua infantesa. Eixes carències que no el fan sentir pobre, sinó tot el contrari. Ell va acabar decidint que volia morir en València. Va viure molts anys a Madrid i el vincle que tenia amb París i Roma era molt fort. Però va tornar a morir a la seua pàtria.

La gestió de la DANA continua sent terrible. És puro ‘Crematorio’

A ‘Crematorio’ Chirbes retracta a eixos constructors i especuladors del sòl i l’habitatge que malvenien la terra, i que construïen en barrancs i zones inundables. Amb tot el que ha passat a la DANA la prosa de Chirbes es revela, de sobte, més actual que mai?

És que ell era testimoni del seu temps. Ell deia que no s’estava anticipant a res, escrivia del que veia. Em va impactar ‘Crematorio’, però més encara ‘En la orilla’, perquè deixa la primera línia de platja per anar al pantà i narrar les relacions afectives de dos homes, Esteban i son pare, els dos fusters [com la família de la mateixa Bonet amb tres generacions de tradició de carpinters]. Quan va ocórrer la desgràcia de la DANA i tota aquella mala gestió, estàvem a punt d’entrar a impremta. I vam canviar el color de la tipografia de la portada perquè havia de ser fang. Un fang del qual Chirbes ens parla a les seues novel·les: sabíem que això podia passar. I no només no s’ha evitat, sinó que la gestió hui dia continua sent terrible. És puro ‘Crematorio’. 

A l’epíleg parles de quan vivies prop de la casa de Rita Barberà, fas un paral·lelisme amb l’obra de Chirbes i la realitat política dels valencians i valencianes. La política valenciana viu atrapada en un bucle temporal?

Sembla que els valencians no aprenem. Aquesta dignitat humana que apareix en les novel·les de Chirbes ens defineix. Un constructor que, de jove, va ser un idealista com el protagonista de ‘Crematorio’, i que després decideix destruir el nostre paisatge, estafar a gent de classe humil, sabedor del fet que les construccions es fa son de mala qualitat i en zones que es poden inundar. Repetim els nostres errors i encara donem suport a conductes destructives com les que narrava Chirbes. Però alhora també protestem. Fa pocs dies va haver-hi una manifestació que va omplir els carrers de València de dignitat.

Chirbes veu aquesta contradicció de sentir-nos orgullosos de la nostra terra i alhora ser els primers a vendre-la i destruir-la.

Tu ho has dit. Som orgullosos de la nostra terra i també la condemnem. Chirbes m’ha ajudat a entendre part d’aquesta foscor i també responsabilitzar-me. Quan ets jove i tens uns ideals, i vols fer les coses bé, t’endús la decepció del fet que no pots fer res. I aleshores el primer que fas és marxar. És el que vaig fer jo, almenys. Ara cada cop tinc més ganes de tornar. Li ho puc agrair a Chirbes. Sempre he fet servir la pintura per a afrontar el dolor, per a entendre les coses que em passen. Amb Chirbes he descobert les ganes de tornar a casa. És com tancar el cercle: el pis on vaig viure acollirà l’exposició de les obres de ‘El año que nevó en Valencia’. Sentia un amor-odi per Russafa. Ara estic en un moment que sent aquest orgull, però la part de la condemna l’afronte des de la temprança.

A finals d’abril s’estrena ‘La buena letra’, que adapta també la novel·la homònima de Chirbes al cinema. La directora, Celia Rico, és de la teua mateixa generació. I les dues us heu aproximat a novel·les que parlen de la memòria i la dignitat. A què creus que es deu aquesta casualitat?

No té explicació. Les dues obres parlen del mateix: una a través del relat autobiogràfic i l’altra a través de la novel·la. Chirbes volia veure ‘La buena letra’ feta pel·lícula, i volia veure ‘El año que nevó en valencia’ pintada. I han passat les dues coses, al mateix temps, fetes per dues dones de la mateixa edat que no sabien que existia el projecte de l’altra. Ara que l'una i l’altra hem vist el que hem fet i com ho hem fet, ens adonem que hem fet el mateix. Ni nosaltres sabem explicar-ho!