Pepa Guardiola: “La meua vida està centrada en quatre pilars fonamentals: la terra, la llengua, l’educació i el feminisme”

He anat a Xàbia moltes vegades des de ben jove, sempre, però, seguint el ritme de l’autopista AP7. Tanmateix avui, com que anava a entrevistar Pepa Guardiola (Xàbia, la Marina Alta, 1953) i ella viu a les faldes del Montgó, he canviat la ruta i, de passada, he descobert el paradís que s’estén a cada costat de la carretera de Xàbia, des de la Xara fins a tocar el Montgó.

Capficada com anava, conduint i tractant de trobar el punt on havia de girar per pujar a casa de Pepa, no arribava a relaxar la mirada sobre el paisatge. No obstant, percebia tothora la immensitat d’aquests paratges: el Puig de Llorença a la dreta i les parets rocoses i rogenques del Montgó a l’esquerra, tot envernissat pel sol de la tardor, aquest sol que ve a reconfortar-nos en uns dies que s’han acurtat. De tant en tant, alguna palmera alta i aïllada, tarongers dispersos, restes d’ametlers -n’hi hagué molts més temps enrere- garroferes aromàtiques i alguna olivera ací i allà. La Marina pot deixar-nos sense alé per moments. Tanta bellesa, però d’escala humana, aclapara.

Com que finalment me n’he passat de llarg, allà justet on havia de girar, em trobe de premi que ja he recorregut aquesta preciosa CV-735 dues vegades. Mentrestant, Pepa ha baixat a esperar-me al marge de la carretera on finalment la veig somrient i asseguda sobre una pedra, donant-me la benvinguda amb uns ulls que ho diuen tot.

En veure-la i parlar-hi uns minuts, tinc la sensació de trobar-me com a casa i no m’enganye perquè al llarg de la jornada que hem compartit –hem començat a conversar a les dotze del migdia i ens hem acomiadat vora les sis de la vesprada, arròs melós amb rap i gambes inclòs- Pepa m’ha arrecerat sota el caliu de la seua persona i de la seua casa, amb uns ulls que guspiregen tothora i amb un somriure seré i sincer.

Com que fa un dia magnífic, de matí fred, però al migdia assolellat, ens hem instal·lat al jardí, un jardí fet i refet al llarg de quaranta anys, on senyoregen oliveres centenàries, una d’elles tot un monument de la natura, envoltades de racons i bancs construïts amb els totxos de la caseta de camp dels seus avis.

Ama i senyora, Pepa arranja el decorat: dues butaques amb coixins i unes estovalles sobre una tauleta rodona. Hom diria que estem preparant l’escenari per a una gravació de cinema o de televisió. No és el cas, però. Estem ella i jo en la més absoluta calma i intimitat. Alguna remor somorta amb màquines de fons –sembla que sempre estan construint en aquesta comarca– però poc més. El sol va embolcallant-nos a poc a poc i aviat comença fins i tot a cremar una mica. Quan ens n’adonem, duem dues hores i mitja parlant i ja fa estona que hauríem de ser al restaurant per a dinar. No passa res, és desembre, dijous, no hi ha pressa, no hi ha turistes, només la força de la natura i aquest esquirol que travessa d’un extrem a un altre el cable telefònic fins fer un tomb i endinsar-se de nou en l’equilibri de les branques del pi. A la nostra esquena les parets del Montgó ens bressolen i sembla que res de dolent ens puga passar mai. Mentrestant, tinc la sensació que si allargue un braç, podria tocar les parets pedregoses de la muntanya.

Aquesta potència que transmet el paisatge de la Marina Alta és també la que arriba en les paraules i la mirada de Pepa Guardiola, fins i tot en les seues mans que anaven per a pintora, però que, com ella explica: “en aquella època els pares et deien: tu infermera o mestra. I jo vaig triar mestra, que és molt més creatiu”. El cert és que des de ben jove aquesta dona va sentir una vessant creativa poderosa que havia de traure per algun costat. Primer va pintar, però un dia, a més de la reticència familiar, una pintora alemanya que vivia per la contornada li va agafar les mans i mirant-se-les fixament li va dir: “tu tens molts contes que contar i escriure amb aquestes mans, primer conta’ls i després, si de cas, ja pintaràs”. I així va ser, Pepa es va posar a contar i a escriure històries.

D’això fa i no fa quasi quaranta anys, i des de llavors no ha parat de narrar i transmetre contes i rondalles. Al principi, com ella diu, no va ser fàcil perquè, tot i el desig d’escriure, li faltaven les eines, la llengua escrita. Això era una realitat. Pepa pertany a la generació que es va educar en castellà. “A casa, per descomptat que parlàvem un valencià preciós –ella en recorda la dicció i el lèxic de la seua àvia amb estima i admiració– però la llengua per a molts valencians encara se circumscrivia a un territori casolà, regne de la transmissió oral, i eren encara pocs i poques les que l’escrivíem amb fluïdesa i seguretat”. No obstant això, la voluntat mou muntanyes i els fets parlen per ells mateixos: desenes de contes i llibres escrits i una vida feta des del país i pel país. Sens dubte, Pepa Guardiola és de les persones que ha fet i fa país des dels marges, amb poc d’afany de protagonisme, com una formigueta que suma feines i que a hores d’ara és una escriptora potent en el panorama de la literatura contemporània valenciana.

A més, i mentre tot això passava, durant trenta-nou anys Pepa Guardiola va estar mestra de Primària, una mestra inquieta i compromesa, partícip de diferents projectes educatius com ara la promoció de les biblioteques escolars, l’animació a la lectura, els plans lectors i la introducció de les tecnologies a l’aula. Ni cal dir que ha estat una mestra que es creia la lectura i que hi apostava. No debades ella mateixa és una grandíssima lectora. Llegir i transmetre l’amor pels llibres i la passió per la lectura ha estat una de les seues fites com a mestra i com a escriptora. I en aquesta línia ha publicat nombrosos contes i novel·les, tant per a joves i infants com per a adults.

La llista de títols escrits es faria llarguíssima. Esmentaré, però, que ha sigut guardonada amb diferents premis, a destacar: el Premi Carmesina de narrativa infantil 1991 per L’engruna de cristall; el Premi Samaruc 1995 per El Talismà del temps; el Premi de literatura infantil i juvenil Mediterrània per Collidors de neu; i el Premi Enric Valor 2009 per la novel·la El desordre de les dames, la seua primera novel·la destinada a un públic lector adult.

Darrere, però sobretot davant de la Pepa Guardiola escriptora, hi ha la dona compromesa i feminista. I ho és, de feminista, com aquella que sap que no hi ha alternativa perquè com deia Fuster: “tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres” o com matisava Sanchis Guarner: “no es perd mai perquè els altres facen el que han de fer, perds si tu no fas el que tu has de fer”. Dos mestres i dos missatges que no s’haurien de perdre mai de vista. Sembla que les dues coses les tenia clares Pepa. Per això ella va decidir estar en primera línia i prendre’n la iniciativa, primer des del Moviment Democràtic de Dones, en els anys setanta, i més tard, amb el seu treball dins de la Xarxa de Dones de la Marina Alta.

Mestra, mare, escriptor, feminista, però sobretot Pepa ha estat i és una xica de poble, arrelada a la mar i a les ones, a la memòria d’una badia, la badia de Xàbia, enamorada de les Planes i dels riuraus –unes de les edificacions tradicionals més fascinants del patrimoni arquitectònic valencià– no debades ell hi col·labora i és membre d’honor de l’Associació Riuraus Vius.

Avui, quan l’he vista tan radiant i en tanta harmonia amb els seus orígens i els paisatges que l’envolten, no he pogut estar-me de dir-li: “jo de major vull ser Pepa Guardiola”. Us puc assegurar que encara està rient-se.

Sens dubte, una de les converses més entranyables i càlides que he tingut darrerament.

Pepa, som qui som, en gran part, en resposta a tot allò i tos aquells i aquelles que ens envolten al llarg de la vida. ¿Què significa Xàbia i la seua gent per a Pepa Guardiola?

Jo sempre he estat molt arrelada a aquesta terra. Als anys vuitanta vaig estar a punt d’anar-me’n al Marroc com a mestra, però finalment no hi vam anar perquè com a dona hauria estat un patiment, i em vaig quedar a casa perquè ací també hi havia molta feina per fer en aquella època. En l’àmbit de l’escola i l’educació va ser per a mi la dècada més rica i productiva: projectes, creació de biblioteques, noves propostes, etc., i senties l’herència que duies darrere de l’escola renovadora i més. Van ser uns anys clau.

Et diré que la meua vida està centrada en quatre pilars fonamentals: un, la terra, visc ací en aquesta casa a les faldes del Montgó des de fa quaranta anys i no tinc previst canviar de casa. Un altre, la llengua, el valencià com a mitjà de comunicació, d’estimar, d’emocionar-me, de transmetre sentiments i coneixements. El tercer, l’educació. Una bona educació és un mitjà de rebel·lió, i una mala educació, un mitjà de submissió. I un quart pilar, el feminisme. Aquest és el pilar que més em va costar de trobar, tot i que la rebel·lia la construeixes des de xiqueta, però no n’ets conscient. Rebel·lia contra els rols que t’han imposat. A Alacant primer en els anys setanta, i després a la meua comarca, he trobat el feminisme i com desenvolupar-lo.

Et contaré una anècdota, de xicotiua, tindria 5 o 6 anys, em pujava als arbres i em renyien, és clar. Tot el que jo volia era enfilar-me ben amunt, fins arribar als núvols i el meu avui m’abonyegava i va tallar les branques més menudes perquè no hi pogués pujar. Em vaig enfadar tant que li vaig donar una patacada i la mare em va castigar a agenollar-me i pregar davant del Cor de Jesús. No sé si vaig resar, com volien, però sí que vaig pensar, i en aquell moment aquells fets em van servir més per a rebel·lar-m’hi que per a penedir-me’n. Una altra anècdota és quan jugàvem a ser indis i jo volia ser indi capità i no em deixaven perquè, els meus cosins em deien que les xiques índies se n’anaven al riu a rentar la roba i no a caçar amb l’arc i les fletxes. I jo imaginava una realitat diferent a la que hi havia, i això em desenvolupava la fantasia i la creativitat. ¿Per què no podia ser jo una índia amb fletxes i anar de cacera?

Aleshores vosté va entrar al feminisme jugant a indis, com aquell que diu...

Doncs sembla que sí [riu Pepa]. Jo era filla de llauradors, però tenia bons models femenins. Ma mare era una dona intrèpida que sabia organitzar-se i sabia estimular-nos, i això va ser fonamental per a mi. Cert que, tot i que ens educava seguint els rols, a casa ens repartíem la faena entre tres germans xics i tres germanes xiques i fèiem tots de tot. Jo treballava al camp i a casa, i els meus germans també. Estàvem dins d’una educació classista, però a casa anàvem una miqueta més enllà. La meua, en general, és una generació que ha obert moltes portes i ha traspassat fronteres.

¿Quin són els seus racons favorits de Xàbia? Jo sempre dic que tinc diferents santuaris on torne de tant de tant, ¿quins serien els seus santuaris?

El meu santuari és la meua casa. Ací veníem a tallar raïm, a collir olives o ametlles. M’agradava la collita, collir és la part més interessant, és quan traus la riquesa i l’energia de la terra. Quan s’acabava Sant Joan i s’acabava l’escaldada de la pansa, se n’anàvem a la venda. La pansa tingué molta importància ací, després la fil·loxera i les guerres van fer que tot canviara i a partir dels anys cinquanta les terres es van abocar al conreu de la taronja i els riuraus van anar abandonant-se fins que nasqué una sensibilitat que va començar a reivindicar-los, la Penya l’Escaldà i altres associacions van crear un moviment per prendre’n consciència, de la vàlua dels riuraus. A principis d’aquest segle es va formar l’associació Riuraus vius, i s’hi ha fet molta feina. Els riuraus per a mi són llocs màgics. Allà ens amagàvem de xicotius, i hi fèiem vida en estiu, o quan arribava l’escaldà del raïm per a fer la pansa. Per a mi són espais sagrats, com també els molins de les Planes o el Cap de Sant Antoni. Xàbia és el bressol dels riuraus, per molt que altres pobles de La Marina s’hi entesten, però no ho diré molt que s’enfadaran amb mi [i riu a cor què vols], però a Xàbia ha uns riuraus impressionants, amb catorze ulls i doble vessant de llargària.

A la caseta de camp, la caseta dels meus pares, també en dèiem la caseta del pujol, sempre hi havia una bona colla. Cal dir que érem sis germans, i la meua finestra, la de la cambra on jo dormia, donava justet al cap de Sant Antoni. Recorde com si fora ara la llumeneta del far que em fascinava, per a mi era pura màgia, quan la veia encendre’s i apagar-se. Aquella casa era molt especial, una casa començada a construir a meitat del segle XIX, amb les primeres pedres i el riurau annexat a la caseta. Allà passàvem els estius, i també me n’anava quinze dies a la Seniola, a ca els avis materns.Però si parlem d’espais sagrats, et diré que el Montgó és un dels altres espais màgics. Ara ja no hi puge, des de fa deu o dotze anys, però hi he pujat moltes vegades.

És curiós, durant el mes passat de març, a començaments del confinament, el silenci era el més absolut, i crec que encara em vaig enamorar més d’aquest racó i de debò que no em vaig sentir mai sola ni per un moment.

Els amics i amigues són un pilar en la seua vida: què podria dir-nos sobre Josep Bertomeu, llibreter, escriptor, persona compromesa, amb qui va compartir bons moments a Dénia, on ell regentava la llibreria Diana.

Recorde molt la seua llibreria, com un espai menut, d’uns vint metres quadrats i on tenia de tot. No sé com s’ho feia per a encabir tants llibres en un espai tan xicotet, clar que eren els anys 80 i en aquella època no hi havia, ni de lluny, la producció editorial que hi ha avui. Durant els anys 70 jo vaig estudiar Magisteri a Alacant, i vaig treballar els primers cursos a Sant Joan. Després, en tornar a Xàbia uns anys més tard, ja havia nascut la meua filla, el vaig conèixer i ens va acomboiar, a un amic meu i a mi, per a muntar una llibreria a Xàbia, El raval es deia. Era final dels anys 80. I allà que m’hi vaig llançar, i vam muntar una llibreria gegant, molt potent, i allò va ser una ruïna, una catàstrofe. Trobe que vam voler picar massa alt i finalment vam haver de tancar-la. Després d’això, la nostra relació es va gelar o tensar una mica, però amb el temps tot anà bé, i quan va publicar Capvespre, el vaig llegir amb deler perquè em va ajudar a conèixer aspectes d’ell que desconeixia, ell era molt reservat, i aquell llibre em va agradar i emocionar perquè s’ambientava en l’època de la Transició i hi havia escenes i moments coneguts, compartits i sentits. Jo vaig militar al Partit Comunista a Alacant, amb Cita Reig, filla d’Assumpció Cruanyes. I en aquella època era tot molt clandestí i el contacte amb els companys i companyes de València era ben escàs. Coneixies la gent de la teua cèl·lula i tenies algun contacte aïllat fora, però poca cosa més.

I ja que parlem d’amistat, et diré que jo tenia un grup d’amics i amigues que vaig fer quan tenia dotze o tretze anys. Eren els primers amiguets de colla i els primers noviets. Després me’n vaig anar a estudiar a Alacant amb dues amigues, i allà ens deien “les valencianes”. A Alacant vam fer colleta amb Carles Mulet, Enric Pellín, Ximo Caturla, i encara ara hi mantinc la relació i l’afecte. Allà vam formar un grup que moguérem i dinamitzàrem la Universitat d’Alacant, a través d’Unió Democràtica d’Estudiants, fundada el 1972. Jo aquell any vaig ser la delegada de curs, i recorde que vam fer una vaga i teníem moltes assemblees. Després, ja acabada la carrera, vaig entrar a militar en el PC. I aleshores les xiques del PC vam començar a detectar que dins del partit encara no lluitàvem per la igualtat de drets entre homes i dones, i que aquell no era un tema que s’hi reivindiqués, de manera que cap a les acaballes de 1974 les dones del partit vam començar a organitzar-nos. El 1975 havia estat l’Any Internacional de la Dona i vam organitzar una presentació al Club d’Amics de la Unesco a Alacant, que aleshores era el nucli de la progressia roja a la ciutat. Aquella organització nostra va convertir-se en el Moviment Democràtic de Dones (MDD). Trobe que en aquell moment vam passar per damunt de la rigidesa de l’organització i que sentírem el recolzament de les companyes del PC de Madrid. Nosaltres volíem que el MDD fos un moviment obert que inclogués totes les feministes que en volgueren formar part, i amb el temps vaig acabar treballant dins d’aquest moviment més que dins del partit.

Altres noms que segur no li són indiferents, Maria Ibars i la seua filla, la pedagoga Raquel Payà. El retrat que en fa, Josep Piera, a Els fantàstics setanta és commovedor.

No les vaig conèixer, cap de les dues. De fet, al principi ni les associava com a mare i filla. Més tard, quan vaig entrar en el món de Maria Ibars ja sí. Raquel Payà per a mi ha sigut una referència pedagògica, però no hi he sentit una influència directa. Amb Maria Ibars sí. M’ha influït molt, tot i que vaig tardar en conèixer la seua obra. Per a mi, descobrir una dona com Ibars, uns escriptora que parlava del Montgó, del conreu de la pansa, de les Planes, em va obrir els ulls i la vaig adoptar com una mare literària. M’hi identificava i pensava que jo volia també fer una cosa pareguda. Quan pense en el meu llibre La memòria de les ones, pense que ella hi està molt present.

I de Carmelina Sánchez- Cutillas, ¿què en diria, ara que l’escriptora està en boca de tants? ¿Troba que estem recuperant-la?

L’obra de Carmelina Sánchez-Cutillas em va influir, sobretot, en la primera etapa de la meua escriptura. Matèria de Bretanya em va descobrir la força de l’oralitat. A partir d’ella i d’Enric Valor, vaig tindre l’atreviment de començar a escriure, i passar de l’oralitat a la paraula escrita. Em va costar molt trobar la seua poesia, els seus primers llibres: Un món rebel i Conjugació en primera persona no es coneixien, però en aconseguir-los i llegir-los, allò em va animar a fer del feminisme, de la lluita de les dones, literatura.

De fet, aquests dos llibres no s’havien editat. Va ser ella mateixa que se’ls va auto editar. Encara avui és quasi impossible trobar-los, per la qual cosa, no és cap exageració, com diuen alguns coneixedors de la seua obra, dir que Sánchez-Cutillas és una autora encara inèdita.

En gran part, sí. Després, altres llibres de poesia, com ara Els jeroglífics i la pedra roseta, m’han resultat també molt interessants. En aquest darrer hi ha la reivindicació d’una revisió cent per cent dels cànons literaris patriarcals. N’estic convençuda, i amb això coincidisc amb el que diu Maria Àngels Francés, que Carmelina volia fer la revisió de la cultura i la visió patriarcal androcèntrica i reivindicar totes les dones de la cultura clàssica. Ella, de fet, era una dona de molta cultura i amb una bona biblioteca. Pel que dius de recuperar-la. Estic satisfeta amb allò que s’ha fet darrerament, especialment coincidint amb la celebració de l’Any Carmelina, donant una visió més rica i diferent de l’escriptora, més enllà de la dona que escrivia per a divulgar la llengua i Altea. Aquesta imatge no li va fer molt de bé, de fet, la va encotillar i per això, en part, ella es va tancar a casa, perquè no s’hi sentia compresa ni valorada com a escriptora global. Igual va fer Maria Ibars, qui es va recloure en el silenci de Penyamar, a Dénia. No les entenien i punt! De vegades sent dona sents com si no hi haguera lloc per a tu, vas com per raconets i et dius “i jo que faig i pinte en aquest món”. Supose que elles sentirien això, en un moment donat. Hi ha una màxima de Christine de Pizan en el Llibre de la ciutat de les dames, i això data del segle XV, que diu: “si vols escriure, agafa la ploma com si fóra una pala de picar i pega fort”. Jo hi vaig reaccionar i vaig dir: jo també, a picar!

No hi ha dubte que Pepa és una dona d’una gran plasticitat i expressivitat, no debades anava per a pintor. En canvi, llegir, escriure i transmetre l’amor pels llibres i la passió per la lectura ha estat una de les seues fites com a mestra i com a escriptora. Sembla que cada dia més vivim d’esquena al paper. ¿Vostè li augura un bon futur als llibres i a la lectura?

Com a suport i format, no sé si el paper té o no els dies contats. És cert que l’avantatge d’emmagatzematge que et dona el llibre digital és gran, però els e-books i formats digitals tenen la contrapartida de la pirateria i els drets d’autoria. Fomentar la digitalització em sembla bé, però protegint i salvaguardant els drets d’autors i autores. La cultura s’ha de pagar. Jo no crec que el llibre desaparega mai. Jo llig de vegades en format digital, però encara sóc més propera al paper. La qual cosa no m’ha impedit acostar-me a la digitalització, i de fet he creat quatre blogs: un educatiu, un de lletres, un blog per a biblioteques i un altre per a la Xarxa de Dones de la Marina. ¿I saps quin va ser el meu primer post del blog educatiu? Una referència a la pedagogia de Freinet, qui ens va guiar per a ensenyar a llegir i a escriure a xiquets i xiquetes amb la llibertat més plena, i a imprimir amb aquelles impremtes primitives que teníem, les vietnamites. Jo no vaig tindre cap inconvenient en adaptar-me a les pissarres digitals i treballar la lectoescriptura amb les noves tecnologies, les TIC; sempre les he defensades i n’he tret molt de profit. Tot se’m feia més fàcil. Trobe que si sabem com dur el llibre al format digital protegint els autors, tenim assegurada la lectura, i ho dic perquè les generacions que vénen ja han crescut i han aprés amb la pantalla i hem de treure’n avantatge per a aficionar-los a la lectura i a l’escriptura, i no només als vídeos. Crec que el llibre no es perdrà, no es pot perdre. Es tracta de facilitar la lectura als joves aprofitant allò que els agrada i els atrau i allò que aquesta societat ven. No tenim més armes que col·lar-nos per les escletxes que ens deixa la societat actual per donar-li una nova dimensió al llibre, si no, caurem en una societat de vídeojocs i pel·lícules fetes de qualsevol manera. El llibre té la supervivència assegurada, i en diferents formats, la novel·la, l’assaig, el llibre de text, sobreviuran. Dins d’una societat compromesa, d’una cultura que defense els drets humans, els llibres no desapareixeran.

I les rondalles, Pepa. Vosté n’ha fet una tasca important de recuperació i divulgació. ¿Quin és el pes de la tradició oral en la seua literatura? Si no m’enganye, la seua família materna contava i la paterna cantava. ¿Quin comboi, no?

A casa meua teníem les dues vessants, la de contistes i cantadors, per part de la família de ma mare eren contadors, i per la de mon pare, cantadors. Per a mi la tradició oral ha estat importantíssima, i transcriure les rondalles, literaturitzar-les va ser obrir una porta per a mi, donar el pas a entrar en l’escriptura, fer el pas de l’oralitat al llibre, a la creació. Jo duia darrere una gran càrrega i pesar perquè no es perderen les rondalles, ho duia sempre al cap. Els primers contes de riurau els escrivia dels de la naia d’aquesta casa, així li diem nosaltres al porxo de les cases. Primer vaig començar a escriure en un bloc de notes, després a màquina i així vaig anar descobrint el plaer d’escriure. Abans, però, i ja feia temps, havia descobert el plaer de la lectura i de l’oralitat.

Pepa Guardiola és sobretot narradora de contes. La literatura catalana té una tradició contista importantíssima: Víctor Català, Mercè Rodorera, Pere Calders, Pedrolo, Quim Monzó, Sergi Pàmies, Empar Moliner, o noms recentment Elisenda Solsona, Carlota Gurt, a València Jovi Seser. Malgrat això, de vegades tenim la impressió que els contes són els germans petits de la gran reina, la novel·la. A mi un bon conte em commou tant o més com una bona novel·la. ¿Vostè què troba?

Jo sóc contista. M’han educat en l’oralitat del conte. Les vetllades a casa meua, en estiu a la fresca, i en hivern davant la llar, eren contes o cançons. Un conte i una cançó darrere d’un altre. Jo era la segona de sis germans i contava contes als meus germans menuts i quan estava cansada i no podia més, els contava un conte de terror i ja em deixaven tranquil·la [riu] .

Els meus primers contes com a escriptora van ser els contes de riurau, contes de tradició a la Marina Alta i les rondalles que a poc a poc, i sota el mestratge d’Enric Valor, els escriptors i escriptores valencianes vam reprendre. El conte és eixe relat curt, ràpid, amé, que el contes i l’escrius amb unes pinzellades imprescindibles i si les dones bé, contes tota una història. En un espai breu, busques el lloc, l’escenari, i les paraules precises, li dones un ritme i una vivacitat des del primer moment fins al final i dus els lectors amb l’ai al cor. El procés d’escriptura del conte i de la novel·la són ben diferents. La novel·la és un plantejament més pensat i elaborat, una trama que has d’enriquir amb els personatges. El conte, en canvi, és com un rampell. La novel·la, per contra, puja i baixa, i vaira molt. ¿Per què se li dóna més valor a la novel·la que als contes? Supose que pel fet que demana més elaboració, més treball, i fa la impressió que és un esglaó més enllà...Ara que estan tan de moda les sigles, et diré que jo per a parlar de literatura d’adults, en dic la LAG, Literatura d’Adults Grans, en contrast amb la LIJ, Literatura Infantil i Juvenil. Jo vaig escriure els primers contes per a lectors adults en els anys vuitanta, recorde ara un conte titulat “Dones de mar endins” i et diré que costa tant d’escriure la literatura per a grans com la literatura per a infants. ¿Per què, tanmateix, té major consideració una que altra? No ho acabe d’entendre. Però jo tinc la sensació que fins que no escrius una novel·la d’adults i grossa no se’t considera. Això ha passat moltíssim i continua passant. Amb el temps vas formant-te i coneixent-te com a escriptora, guanyant recursos. Jo vaig començar escrivint novel·les històriques juvenils perquè m’agrada la novel·la històrica. Volia en els meus contes i novel·les trencaren estructures androcèntriques. Desitjava escriure amb personatges femenins i dirigir-me tant a xics com a xiques, a homes com a dones. Com a escriptora vas escollint, et dius: “ Ei, per ahí no et convé seguir”, perquè no vols repetir-te, i vas coneixent els teus recursos. Jo ho tinc clar, sobretot sóc contista.

Ha publicat nombrosos contes i més d'una trentena de llibres de literatura infantil i juvenil, entre els quals destaquen, L'engruna de cristall, El Talismà del temps, Collidors de neu, Tres titelles embruixats, Una llar en el món, L'univers de les idees perdudes. ¿Algun amor especial o feblesa per un dels seus llibres?

És molt difícil triar. Cadascú dels llibres suposa uns mesos i una etapa de la teua vida perquè mentre l’escrius, l’has tingut al cap. És com una mena de població mental que t’acompanya durant un temps. Et gites contant-te un conte i t’alces contant-te’l també. Podria dir que alguns dels llibres pels que sent una estima especial són: El Talismà del temps perquè darrere hi ha uns descobriments arqueològics que jo volia que es respectaren, o Collidors de neu perquè descobreix una professió completament desapareguda, la dels collidors de neu. M’agrada molt rescatar els fets històrics i reals i mesclar-los amb la fantasia. Un altre llibre, Una llar en el món té un significat especial per a mi perquè està escrit en una època intensa de la meua vida. I per descomptat, els Contes de riurau: contes populars de la Marina Alta, que per a mi han estat el més gran divertiment. Altres llibres diferents, però que també m’han marcat molt són: El desordre de les dones, on vaig plantejar-me abocar el meu feminisme dins de la literatura, escrit després de separar-me i en agafar forces per a traduir alguns aspectes de la lluita feminista a la literatura. Escrivint aquest llibre vaig créixer com a dona i com a educadora. Les dones protagonistes de la història i de la cultura dels valencians no han estat molt afortunades ni gens ben tractades, i trencar amb aquest androcentrisme ha estat ben difícil. En aquest sentit, és lloable la tasca que La Fundació Full i les germanes Roig han fet per rescatar desenes d’escriptores valencianes. I et diria, per acabar amb el tema dels llibres que, més recentment, en La memòria de les ones, reprenc el tema de les dones i podria dir-te que en aquesta novel·la estem presents totes les dones de la meua generació.

El 2009 va publicar en El desordre de les dames, guardonada amb el Premi Enric Valor. És una novel·la històrica centrada en episodis del segle XIII i la conquista de València, que reivindica el paper de les dones d'aquella època, tan ocult al llarg dels segles. La novel·la La memòria de les ones, (Balandra edicions, 2017) és un homenatge, com vosté esmenta, a les dones de la seua generació a través d’una fotografia de molts angles i caràcters femenins. Sembla una realitat inqüestionable que a través de la ficció vosté ha donat veu a les dones i que les protagonistes femenines són clau en la seua narrativa.

Estic convençuda que hi ha la necessitat de fer parlar les dones. Molta gent, i no només les dones, ho sentim així. Podríem dir, que les dones tenim la sensació que transmetem, però no transcendim. Les dones hem estat i som les primeres transmissores dins d’una cultura que ha sigut eminentment patriarcal, des de cinc-cens anys abans de Crist. La Safo de les lletres ja ho va dir: “Ningú no es recordarà de mi”, i clar, quan ens hem posat a crear, tampoc no hem transcendit. L’escriptora italiana Dacia Maraini ho deia així: “les dones quan morim, morim per a sempre”. Tenim una doble mort, la de la carn, i la de l’oblit sobre la memòria. Durant segles i segles s’ha condemnat la dona a la doble mort. I en l’àmbit literari jo em demane: ¿Si les dones no escrivim sobre nosaltres mateixes, qui ho farà? Perquè a la societat patriarcal i androcèntrica no li interessa molt aquest cinquanta per cent que som les dones. Per això, trobe que és important reivindicar el que hem fet les dones per a la societat i la cultura, i que trascendisca.

La memòria de les ones és una novel·la biogràfica de les dones que van deixar la llar per a “estudiar, treballar molt i fer-se un espai en la societat”. Tanmateix, a mi m’agrada fugir de l’etiqueta literatura de dones o feminista. ¿No li sembla?

Hi estic d’acord. Jo he escrit una novel·la sense etiquetes. No faig literatura per a dones, sinó literatura des dels meus sentiments, expressions, visions del món, les quals, és clar, són de dona. Són històries que donen a conèixer el treball de les dones dins i fora de la llar. I aquest treball nostre no s’ha fet visible, no s’ha volgut reconéixer durant molts anys perquè d’haver-ho fet, ens n’hauríem independitzat molt abans, dels pares, de les famílies, dels nostres homes etc. Funcionava millor que exercírem el paper atorgat de reproducció i maternitat, mantingudes i sotmeses, i en tot cas, eixíem de casa quan ens necessitaven a les fàbriques, com va ser el cas arribada la Revolució Industrial, o en temps de guerra.

A propòsit, parlant de l’univers femení en la literatura: ¿ha llegit “Les ratlles de la vida” de Raquel Ricart?

Raquel Ricart escriu molt bé, perquè a través dels seus personatges i l’univers que construeix en els seus llibres dona importància a les dones i les rescata de l’anonimat. Crec que és una de les grans autores amb què comptem, ara per ara.

Però el seu feminisme va més enllà de la literatura. Ací mateixa, a la Xarxa de Dones de la Marina Alta ha fet una feina constant i admirable.

La veritat és que en els darrers vint-i-cinc anys han mogut molt la comarca. Jo m’hi vaig incorporar l’any 2003-2004, i ara et puc dir que les dones de l’inici d’aquesta aventura ja estem majors, però que hi ha un relleu generacional important, tant a Xàbia, com a Dénia, a Gata, Pedreguer, Pego, Benissa, Teulada, i fa goig. Nosaltres volíem que la societat canviara, que es crearen les regidories d’igualtat i que els ajuntaments foren més igualitaris. I ha estat un moviment imparable, perquè la gran revolució del segle XXI és la revolució de los dones. Et deia abans que per a mi el feminisme ha estat el quart pilar de la meua vida i a la Xarxa he compartit molt amb amigues, companyes, germanes. Hi hem compartit sentit de la vida, activisme, ètica, pràctica, política. Allò que engloba aquesta paraula tan màgica: la sororitat. Són relacions que m’han construït com a persona i han donat sentit i força a la meua vida, igual que ho han fet els meus fills, els paisatges que mire des de menuda, els llibres. A través de la Xarxa vam demostrar que la igualtat de les dones era una reivindicació contínua i necessària, i que no era només una cosa de dones feministes. Nosaltres vam aconseguir implicar molts ajuntaments de la comarca i hem fet molta feina. Hi ha moments llegendaris i únics en què molta gent hem estat unida per la lluita feminista, com ara La marxa del 7 N, el Tren de la llibertat o la Nit Violeta.

¿Què va motivar i significar donar el salt de la literatura infantil i juvenil a una literatura dirigida a uns lectors adults?

Bàsicament, anar un pas més enllà en la meua temàtica literària, i reivindicar la presència de les dones en tots els àmbits de la vida perquè com et comentava adés, de contes per a adults, jo n’havia escrit, però no havia entrat en el món de les dones de la manera que ho he fet durant els darrers anys i els darrers llibres.

Durant molts anys hi ha hagut moltes mancances en la literatura valenciana, Carme Miquel, Empara de Lanuza, i jo mateixa, entre d’altres, treballàvem totes a l’escola i escrivíem i identificàvem algunes mancances. Per això, en un moment donat, jo vaig tindre la necessitat de buscar altres espais i temes sobre els quals no s’havia escrit i això em va motivar molt a escriure, temes com ara, l’educació, la història, la naturalesa, i la vida de els dones. Jo veia necessari literaturitzar sobre els diferents models de dona, vistos per altres dones, perquè si no, ens trobàvem amb uns cànons literaris cent per cent endocèntrics. I vaig començar a escriure sobre dones perquè és el que millor conec. A més, qui, si no, parlaria sobre parir, menstruar, deixar de menstruar...Per a mi, el gran repte és fer una revisió dels cànons literaris centrats al voltant de l’home, uns cànons on penetre la visió i la perspectiva de la dona, i fer-ne una revisió. No podem continuar vivint només amb la Penélope d’Ulisses per model. Ens cal eixamplar la literatura i hi incloure la perspectiva igualitària. Com deia adés, escric literatura des dels meus sentiments i la meua manera de veure el món, que és de dona. Per tant, una literatura amb uns matisos diferents -ja ho van fer les autores romàntiques, abans que nosaltres- matisos propis de la meua experiència com a dona, i l’experiència col·lectiva de les dones, però una literatura escrita per a tots els lectors. El que jo vull és obrir la mirada dels meus lectors, igual que jo l’he oberta prèviament, i aportar a l’educació i a la cultura la força que genera eixa meitat de la població que som les dones. La situació, per sort, ha canviat, i ara vivim un moment esplendorós literàriament parlant, en què hi conviuen tres generacions i cada vegada hi ha més autores i ben bones.

Una de les dos protagonistes absolutes de La memòria de les ones és la comarca de la Marina, i més concretament una Xàbia que mai es anomenada com a tal. Alguna cosa semblant passa amb “Les espines del peix”, una novel·la de Josep Colomer que ha sorprés molt. ¿L’ha llegida? Vosté, Colomer, Chirbes...Són veus arrelades a aquests paisatges i la seua gent.

Rafel Chirbes, Tomàs Llopis, Josep Colomer, Carles Mulet, Jesús Monjo, tots tenim en comú el territori i la història. La novel·la de Colomer em va sorprendre moltíssim. Al principi no vaig caure en què era ell perquè jo el coneixia per un altre nom, Josep Antoni. I t’haig de dir que és una persona prou seriosa i que m’ha sorprès la sàtira i la ironia forta que traspua la novel·la. Una sorpresa ben grata aquest llibre, en part, perquè hi retrata un univers que també jo he conegut: els cinemes i les botigues de poble, i en general, una manera de viure i de relacionar-nos que va mig morir ja fa un temps. Ell mescla i dissimula els llocs en les seues històries, però aquells que som del terreny, els hi reconeixem. Són diferents escenaris i històries que no cal que lliguen unes amb altres, però té la gràcia que al final de llibre, hi ha una trama i les històries, en principi “aïllades”, entren a formar part d’un tot. Al final tot casa.

Vosté és una autora que sempre ha amarat les seues obres, fins i tot els contes, de vivències molt personals. En ficció és difícil discernir entre què és autobiogràfic i què no, perquè els autors ens despisten, intencionadament. Al remat, quasi totes les històries ho són, d’autobiogràfiques, d’alguna manera. En definitiva, què signifiquen, si no, les vivències, els records, els paisatges i les veus que ens acompanyen, pura biografia...

Tots els escriptors i escriptores construïm i escrivim sobre el sòl o el bressol de les vivències pròpies. Només cal mirar els temes que jo he triat, el pes de la natura en els meus llibres, la història local, la nostra parla, i tot això és, per descomptat, la meua biografia, o una part molt important d’ella.

Pepa, vosté és una autora de llenguatge precís i poètic, d’imatges poderoses, una mena també de rescatador paraules que anaven perdent-se. ¿Com li agradaria que la recordaren els seus lectors?

Jo he tingut la sort de nàixer a La Marina Alta, que és un racó privilegiat on sempre hem parlat el valencià molt bé. M’agradaria que recordaren la meua obra, no l’escriptora en particular.

He anat a Xàbia moltes vegades des de ben jove, sempre, però, seguint el ritme de l’autopista AP7. Tanmateix avui, com que anava a entrevistar Pepa Guardiola (Xàbia, la Marina Alta, 1953) i ella viu a les faldes del Montgó, he canviat la ruta i, de passada, he descobert el paradís que s’estén a cada costat de la carretera de Xàbia, des de la Xara fins a tocar el Montgó.

Capficada com anava, conduint i tractant de trobar el punt on havia de girar per pujar a casa de Pepa, no arribava a relaxar la mirada sobre el paisatge. No obstant, percebia tothora la immensitat d’aquests paratges: el Puig de Llorença a la dreta i les parets rocoses i rogenques del Montgó a l’esquerra, tot envernissat pel sol de la tardor, aquest sol que ve a reconfortar-nos en uns dies que s’han acurtat. De tant en tant, alguna palmera alta i aïllada, tarongers dispersos, restes d’ametlers -n’hi hagué molts més temps enrere- garroferes aromàtiques i alguna olivera ací i allà. La Marina pot deixar-nos sense alé per moments. Tanta bellesa, però d’escala humana, aclapara.