Un relat sobre la dominació i la mentida

Neige Sinno va nàixer el 1977 a la regió francesa dels Alts Alps, però va deixar França de ben jove. Necessitava fugir d’un poble i un ambient que la mirava amb sospites, que la jutjava. No podia continuar vivint entre les parets d’aquella casa familiar on havia estat violada pel seu padrastre sent una xiqueta durant set anys consecutius. La casa estava amarada de violència, sotmetiment i mentida.

Després de viure un temporada als Estats Units, no sempre en circumstàncies fàcils, Neige Sinno es va establir a Mèxic, on encara hi viu des de fa vint anys amb la seua parella i la seua filla. A partir del moment en què se’n va anar del seu poble –fou una estudiant brillant, amb beques, una jove molt madura i decidia– va començar una altra vida: va aprendre llengües i va decidir que volia escriure. Avui, de fet, és traductora i escriptora: ha publicat els contes La Vie des rats (2007), l’assaig literari Lectores entre líneas: Roberto Bolaño, Ricardo Piglia y Sergio Pitol (Aldus, 2011, Premi Lya Kostakowsky) i la novel·la Le Camion (2018).

El seu darrer llibre, Triste tigre (L.o.P, 2023), va esdevenir d’immediat el fenomen editorial de l’any a França i va rebre diversos premis, entre ells el Prix littéraire Le Monde, el Prix Goncourt des lycéens, el Prix Femina i, en la seua traducció italiana, el premi Strega Europeu.

Ara, amb la traducció de Marta Marfany (Anagrama), podem llegir-lo en una versió catalana plena de força, senzillesa i rotunditat, tal com va l’original: un text de llenguatge senzill, potent i directe, un testimoni autobiogràfic i alhora una peça literària de gran qualitat amb què Sinno, d’igual manera que Annie Ernaux, ha demostrat com es pot parlar de temes complexos amb un llenguatge senzill on les grandiloqüències són sobreres. És aquesta senzillesa i una pulsió emocional, mai desbocada, sobre la qual està construïda la història, el que contribueix a què Trist tigre guanye cada dia lectors, mirades i reflexions.

I és així també perquè el text, entre l’assaig i l’autobiografia, és una lectura que ens fa pensar i que obri molts debats profunds i necessaris. Obri el debat sobre la naturalesa del mal, remetent-nos a Hannah Arendt, el debat entre víctima o supervivent, entre culpabilitat i complicitat en situacions semblants, el debat sobre la justificació i la indulgència envers els maltractador, sobre la capacitat de refer-se o no d’una agressió sexual constant i denigrant, obri el debat entre la paraula incest i violència sexual, el debat sobre la necessitat de les paraules, és a dir: allò que no es pot esmentar, no existeix. El debat, finalment, a propòsit d’escriure o no sobre el tema, i com fer-ho. El debat sobre la capacitat guaridora de la literatura, en la qual Sinno, no hi creu, perquè no hi ha cura possible, no hi ha reposició per al seu mal, i així ho escriu i ho assumeix.  

Sabedora que mai entendrà realment què va passar, continua buscant les raons i les desraons en la memòria, amb la distància pacificadora dels anys, però amb la ràbia intacta. Una ràbia continguda, i tanmateix molt present i enlluernadora, una vegada transformada en literatura.

Després de tot aquell dolor, a Neige Sinno li quedaven els llibres, la lectura, i en Trist tigre parla de molts d’aquests llibres i autors, entre ells Lolita, de Vladímir Nabokov, magnífica la lectura que en fa, una crítica literària brillant, però també La vergonya d’Annie Ernaux, L’adversari d’Emmanuel Carrère, tots dos inspiradors per a ella, o L’art de viure, de Goliarda Sapienza, entre altres. I li quedava l’escriptura. Amb això, i amb l’amor i la comprensió dels seus: parella, filla, família i amics, ha anat construint i reconstruint.

Trist tigre és un llibre que ens trasbalsa, que demana molta implicació per part nostra, perquè ens apel·la i interpel·la a cada moment. És una lectura que ens fa reflexionar sobre el sentit i la forma d’allò que estem llegint, com la mateixa autora explicava en una entrevista recent: “M’inscric en aquest gènere testimonial i repto el lector: ”Què llegeixes? Com classifiques aquest llibre? De quin gènere és?“ És un desafiament i un joc. Al final del llibre reprenc aquestes preguntes després de la lectura, i les faig també al lector. ”Això que has llegit és un testimoni? És un subgènere, perquè parlo de la meva vida? Realment ho penses?“ Són preguntes que també em faig a mi mateixa, perquè és un gènere que, per la meva formació, no m’atreia. Tenia aquesta tendència a menysprear la literatura autobiogràfica i el testimoni. Per això al final del llibre intento de girar-ho i dir: ”Què és un testimoni?“ Un testimoni és algú que ha vist alguna cosa que poques persones han vist, i que ho treu a la llum mitjançant la paraula i que fa que els altres ho vegin. Intento valorar més aquesta figura del testimoni per a mi mateixa, per acceptar la idea que vaig fer aquest llibre autobiogràfic, que és una cosa que no volia fer. Escric en contra de mi mateixa”.

En la intimitat de la lectura resseguim el seu testimoni i tot allò que ha significat dur-lo al paper. El resultat, una peça literària valuosa, capaç d’atrapar-nos i guiar-nos per una foscor a la recerca d’una mica de llum. Escrit a partir de capítols breus, a mena de retrats, cròniques, apunts de memòries, “reportatges”, Trist tigre és un llibre híbrid que té tanta força o més, per com està contat que pel que conta.

La tria del testimoni i el tractament que Sinno li ha donat és el que fa d’aquest llibre un obra única i singular, altament atractiva. El gran poder de Trist tigre és la manera com Neige Sinno explica la seua història, perquè és una història de maltractaments i violència més entre cent mil, però és única. I és clar que en la base hi ha un material autobiogràfic, cert, però això no li treu en cap moment ni un bri de valor ni intensitat a la part artística i literària de l’obra. Només cal pensar en el llegat literari d’Annie Ernaux, Maya Angelou, Janette Winterson, Joy Harjo, Maria Campbell, Natasha Tretheway, bell hooks, entre altres, per parlar d’algunes autores que han fet memòria a partir de memòries, d’obres mestres, testimonis en primera persona de violència, marginació i maltractaments vistos i viscuts.

Tot això està present en aquest llibre, immers dins d’altres llibres que tracten la mentida i la violència sexual, i que l’autora comenta, perquè en ells ha buscat consol, explicació, sentit, força... O el que fos... I les preguntes abunden: Com explicar una història inexplicable? Com escoltar una història que ningú vol escoltar? Què fer amb «això» que és terriblement greu i alhora perfectament normal?

Era qüestió de temps, com Neige Sinno ha explicat: “És un llibre que es va fer necessari per moltes raons i tenia la consciència molt clara que podia fer-ho tant en l’àmbit emocional com en l’artístic. Tenia la intuïció que aquest projecte –un llibre híbrid, fàcil de llegir i molt complex alhora–, aquestes fites artístiques que tenia… Vaig sentir que estava disposada i preparada. Que podria fer-ho”.

Trist tigre té la intensitat i la fragilitat dels pensaments i les decisions concebudes des del dolor i en soledat, però amb fúria, transformades després per la paraula, i en aquesta transformació sempre hi ha un despreniment i un despullament. Com ha escrit Annie Ernaux: “Llegir Trist tigre és com una caiguda a l’abisme amb els ulls oberts. T’obliga a veure, a veure realment, el que significa ser un nen abusat per un adult durant anys”.

No deixeu de llegir aquest llibre, és un exemple de com poder contar una història entre tantes d’una manera única i inoblidable, és un llibre que ens convida a pensar, que ens sotraga... Però tampoc deixeu de llegir algunes obres de la literatura catalana més actual que abracen aquest tema des de la ficció, com ara El llit dels altres (2018) d’Anna Punsoda, o La casa dels caps de setmana (2023) de Marta Pasqual. Són temes, experiències i records esquerps, dolorosos, però la literatura té la possibilitat de crear art i sentit d’allò més sòrdid, dolorós i imperdonable.