Rosa Serrano: “Hi ha gent que als setanta anys ha claudicat de l’entusiasme per la vida; jo no”

Amb Rosa Serrano (Paiporta, 1945) aviat em sent en sintonia. Quan li vaig suggerir que quedàrem a conversar en la cafeteria de la Universitat a La Nau de seguida va dir: «Quin lloc més bo que has triat! Fa poc vaig estar-hi amb els companys i companyes fundadores de l’Escola Gavina i ho vam passar molt bé». I és que per a aquesta Rosa de l’Horta Sud els llocs guarden matisos, evocacions d’amistats, d’esforços i de records compartits, com ara La Gavina, un projecte de vida que la va dur a estar sempre unida als infants, a l’ensenyament i als llibres, especialment als llibres per a xiquets i xiquetes, tal com ho va demostrar durant els seus anys d’editora en Tàndem Edicions.

L’albire des de dins de la cafeteria, hi ha un mur que em tapa i ella em busca amb la mirada, m’alce i xas!, de seguida em reconeix, i això que fa molt de temps que no ens havíem vist.

Menuda i prima, la recorde sempre amb els cabells curts, un tall molt ben perfilat que li ressalta els trets vius i de xiqueta rebel que encara conserva als setanta-quatre anys. «Saps“, em diu, ”hi ha gent que als setanta anys ha claudicat de l’entusiasme per la vida; jo no». No cal que ho repetisca, tal com la percep, veig que Rosa es pren cada dia amb deler. I que com ella matisa: «assumisc la meua edat, però no em pesa».

Parlem assossegadament en la part de dalt de la cafeteria on estem a soles davant d’una taula gegant que ens permet estendre els llibres i els papers. De sobte veig que Rosa treu un llibre de Marina Garcés, Fora de classe, i també Les petjades del temps, les seues memòries que acaba de publicar Balandra Edicions, amb un fum de petits senyals, paperets fosforescents que marquen la lectura. Jo en trac també el meu exemplar i un altre llibre que li recomane i que em té fascinada: Vincles ferotges de Vivian Gornick. I comencem a recomanar-nos lectures amb un entusiasme voraç. Els llibres uneixen tant com l’amor o l’amistat.

Conversem sense pressa, i repassem la seua trajectòria i les anècdotes que donen vida a les seues memòries perquè són les petites històries individuals les que fan història. Parlem d’avui i d’ahir i Rosa va filant el relat del qual n’és protagonista: la seua vida.

Al remat eixim al carrer i el sol del migdia ens embolcalla. La Plaça del Patriarca bull d’activitat i esbarjo a aquestes hores. Anem fent via xino-xano en la mateixa direcció i Rosa em diu: «mira, toca això»- i obre la bossa perquè fique la mà. Note que està calent i ric, ¿què és, Rosa?, «un tupper amb un guiso que li he preparat a una amiga que està malalta i li’l duc a casa». No debades l’amistat és un dels puntals en l’existència de Rosa Serrano i també un dels esquelets que suporta aquest llibre, ple de moments impagables.

I mentre anem caminant Rosa es mostra serena i optimista, si bé, i no ho dissimula, li molesta no poder desplaçar-se als llocs amb la rapidesa i la lleugeresa que ho ha fet sempre. «Ai Roseta, ja no tens el caminar tan serrano». I jo no puc més i em ve la riallada. Aquesta dona és tot un personatge, en el millor sentit de la paraula, i així ho dibuixa en Les petjades del temps, Memòries, el llibre que acaba de publicar Balandra.

Rosa, aquest és per a vosté un any de reconeixements i distincions.  El passat 9 d’Octubre l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana (reconeixement que li va ser negat pel govern d’Eduardo Zaplana), i ara la Medalla d’Honor de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ¿Què li sembla, després d’uns anys passats tan esquerps i gasius amb  la nostra llengua i la nostra cultura, i fins i tot els nostres escriptors i escriptores?

Sense voler fer broma, quan va començar tot, aquests reconeixements diversos, vaig pensar que potser estava malalta i que algú n’havia corregut la veu. Com que hem tingut un any tan dur d’orfandats, primer Carmen Alborch, després Carme Miquel i Llorenç Giménez, vaig pensar: ara aniré jo! I el que ha passat és que aquests reconeixements per un treball constant, que és el millor que he pogut fer en la vida, m’han renovat les energies.

¿Era un projecte seu de fa temps escriure les seues memòries?

He escrit les memòries gràcies a aquests quaderns retrobats (i me’n mostra un). Són els quaderns que comprava a París, al Boulevard Raspail, i dels quals parle en el meu llibre. La màgia de passar una vesprada deliciosa i redona, plena d’afecte i després agafar un quadern i escriure a la nit. Això és deliciós i ho he fet sempre que he pogut. En principi eren quaderns personals sense una intenció clara de publicació, però amb el temps he comprovat que aquests quaderns m’han permés, en primer lloc, reconéixer-me. Per exemple, descrivint un viatge fet amb les amigues, i amb el temps tornes a rellegir-ho i veus la teua percepció subjectiva del paisatge, de les vivències, de les lectures que duia sota el braç en aquell moment, i potser en ve de gust rellegir-les. És el cas de Testament a Praga de Teresa Pàmies (i obri el llibre i en llegeix un fragment): “Praga obstinada en ser Praga contra els imponderables. És la Praga que jo recordo, la que vaig conéixer, la que me ajudà a distingir entre façana i la casa, entre l’aparent agonitzant i la vida que desfila entre les seves vores” o també un llibre com Les veus de Marràqueix d’Elias Canetti.

En llegir el seu llibre, queda clar que els viatges han sigut una constant en la seua vida.

No tots els viatges tenen la mateixa intensitat, ni mantenen el mateix element de descoberta. Recorde amb una fiblada especial el viatge a Marràqueix perquè allà vaig fer coses que no havia fet mai abans. Vaig passejar a la gropa d’un cavall al trot, el cavall, i el meu cor també accelerava mentre m’esguitaven gotes d’aigua de la platja. Aquell va ser un viatge iniciàtic per a mi. Recorde que un dia em vaig despertar al bell mig del desert i vaig pensar que en qualsevol moment podria trobar-me el Petit Príncep a sobre d’una duna .

Vosté és mestra, i mestra de mestres. Va fundar l’Escola Gavina, però en un moment donat va plegar i va crear una editorial, Tàndem Edicions.

En la vida hi ha moments per a tot. Vaig ser molt feliç a La Gavina, allà anava a treballar cada dia amb els meus tres fills que venien a escola amb mi i dinàvem tots junts i tornàvem a casa junts, però els fills van créixer i van començar a necessitar-me més a casa, i quan el petit ja estava a l’institut, vaig fer un pensament i vaig deixar l’escola per tal de buscar una altre àmbit professional, una alternativa professional que em permetés estar amb ells.

I llavors naix Tàndem. I Rosa ho conta així en el seu llibre: “Una bicicleta de filferro que descansava en una de les lleixes de la meua biblioteca ens va suggerir el nom de l’editorial. Ple de connotacions: el treball en equip, la natura, la possibilitat de contemplar el paisatge que també forma part de la identitat. Que bonic: Tàndem Edicions! Caram, sí que va ser productiva aquella lleixa, sí!!!”

Sí, el tàndem és un objecte preciós, que dóna un ritme particular en el passeig, que permet la contemplació del paisatge i de la natura. Però al marge de l’anècdota, posar en marxa una editorial com Tàndem era una alternativa empresarial que em vinculava amb les meues grans passions: l’escola, l’educació, la llengua i la cultura. A més, Tàndem va nàixer en un moment meu personal molt concret i em va permetre continuar connectada amb l’escola i dedicar-me als llibres, i en especial als llibres de xiquets. En aquells anys, principi dels noranta, quan l’escola en valencià començava, els nostres mestres estaven molt necessitats de materials i de llibres de lectura diferents. A casa nostra hi havia molt poquet de material didàctic i de lectura en valencià i nosaltres teníem l’oportunitat de crear aquest material i vam veure que havíem de dissenyar i fer bons llibres, molts d’ells fets per mestres que estaven en actiu i que sabien quines eren les necessitats de la nostra escola. Però a banda de llibres de text de qualitat i fidels a la llengua, també hi havia un buit molt gran en el mercat del llibre: els llibres per a primers lectors, per als lectors infantils, que són uns lectors molt importants, perquè és l’edat on es consolida la base per a aficionar a la lectura,  l’edat en què arriba el ressò de les veus a les ments, com el miol d’un gat. I després ja vam anar definint l’editorial i vam pujar el nivell de l’edat lectora, i ja no ens centràrem tant en el públic infantil, sinó que ens vam obrir també als lectors adults, amb col·leccions de narrativa, de la mà de Vicent Alonso, i d’assaig, a càrrec de Gustau Muñoz.

I la col·lecció Tàndem de la memòria.Tàndem de la memòria

Saps, aquest va ser un gran encert. Va ser una col·lecció molt reconeguda perquè no hi havia res igual fins al moment. Els llibres de converses de Tàndem de la memòria van ser molt ben rebuts perquè teníem un dèficit de literatura testimonial, de memòries. Tot plegat, la bona tria dels títols, la categoria dels personatges, la qualitat de les entrevistes. La suma de detalls i la personalització que el dissenyador Paco Bascuñán va atorgar als llibres. Per exemple, Paco va ser qui em va convéncer que les primers pàgines del volum de converses amb monsenyor Tarancón havien de ser de paper bíblia. Paco era un home de grans idees que connectava de meravella amb l’esperit de l’editorial.

I després vingueren les converses amb Enric Valor, i les converses inacabades amb Joan Fuster. Vosté va aconseguir que les 'Rondalles valencianes' foren finalment un patrimoni sentit i reconegut per gran part dels valencians.

Realment, abans de la reedició que en vaig fer jo, n’hi havia altres, però les de Tàndem eren més accessibles als lectors més joves, al públic infantil. Les rondalles van ser adaptades per mi amb el consentiment d’Enric Valor, que sempre s’havia negat a que ningú les tocara.

Però finalment hi va accedir, tot i que va posar una condició.

Sí, la condició era: “que fóra la mestra que m’ho ve demanat des de ja fa temps” la que fera l’adaptació dels seus textos. I aquesta mestra era jo. 

Enric Valor, converses amb un senyor escriptor és un llibre que destil·la entusiasme.Enric Valor, converses amb un senyor escriptor

Jo sóc una persona entusiasta i vaig entrevistar un home que era encara més entusiasta que jo. Hi ha altres dos homes que tenen una presència important en les meues memòries i són els dos Antoni, que jo en dic: Antoni Llidó, el sacerdot de Xàbia, perseguit pel dictador Pinochet, i Antonio Valera, que des de la institució penitenciària de Picassent va escriure textos i poemes preciosos redimint la seua pena i la seua rebel·lia.

Trobe que un dels aspectes més interessants del llibre és la construcció del personatge Rosa Serrano. Com s’ha fet Rosa a ella mateixa. Crec que en això té una part important cert esperit de rebel·lia que s’ensuma al llibre. ¿Què en pensa vostè?

Em venen ara al cap els versos de Maria Mercè Marçal: “A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzar de ser tres voltes rebel”. Crec que ser fidel a la teua rebel·lia juvenil et manté jove de per vida perquè no assumeixes la passivitat. A banda d’això, t’haig de dir que pense que m’has copsat bé. I això és qüestió de sensibilitat. Hi ha periodistes que escriuen un article sobre tu o et fan una entrevista i queda freda. I jo trobe que copsar i contagiar les descobertes que fem en la vida és important, compartir allò que ens ha il·luminat o trasbalsat és fonamental, i escrivint-ho podem fer-ho.

Gràcies, Rosa ¿I aquest caràcter fortet, d’on li ve? 

Genèticament li dec aquest caràcter a mon pare, que era una persona emprenedora. I això em va fer inquieta i entrar a formar part de projectes com ara l’institut de renovació pedagògica i les escoles d’estiu. De fet, fa no res la gent històrica que vam posar en marxa el 1975 aquestes escoles d’estiu ens vam reunir amb el conseller de Cultura Vicent Marzà i va ser una trobada emotiva.

Parlàvem de la rebel·lia i dels viatges, però també hi ha l’amistat en el seu llibre. Els amics i les amigues tenen un gran pes en la seua memòria i en les seues memòries.

Pense que he sigut una persona afortunada. He conreat l’amistat, però aquesta actitud de conrear l’amistat hauria estat buida si les amigues no s’hagueren posat en el meu camí. Amb algunes d’elles i durant molts anys vam treballar molt a prop en projectes com La Gavina, i clar, participar en un projecte comú uneix molt. I no sols uneix, sinó que enriqueix perquè és una suma de propostes i suggeriments que fan que a la fi la bola de neu siga una construcció perfecta.

Crec que les dones sintonitzem i generem una energia molt potent. Tinc amistats com la de Lourdes Bellver, que ve dels temps de La Gavina, i m’han acompanyat sempre, i a qui agraisc molt com m’ha ajudat en l’elaboració del llibre. Fina Masgrau i Teresa Raga són també les amigues de l’escola que m’acompanyen encara.

Jo tinc dues aixetes d’on raja el món de l’amistat. Una font és l’escola La Gavina i una altra la vida professional de l’editorial, d’on naix l’amistat amb Àfrica Ramírez i Manel Romero, entre altres.

Amb Rosa Serrano (Paiporta, 1945) aviat em sent en sintonia. Quan li vaig suggerir que quedàrem a conversar en la cafeteria de la Universitat a La Nau de seguida va dir: «Quin lloc més bo que has triat! Fa poc vaig estar-hi amb els companys i companyes fundadores de l’Escola Gavina i ho vam passar molt bé». I és que per a aquesta Rosa de l’Horta Sud els llocs guarden matisos, evocacions d’amistats, d’esforços i de records compartits, com ara La Gavina, un projecte de vida que la va dur a estar sempre unida als infants, a l’ensenyament i als llibres, especialment als llibres per a xiquets i xiquetes, tal com ho va demostrar durant els seus anys d’editora en Tàndem Edicions.

L’albire des de dins de la cafeteria, hi ha un mur que em tapa i ella em busca amb la mirada, m’alce i xas!, de seguida em reconeix, i això que fa molt de temps que no ens havíem vist.