Sedajazz, quan el jazz arriba a l’ànima

Arribem a La Torre en un matí gris de dijous. El desgavell urbanístic de l’Horta Sud —plena de torres altes amb tonalitats grises— no aporta massa alegria al paisatge. La desolació de fa uns mesos encara hi sobrevola en el record del fang i el dolor de les pèrdues. Entre tanta grisalla s’alcen, com a vestigis d’un temps, les alqueries on s’ubica Sedajazz, l’escola de música moderna referent dins i fora del nostre país.

Fa unes setmanes que han reobert les portes als alumne. Hi han treballat moltíssim, animats per les mostres de solidaritat, gràcies a un crowfunding van recollir uns 20.000 euros en dos o tres dies. També han rebut una ajuda de 10.000 euros de l’Ajuntament. Amb tot això no cobreixen les pèrdues, que pugen a més de 70.000 euros, però hi estan molt agraïts i, sobretot, no han perdut la il·lusió.

És una lliçó de vida veure’ls treballar: acomodant les instal·lacions, comprant i reparant instruments, donant de nou concerts amunt i avall, reprenent les classes i, encara que “sota mínims”, tirant endavant, però hi estat acostumats, saben què és fer molt amb poc. “Sempre hem funcionat sota mínims. De fet, amb l’ajuda anual que rebem com a escola per part de la Generalitat cobrim només les despeses de mig mes”, ens conta Francisco Blanco, més conegut com a Latino, fundador, director i professor de l’escola.

Segurament d’estar en un altre país, Sedajazz seria reconeguda com una escola prestigiosa, tothom en parlaria, rebria més finançament i ajudes, però resulta que està al País Valencià, enmig de l’Horta Sud, i als valencians els costa de vegades valorar i admirar allò que tenen. Així les coses, per aquesta escola han passat estrelles i músics punters del jazz, i d’ella han eixit músics de jazz que estudien i toquen avui arreu del món. L’escola Berkeley té els ulls posats en ells. Sonen en nombrosos festivals de l’Estat Espanyol i d’altres països i són un valor artístic admirable per a la societat valenciana.

Ens rep a la porta de l’Alqueria Coca Francisco Blanco, Latino. Té aspecte d’artista, o potser són els estereotips amb què comptem, cabells arrissats grisos tirant a blanc, estarrufats en l’aire, unes patilles fines fins a mitja galta. El seu parar és amable i pausat. Du una dessuadora roja on es llegeix en groc i en lletra petita què és el jazz. La seua mirada guspireja entre la serenitat i la il·lusió de qui té la capacitat de refer-se i començar de nou: no només es va negar l’escola, també la seua casa a Sedaví. De fet, el seu piano se’l va endur l’aigua i el fang, i la imatge del teclat desfet i brut ha ocupat les pàgines d’alguns diaris.

Ens rep amb entusiasme. Content de compartir amb nosaltres un projecte en el qual ho ha posat tot. Darrere d’aquesta senzillesa i humilitat, hi ha una de les persones clau per a la música valenciana i una escola que ja ha fet història.

Més enllà de la reconstrucció

Entrem en una de les sales de la primera planta, ací es fan les classes de combo, Costa de creure que fa una mesos els contenidors del port passaven per ací davant, navegant com barquetes: “Em va pillar a Almeria, treballant amb la compositora i directora de Big Bands nord-americana Maria Schneider  —comenta Latino— i m’ho mirava tot amb una sensació d’estranyesa i incredulitat, vaig tardar tres dies en poder arribar a casa. Els companys em van contar com ho van viure i com per sort, el mur que envolta l’escola, ens va protegir i va evitar que s’ho duguera tot per davant”.

Li he promès a Latino que no ens centrarem en el drama de la Dana. Tampoc no podem obviar-lo, però aquesta entrevista és molt més que això. Vol ser espill i reconeixement del treball que a Sedajazz duen fent des de fa quinze anys. Fa uns anys, jo duia la meua filla a cantar a Sedajazz i era un goig veure el tràfec de joves amunt i avall assajant, tocant, cantant, parlant de concerts. És un lloc que encomana vida, art i energia.

Li demane que em conte els orígens, com van sorgir i com han crescut: “Vam arribar a La Torre fa dotze anys. Al començament érem un taller de músics on ens ajuntàvem i assajàvem, parle de 1988, fa quasi 40 anys. Estàvem a un local de Llocnou de la Corona, on ara hi ha el grup Amores. Avui som tres-centes  cinquanta persones i tenim les dues alqueries, la primera llogada i la segona cedida per l’Ajuntament. Som una família molt heterogènia, hi ha xiquets des de 5 anys (taller de música creativa) fins a gent de 75 anys o més. En total, som 24 professors treballant, apart de les 4 persones en gestió, que fan el treball de 10. Un gran equip i una petita empresa”. “Hi ha molt bon ambient entre nosaltres i els dijous ens ajuntem i fem paella en fraternitat, o bé la prepare jo o algú que estiga per ací”.

Impressiona veure l’escola avui, però Sedajazz va començar sent un projecte ben modest: “Arribar a La Torre va suposar un gran canvi, vam passar a ser més professionals, una escola oberta al públic, ja dins de la Conselleria, i no un local d’assaig per a músics. Ací ens vam obrir a tot el públic, no només adults, i ara som al voltant de 350 persones. Una gran família”.

Un laberint apassionant

El temps ha anat passant i com qui no vol la cosa, han gravat 165 discos amb el segell discogràfic Sedajazz records, uns quants d’ells s’han gravat ací mateix, a les alqueries. Latino ens passeja pels diferents espais de l’escola, anem escales amunt i avall, d’un edifici a un altre, visitem les andanes de les alqueries, en algunes encara hi ha pintures d’època a les parets, sobretot en la part alta, sanefes de motius florals i fruites, colors pastel, suaus, d’una bellesa i una delicadesa que contrasta amb la feina dura del llaurador al sol, entre terra i aigua. Ens comenta Latino que van conèixer el fill d’un dels artistes que les pintava. A la paret d’una de les sales hi ha penjats instruments antics de vent que van recuperar d’una botiga en liquidació. L’escola és una mena de circuit d’espais dividits en altres espais, un laberint encantador d’escales i de sostres alts amb bigues de fusta. Espais diàfans, amb molts instruments musicals, els objectes necessaris: pissares, tamborets, cadires, i unes finestres grans des d’on s’ensuma i s’albira l’horta. Cap luxe, tot ben pràctic i un poc rústic, genuí, encisador. No calen grans instal·lacions quan hi ha molt de talent, creativitat i voluntat.

El temps passa volant, en una estona Latino s’ha d’anar a treballar a un taller d’educació especial que imparteix al Centre Ocupacional de La Torre: “Són alumnes amb diversitat funcional, és una experiència molt bona treballar amb ells, ho passem molt bé i fins i tot hem gravat un disc on participaven seixanta persones”.

Una gran família de totes les edats

Un dels trets característics d’aquesta escola és que alberga alumnat de totes les edats: des de menuts de 5 anys fins a sèniors: “Tenim la banda de xiquets, la Happy Band, entre 6 i 12 anys, que van tocar en la inauguració del Bonaire, i la Jove Big Band Sedajazz, amb joves entre 14 i 20 anys, amb un nivell semi professional, després hi ha la BarretJazz Big Band i finalment tenim també una banda de veterans, la Kaos Big Bang. De vegades coincideixen tocant dos generacions a l’escola, pares i fills”.

Continuem caminant per l’escola i ara entrem a la sala Toni Belenger, en record al músic de Sedajazz, desaparegut ara fa cinc anys: “Toni era molt estimat, molt benvolgut en el món del jazz, i les seues cendres estan ací entre nosaltres, la seua ànima està per ací. No sé com ni per què, però hi ha molt bona energia en aquesta cambra i els xiquets ho saben. Saben que en ella descansa Toni. Era un gran músic i vam tocar junts en milers de concerts des de ben joves”.

Els inicis a la banda de música de Sedaví

Li pregunte a Toni pels seus inicis en la música: “Vaig començar en la banda de Sedaví. El meu germà tocava en la banda. Érem una família d’immigrants, veníem de la campinya cordovesa. El meu pare i el meu avi eren moliners d’oliva, temporers que treballaven al poble. En arribar a Sedaví, el meu germà ja tocava la bandúrria i aviat va entrar a la banda i ell m’hi va apuntar”. “El que passà és que al cap d’un temps d’estudiar i passar moltes hores solfejant jo m’avorria i ho vaig deixar, el professor em va veure un dia i em va preguntar que per què ho havia deixat. Li vaig dir que el que jo tenia ganes era de tocar un instrument i em va dir que tornara. Ho faig fer i em va assignar instrument, el saxo, i des de llavors no vaig parar de tocar, anava de l’escola a casa corrent per a tocar, i corrent amb el maletí cap a la banda i l’instrument em va canviar la vida. Ja no parava i anhelava tocar-lo. Vaig trobar en el saxo la meua raó”.

“Vaig passar uns anys a la banda i després vaig estudiar el grau mitjà al Conservatori, tocava en orquestres de ball, en bodes i si no estava tocant, estava treballant a la fàbrica. En estiu hi havia molt de treball, tocàvem a tot arreu. A casa no hi havia mitjans i vaig començar així en la música moderna, escoltant jazz des dels 14 anys, i així m’hi vaig enganxar i a poc a poc vaig començar a fer tallers i a transmetre la creativitat, que és el que més m’agrada del jazz. Em fascina el ritme, la improvisació, la llibertat. Estàs tocant i de la manera com toques, així ets tu, la teua personalitat, i la transmets a la música. Tu toques tal com ets”.

Tocar en directe, sentir el públic

Li pregunte si es troba més a gust tocant per al públic o donant classe: “Quan vaig començar a tocar en directe era molt vergonyós, i quan tocava al carrer ho passava fatal. Ara m’han de llevar el micro. Per això procure que els xiquets toquen davant del públic des del principi i ho fan amb molta naturalitat”.

Per Sedajazz han desfilat i continuen desfilant molts bons músics. Contínuament organitzen seminaris, masters class i cursos diversos: “En els anys 80 vaig conèixer molts músics, Ramon Cardo, Elario Ramon, Perico Sambeat, Nacho Ros, tocava amb ells i amb altres músics i hi vaig aprendre molt. En un moment vaig estar a punt d’anar-me’n a Barcelona i treballar al Taller de Músics. I un poc més tard, per poc no me’n vaig anar a viure i treballar a Copenhagen, en ser preseleccionat amb un projecte de Latinjazz, però finalment no va poder ser. Així que em vaig quedar ací, i vaig pensar: i si munte ací el meu propi taller i pose en marxa el meu projecte, i vaig decidir que tot el que hauria pogut fer a Barcelona i a Dinamarca ho faria a València, i així va nàixer Sedajazz”.

Latino ho conta amb aquesta naturalitat, com si no res, però darrere d’aquest projecte hi ha molt de talent i motles hores de treball: “No he estudiat en cap escola superior de jazz, soc autodidacta, però he muntat molts seminaris i he aprés molt de compartir i de tocar amb els músics que he portat a Sedajazz,”

Si una cosa té ben clara Latino és el valor i la importància de tocar en directe, d’interactuar amb el públic des del primer moment: “A Sedajazz el que faig és fer tocar els alumnes en una banda de seguida en directe, i que coneguen des del primer moment què és la interacció entre músics. És important que entenguen que dialogar és molt del jazz, perquè tot no hi està escrit, no és com una partitura clàssica que vas llegint i interpretant, ací hi ha una part d’improvisació molt important. És com una tertúlia, has d’escoltar, i has de contestar amb el teu instrument a la conversa amb el mateix tema i, si pots, superar-lo. Has d’estar atent a la conversa. La interacció és vital i jo els faig sentir això des de ben joves, els pose a tocar junts davant del públic. És semblant a l’esport, som un equip i has de saber quan has de jugar”.

Un projecte consolidat i de prestigi

Sedajazz ha anat consolidant-te, milers de concerts, centenars de discos, i l’associació Cultujazz, una associació d’amics, de gent que ve de gira per València i toca ací. “És una manera d’ajuntar-nos amb músics i donar cabuda a nous projectes —explica Latino— i una oportunitat de tocar, perquè València per al jazz no és fàcil, i no hi ha moltes oportunitats per a tocar. Llevat del Jimmy Glass —l’única local a València, i molt bo, per ell passen gran figures del jazz i té una de les millors programacions del món— no hi ha molt on triar”.

Estem acabant de recórrer l’escola i passem pel que anomenen la “Sala Polivalent”: “Ací fem classes, concerts i reunions. Gravem vídeos i els pugem a youtube. Amb un bon equip de so avui pots fer unes gravacions de molta qualitat, com les d’un estudi de gravació, les condicions acústiques se solucionen fàcilment amb la microfonia d’avui. He gravat discos ací i fins i tot fora, al pati exterior de les alqueries, mentre tocàvem en directe i sonen molt bé”.

L’instrument base de Latino és el saxo, el baríton, en especial, però també toca la flauta, diferents flautes, i el clarinet baix. “Soc músic d’instruments de vent sobretot, també toque el contrabaix, el baix elèctric i el piano, i la percussió, però com a instruments de complement i de vegades per a donar alguna classe, no com a instrument de base. És un home orquestra, de fet, el reclamen en molts llocs per això: ”He anat al Líban a tocar diverses vegades i em contractaven perquè toque molts instruments, sobretot de vent“. També ha estat tocant a República Dominicana i ens mostra el Tamboré, un instrument de percussió propi d’allà: ”anava amb el tamboré amunt i avall i el primer dia ja vaig compondre un tema que deia ‘Tamboré pa arriba, Tamboré pa abajo’. I com si no res, es posa a taral·lejar-la mentre dibuixa amb les mans els moviments de percussió.

Com un conservatori de música moderna

El món de Latino és la música, s’hi ha dedicat en cos i ànima. Viu d’ella i per a ella: “Un 80 per cent dels músics de jazz de València han passat per Sedajazz. D’ací han eixit grans músics, com David Pastor, Carlos Martín, Vicent Macián, Víctor Jiménez, i el mateix Toni Beleguer, Però per ací també ve gent amb menys nivell, és un espai molt divers i familiar. La primera banda de xiquets eren els fills dels mateixos companys. M’agrada molt treballar amb xiquets, hi ha feeling i per això a Sedajazz venen tants xiquets i gent jove. Et diré que molts professors de conservatori duen ací els seus fills. Funcionem, de fet, com un conservatori de música moderna”.

En els darrers anys han treballat molt amb la metodologia, noves maneres d’ensenyar música: “Estem donant-li un toc d’atenció al sistema. Utilitzem una metodologia de la música moderna adaptada al nivell de cadascú, i el que fem és començar amb la improvisació i amb la creativitat i a tocar junts des de ben joves”. “Amb la gent major treballem molt el Contrafacts, una metodologia Contrafactual, el que podia haver sigut i no va ser. Fem una versió diferent d’una cançó coneguda. Pots utilitzar l’harmonia d’un altre, li canvies la melodia i el ritme. I en eixe procés la gent aprèn molt, perquè és comprendre la música, és com parlar, crear una història, la música és això, una pregunta i una resposta, una conversa. Així aprenen a construir una melodia, i així has de fer amb el jazz: construir una melodia damunt d’una harmonia”. “És un sistema que utilitzem amb alumnes que no havien tocat mai abans. I cada setmana incorporem una cosa nova i sempre estàs creant, amb paciència, i els alumnes avancen molt. També hi ha gent que té molta musicalitat”.

Latino ho té clar: “Per dedicar la teua vida a la música, la música t’ha d’agradar molt”. I així és: en cos i ànima. En Sedajazz no paren tampoc de viatjar i tocar en altres llocs: “Enguany anem a Normandia la Jove Big Band, és ja la segona vegada que hi anem, i també a Andalucia i podria ser que a Còrcega”. Ara estem enviant discos a plataformes i programes de jazz de tota Espanya per a sonar a tot arreu. Enviem mp3 i el disc, les dues coses“.

Li demane a Latino la seua opinió respecte a l’esclat de grups i música dels darrers anys: “sempre ho mire des del punt de vista del coneixement de la música, de la qualitat. Hi ha grups que s’han fet famosos que toquen quatre tonaetes i ja està, i alguns fins i tot han estudiat ací, és això de ‘toca bonito y sencillo y llénate el bolsillo” [i riu discretament].

“Per a mi és una obsessió, a Sedajazz sempre estic lluitant per la qualitat de la música. Hi ha gent que ha tocat ací i després vol volar a altres llocs i alguns se n’han anat a Barcelona i més enllà. Ací s’ha format gent que ara està fent coses bones i importants en la música. De fet, de l’escola Berkeley de València venen a escoltar-nos, venen ”ojeadores“ i  bequen alguns dels nostres alumnes per tal que continuen formant-se amb ells. Ara per ara tenim dos estudiants becats estudiant a la Berkeley, a Boston, a Chicago, repartits pels Estats Units, I cada any preparem entre 40 i 50 alumnes per al examinar-se del Superior de Jazz. Si no estiguérem nosaltres no sé qui ho faria”.

Efectivament, si no estiguera Sedajazz, algú ho algú ho hauria d’inventar, com se sol dir. Per sort, ja està inventada i des de Sedajazz posen la música i el cor allà on van. Són forts i creatius, amb ells no pot ni l’aigua ni el fang. Que sone la música!