Solitud, connexió i intuïcions

Vaig anar a buscar Vincles ferotges i La dona singular i la ciutat (L’Altra Editorial) de Vivian Gornick en una llibreria de Barcelona un matí de novembre. El meu llibreter me l’havia recomanada, una amiga bona lectora, també i la nit anterior havia parlat amb l’Eva Piquer i m’havia dit: «Aquesta dona (i el seu llibre), m’han canviat la vida». La curiositat va créixer en mi. Dit i fet, en pujar al tren de tornada a València vaig obrir el llibre i no vaig parar de llegir-lo. Durant uns dies deixaria la resta de lectures en silenci. Vivian Gornick (Nova York, 1937) era aquella veu singular plena de ressons i respostes que potser buscava des de feia temps, sense certeses, però amb intuïcions.

Avui no parlaré de Vincles ferotges i La dona singular i la ciutat –apareixen publicats tots dos en el mateix volum, ja en la cinquena edició– però sí que en faré esment. Els dos són llibres de memòries, de reflexió, una auto ficció en el llindar de dues portes, la del relat recordat i la de la memòria novel·lada. El primer llibre, relat i retrat d’una època, la dècada americana dels quaranta i cinquanta, tan ben trenat i contat que es llegeix com una gran novel·la, és magnètic, curull de personatges reals i escenaris insòlits, de vides creuades. El segon, íntimament lligat amb el primer, dóna moltes pistes per a entendre el Nova York del segle passat, de la mà d’una dona filla d’immigrants jues, crescuda al Bronx, doblement divorciada i sense fills, que viu sola a Greenwich Village, i és, certament, singular i única per la força i l’honestedat amb què es mira la vida i la gent. Tots dos llibres estan connectats, en part, amb Approaching eye level (1997), Mirar-nos de cara en traducció nostrada, el llibre en el qual em centraré ara.

Gornick ha conegut molts Nova York i llegir les seus memòries i assaigs és transitar pel cor i la transformació d’aquesta ciutat. Connectar amb la mirada dels vianants des de la solitud acompanyada de la massa, buscar la companyonia en l’anonimat i el tràfec novaiorquès, conviure amb ell perquè, a l’igual que l’autora, hi ha milers d’ànimes que busquen uns ulls. La ciutat per a Gornick és un paisatge que cada dia li serveix per a mesurar la força immutable de totes les connexions que fa al carrer. El carrer és –escriu– “una composició, per a mi: els brins d’experiència que extrec una i altra vegada del fluix infinit del que passa. El carrer em dona el que no puc fer jo sola.”

De la mà d’aquesta autora la ciutat vibra, parla, actua, i ella fa d’un dia anodí un fet extraordinari, perquè l’embolcalla amb personalitat, amb presències humanes ben diverses, amb noms i mirades, perquè a la ciutat passen moltes coses i “al carrer ningú mira, tothom actua”, títol del darrer assaig que tanca el llibre, una peça plena de petites escenes que, dit i fet, podrien ser perfectament representades sobre un escenari teatral. “El carrer no para de moure’s i t’ha d’agradar, aquest moviment. Has d’entendre com funciona el ritme, saber llegir el que passa, comprendre i que no et molesti que tot depengui de la rapidesa en la qual ens fem visibles i tornem a desaparèixer. El plaer i el consol rauen precisament en la velocitat en què s’estableix la connexió i passa. Darrere d’aquesta peça en vindrà una altra”, escriu Gornick, per q qui el carrer es transforma cada dia en un teatre: la vorera, una botiga, l’autobús, el portal de casa...Els escenaris es multipliquen. “Les voreres de Nova York són plenes de gent que fugen de la condemna de la història personal per la promesa d’un destí més ple de possibilitats”.

La relació que manté Gornick amb la ciutat i com la narra és, al meu parer, un dels aspectes més atractius i reeixits de la seua obra literària: “No hi ha res que em curi més el cor ferit i enfadat que un passeig per la mateixa ciutat que sovint em sembla que em rebutja”. Però aquest llibre de petits assaigs, set en total, va molt més enllà. Gornick s’hi retroba amb alguns moments clau de la seua vida, com ara els seus primers treballs com a cambrera a les muntanyes novaiorqueses i la seua arribada al socialisme, recreats en “Record de les Catskills”: “Van ser les Catskills, no els ensenyaments de socialisme bàsic a la falta del meu pare, que em va fer marxista”. També ens parla de la seua arribada al moviment feminista en “Què significa per a mi el feminisme”, on evoca i reflexiona sobre viure sense l’amor romàntic, sense l’amor en llauna, buscant i trobant la companyonia i la connexió fora d’aquesta convenció social que és el matrimoni, “un consol emocional de tipus primitiu”, com escriuria en un article polèmic titulat Contra el matrimoni, “un consol de visió estreta, una relació amateur amb la solitud i preguntes complicades sobre la pròpia identitat que passen anys sense respondre’s. La por a la solitud, és el moll de l’os de la qüestió.”

Un dels millors moments del llibre arriba amb les seues experiències com a professora convidada en “A la universitat; petis assassinats de l’ànima”, el títol, molt suggeridor, el text, una joia crítica amb la hipocresia de la vida intel·lectual i universitària als Estats Units. En aquest assaig evoca i retrata la seua experiència docent amb un humor àcid, des de la distància i la lucidesa que atorga el temps, sense amagar el malestar que li ocasionaren, però lluny de recrear-se en l’amargor. Gornick s’hi mostra sincera i no s’està de dir el que pensa, sobre els altres, sobre ella, sobre les grans decepcions: tothora, tant en l’amor, com en el treball, com en el feminisme “la discrepància entre desig i realitat era massa gran per a superar-la.”

L’amistat, el matrimoni, el feminisme, les universitats, les decisions...Viure sola, madurar sola, són el rerefons de gran part dels textos, com ara: “Viure sola”: “Des del meu punt de vista, vaig dir que sí a això i no a allò, i em vaig trobar vivint sola [...] La por a la solitud havia estat responsable de tants pactes desastrosos fets per tantes dones, que lluitar contra l’ansietat (davant la soledat) es va convertir en una mena d’activisme per a mi.”

Potser no li falta raó –per molt que dolga escoltar-ho– quan ens diu: “la majoria ens passem les vides en un combat que mai guanyem, una guerra que només acaba la mort. A cada vida, de totes maneres, un element o l’altre punxa”. Dir sí, dir no, les respostes en si mateixes ja són una tria, i entre elles, la d’estar sola, una decisió política, com ens diu Gornick.

Tot i que la vida s’ha tornat més difícil, cara i asfixiant, cada dia més dones viuen i treballen a soles, algunes escriuen, ho conten, ho novel·len, ho reflexionen. Poques amb la lucidesa i la rotunditat amb què ho fa Gornick: “el patiment ensenya i dona energia però no equilibra ni permet agafar perspectiva”. La veu de Vivian Gornick és mestratge, llum, alé, força, coherència, i sobretot bellesa narrativa, perquè penetra l’ànima amb les paraules. La necessitàvem. L’agrairem.