Vivian Gornick, agudesa i honestedat d’una escriptora

Llegir Vivian Gornick és una experiència apassionant, plena de sorpreses, aprenentatges humans i literaris. Amb Gornick he escoltat el batec de Nova York, he conegut el Bronx dels anys 40 i 50, he entès de primera mà que fou la segona onada del feminisme i he arribat, a través del retrat elegant i lúcid que en va fer a Emma Goldman, Revolution as a way of life, a la figura de la feminista revolucionària que fou Emma Goldman. A més, de la mà de Vivian Gornick he pres consciència del fet que moltes de les decisions que prenem les dones no són qüestions merament personals, sinó un acte polític, sobretot quan es tracta de no seguir al peu de la lletra el guió que ens han escrit des de fora. I last, but not least, amb el seu llibre The Romance of American Communism, he copsat allò que fou el comunisme i ser comunista en el segle passat dins de la societat nord-americana.

Gornick –que ha dedicat la seua vida al periodisme i a l’escriptura– és, ara per ara, una de les assagistes nord-americanes actuals clau, sobretot, per la lucidesa i les reflexions que ha aportat sobre la literatura autobiogràfica, tant a partir de les seues obres narratives més personals d’evocacions i records, Vincles ferotges i La dona singular, i Mirar-nos de cara, com des de la visió més profunda i intel·lectual que esbossa en l’assaig The Situation and the Story, The art of Personal Narrative, un llibre que va publicar Paidós el 2003: Escribir narrativa personal, i que caldria reeditar o traduir de nou perquè avui és introbable.

Nascuda a Nova York el 1935, jueva i filla d’immigrants, Gornick és una escriptora extraordinària per moltes raons. D’una banda, per l’obra memorística arxiu-personal que ha escrit amb obres com ara les adés esmentades: Vincles ferotges i La dona singular i la ciutat i Mirar-nos de cara (Altra Editorial), i d’altra, per la clarividència i agudesa amb què parla en els seus assajos literaris dels llibres i els autors, molt sovint autores, que han traçat el seu camí lector, tal com fa en Comptes pendents i La fi de la novel·la de l’amor, el darrer dels llibres de l’autora, traduïts tots dos per Martí Sales Sariola i publicats per L’Altra Editorial. En aquesta darrera aportació editorial en català, publicada originàriament el 1997, Gornick posa novament en acció tota la seua capacitat de llibertat interior a l’hora d’escriure i ens captiva amb allò que gosa dir i com ho diu.

Profunda, provocadora, incisiva, l’assagista nord-americana arriba al cor dels textos, els obri amb el pols ferm del cirurgià, i els mesura des de tots els angles: de vegades ix mal parada, confosa, d’altre vegades hi troba alguna “certesa”, molt sovint, connexions inimaginables, aspectes que potser cap altre lector hi haurà vist abans. I tant se val si coneixem els autors de qui parla, o desconeixem l’obra en concret, Gornick ens els posa al davant i ens hi fa entrar fins a tal punt, que de vegades l’experiència pot resultar molt intensa, massa intensa.

Dit això, passem a veure com comença el que fou un dels títols clau en l’obra de l’assagista, La fi de la novel·la de l’amor: “En mil novel·les d’amor occidentals l’evolució dels sentiments entre una dona intel·ligent i un home decidit es representa mitjançant una pugna que conclou quan la dona –al final– es desfà en el desig romàntic i una necessitat profunda d’unió. Tanmateix, hi ha un grapat de novel·les remarcables escrites entre el final del segle XIX i el començament del XX –com ara Daniel Deronda, The House of Mirht, Diana of the Crossways, La senyora Dalloway– que just quan la dona s’hauria de desfer, el seu cor s’endureix inesperadament. En el moment exacte que seria necessari donar, a la protagonista femenina li agafa una mena de fredor interna. Als ulls de tothom es torna opaca (”estranya“, li diuen), però nosaltres, els lectors privilegiats, sabem què passa. La dona ha mirat el seu futur amb atenció. I li fa fàstic [...]”.

I Gornick continua i ens explica: Heus aquí aquests instants de clarividència en què les protagonistes, tot i veure que l’amor sentimental esdevé una cosa del passat, accedeixen al casament i llavors és quan arriba l’oratge i comença la història... A partir d’aquest plantejament l’autora explora diferents novel·les “notables”, algunes ja clàssiques, escrites al llarg dels darrers cent anys. Són obres d’Edith Wharton, George Eliot, Virginia Woolf, Clover Adams, Kate Chopin, Jean Rhys, Willa Cather, Christina Stead, i fins i tot Grace Paley, John Cheever i Raymond Carver, els quals, a més, ja han viscut l’experiència essencial de la generació de l’autora “la consciència horrible i total que en realitat l’amor, malgrat tota la insistència que puguem posar en els sentiments, no ens resoldrà la papereta”.

Gornick viatja pels arguments de moltes novel·les, pels moments clau i de clímax de cada història, i escorcolla com pensen i actuen els protagonistes. A poc a poc traça un arc que tensa i tensa fins a llençar la fletxa amb decisió i honestedat. I en aquest tira i arronsa d’interpretacions, lectures, relectures, pensaments, provatures –d’això es tracta l’assaig al capdavall, de provar, d’assajar– ens mostra com ja des de fa molts anys algunes autores havien escrit relats i novel·les on es malfiaven de l’amor com a font d’autoconeixement, “encara que sigui per a saber que no ens podem conèixer o no ens volem conèixer”. Autores i relats que maldaven per fer-nos veure que “anem a la deriva, estem ”radicalment“ sols, en la literatura i en la vida, buscant a les palpentes en els llibres que escrivim els elements metafòrics que agafaran poder i protagonisme”.

Llegir Vivian Gornick no és sempre un passeig agradable. De vegades fa mal, trasbalsa, perquè busca en les profunditats on no volem mirar, en les febleses i les hipocresies humanes. Un dels capítols que més m’ha copsat en aquest llibre està dedicat a la relació entre Hannah Arendt (qui va haver d’abandonar Alemanya el 1933 per salvar la vida) i Martin Heidegger (qui el mateix any va donar suport al nacionalsocialisme i va posar la universitat al servei del règim nazi). Gornick ens adverteix en aquestes pàgines del perill de jutjar una història encara tan propera a nosaltres en el temps, però ja sabeu, “jutjar és una necessitat que tenim: interpel·la directament les nostres pròpies angoixes” i ens fa reflexionar sobre el poder destructor de la veneració: “La pregunta de qui pot alliberar-se quan la veneració amenaça la integritat del jo, i qui no, és realment una qüestió de temperament, de comprensió i de plenitud del jo, o en altres paraules, la llibertat d’acció que prové de la integritat de la ment i l’esperit”.

Llegir Vivian Gornick és, ho diré de nou, una experiència d’aprenentatge: recordem autors, títols, evoquem lectures i, sobretot, ens posa sobre la pista d’altres llibres i escriptors que desconeixíem. Em quedaré en aquesta ocasió amb dues escriptores: Kate Chopin, i la seua gran novel·la El despertar (1899), elogiada “casualment” per Francesc Parcerisas en La tardor em sobta, a partir d’un possible paral·lelisme entre la història de la novel·la i el moment en què Víctor Català revelà a Joan Maragall que era una dona. I Tots els contes de Grace Paley (Edicions de 1984). Concretament Gornick escriu a propòsit de les dones i els homes dels contes de Paley: “Estrictament no s’enamoren els uns dels altres, s’enamoren del desig de sentir-se vius. Per l’altre són projeccions i provocacions. Tard o d’hora, esclar (mes d’hora que tard), d’aquestes relacions acabaran sorgint les dificultats humanes, i quan això passi (és més probable que passi que no passi) la sensació d’amor s’evaporarà”.

En cada llibre de Gornick hi ha reflexions profundes i lúcides sobre l’escriptura, la memòria i la vida dels escriptors. Llegir Gornick, com també ho és llegir Fuster, Borges, i tants altres escriptors, és resseguir la seua biblioteca, la seua aventura lectora. Al capdavall, què és la vida de l’escriptor sinó tots els llibres llegits i atresorats de maneres tan diferents. “Què és sinó una reescriptura constant, la vida de l’escriptor? De quina altra manera es pot afuar el pensament i aprofundir en l’ofici? De quina altra manera es por passar de les revelacions al coneixement? Observar una cosa per totes bandes per després arribar-hi al cor. Crear un món sencer en un llibre i no només el bocí que es veu per una finestra oberta”.

Gornick posseeix una capacitat d’anàlisi literària, històrica, psicològica i filosòfica que li permet aprofundir en els llibres i enllaçar-los amb les vicissituds de l’existència amb una plasticitat, una agudesa i una sensibilitat poc habituals. Però no només això, a més, arrisca i és honesta. No va amb eufemismes, i sap expressar el seu pensament amb claredat i elegància, amb un humor subtil, de vegades com una carícia, de vegades com un colp de puny: depèn del moment. I sovint amb un grau fort d’implicació personal, com a lectora i escriptora, però sobretot com a dona, nascuda i educada en una època i unes circumstàncies que sempre té ben presents: “De petita, tothom creia en l’amor. La mare, comunista i romàntica, em va dir: ‘Ets llesta, fes la teva, però sempre recorda que l’amor és el més important en la vida d’una dona”. Allò passava en els anys 40 “a un barri obrer i immigrant del Bronx. A la majoria de les nostres cases –escriu– les emocions es tractaven amb indiferència o fins i tot amb animadversió. Crec que mai vaig entrar a cap casa on notés que els pares s’estimessin o s’haguessin estimat alguna vegada. Vaig saber de seguida que la gent del meu voltant s’havia casat per una sèrie de necessitats més fortes que l’absència de passió”. En qüestió d’una generació, però, tot va canviar: el divorci, el feminisme, la psicoanàlisi, les drogues havien transformat la visió sobre l’amor, les seues capacitats transformadores. I en literatura “l’amor com a metàfora s’havia acabat”. Gornick ho va descobrir en tornar la darrera pàgina de The Age of Grief de Jane Smiley.

Des d’aleshores l’autora ha anat explorant el camí, buscant en la literatura pistes i indicis sobre allò que la seua generació descobriria de sobte i hauria d’anar paint i ajustant. En el capítol final, el qual dona nom al llibre, La fi de la novel·la de l’amor, hi ha les reflexions anteriors i moltes altres, algunes d’elles, confessions en veu alta, idees, pensaments, conclusions: “Oh, sí, al Bronx tots sabíem que l’amor era l’èxit suprem. Ho sabíem perquè nosaltres també ens havíem passat la vida llegint Anna Karènina, Madame Bovary i L’edat de la innocència, juntament amb mil versions conservadores d’aquests llibres i les novel·letes barates que les acompanyaven. Ho sabíem perquè vivíem en una cultura amarada de la convicció que l’amor tenia poders transformadors: conèixer la passió era alliberar el jo espantat i ignorat. Esclar que potser s’havia de pagar un preu. T’arriscaves a perdre el refugi de la respectabilitat si t’enamoraves de la persona equivocada, però la contrapartida d’aquesta pèrdua era guanyar l’únic coneixement que valia la pena. El veritable sentit del risc humà estava incrustat en la persecució de l’amor”.

I clar, de sobte tot allò s’esfondrà i “quan l’amor i el matrimoni no van ser capaços de conduir-nos a la terra promesa ens vam entristir, ens vam enrabiar, ens vam quedar confosos. Teníem la sensació que ens havien enganyat. Encara crèiem en l’amor però era evident que ens podíem equivocar. Podíem equivocar-nos de persona i aleshores el matrimoni no només no ens salvava sinó que es convertia en un infern existencial”.

Aquest capítol final, colofó del llibre, conté tot allò que va provocar en Gornick la decisió de llançar-se a la recerca i a escriure aquest assaig. Un capítol que és inici i fi, causa i conclusió, i una evidència de què la literatura, i sobretot les novel·les, certes novel·les, són un termòmetre que donen compte de la tensió, el batec i les contradiccions humanes i socials d’una època. I sovint, allò que pensem com la gran descoberta, venia anunciant-se ja a través de molts protagonistes de ficció, una ficció que no s’allunya de la realitat perquè, al cap i a la fi, és d’on brolla i es nodreix. Per això, “quan una novel·la ens dona menys del que molts de nosaltres sabem –i s’acontenta amb el que ens dona– tenim una escriptura mediocre, escriu Gornick. Una escriptura així –per molt intel·ligent que sigui l’autor, per molt bona que sigui la prosa– s’acosta més a la sentimentalitat que a la realitat. El lector nota que l’obra és sentimental perquè les metàfores no són precises: són aproximades, no exactes. Per arribar a les puntes dels nervis la metàfora ha de ser exacta, no aproximada. La metàfora exacta és l’or de l’escriptor”.

Potser per això mateix ocorre el que ocorre: “Si avui dia poses l’amor romàntic al centre d’una novel·la, qui creurà que en la seva recerca els personatges arribaran a entendre res d’important? Ningú, em fa l’efecte. Avui, crec, l’amor com a metàfora és un acte de nostàlgia, no de descoberta”. De tot això, i encara més, ens parla La fi de la novel·la d’amor.