Joan Olmos, professor d’urbanística durant molts anys a la Universitat Politècnica de València, ha escrit un llibre de reflexió i propostes sobre els nostres espais públics (“València, els nostres carrers i les nostres places”, 2019). Recull una seria d’articles publicats per l’autor al diari Levante-EMV al llarg de varis anys, que en alguns casos anaven acompanyats de xicotetes col·laboracions complementàries de persones implicades en la vida de la ciutat.
En la portada del llibre hi ha un altre títol “La reconquista de l’espai públic”, indicador d’una intencionalitat que té unes sòlides arrels en la història de l’urbanisme actual. Entre altres, en la crítica que Jane Jacobs va fer del funcionalisme racionalista o, més recentment, en les propostes del danés Jan Gehl d’uns espais públics per a les persones de totes les generacions. El gran valor del llibre d’Olmos és fer eixes reflexions per a la ciutat de València.
Els ciutadans, començant per molts urbanistes, durant dècades hem considerat els espais públics bàsicament com a via de circulació destinada sobretot a acollir el trànsit de vehicles, però són unes quantes coses més: lloc d’estada i de trobada, paisatge d’arquitectures i medi on respirar (si l’aire és saludable). És a dir, els espais públics han de ser també vida, gaudi per als que caminen. I són part del patrimoni col·lectiu, el qual no està constituït a soles per alguns àmbits monumentals.
En eixa línia crítica i alternativa, el llibre de Joan Olmos posa la lupa en carrers, avingudes, passejos, rondes, trames urbanes, polígons residencials i jardins de la ciutat de València, per analitzar dèficits i defectes, potencialitats i idees per transformar-los. Posaré tres exemples de vies anomenades encara passejos de les quals parla el llibre, els de la Petxina, la Ciutadella i l’Albereda: podem reconèixer-los com a espais per a caminar?, que tenen de passejos? O, en la mateixa línia, pensem en com funcionen algunes places, com les de la Reina, Espanya, Pla del Real, Sant Agustí o Amèrica. A partir dels anys cinquanta del segle passat, la ciutat es va reconvertir per a posar-se al servei dels vehicles a motor circulant i aparcant. Allò va produir una profunda modificació de l’espai públic, va canviar l’aire que respirem i alterà la comoditat del vianants, transformant també la nostra percepció ciutadana. L’automòbil compleix una funció però no pot ser l’actor protagonista. Ara en moltes urbs del planeta s’ha hagut de redescobrir que són les persones les que tenen drets no els seus cotxes.
La ciutat ha de ser un continuum d’espais públics posats al servei de la ciutadania, un conjunt de connexions de carrers passejables i de verd, d’arbres i jardins. El llibre reclama “dos dels aspectes més positius que s’han perdut: la vegetació i la facilitat sense traves per als desplaçaments a peu”. Eixe és el futur que ja han iniciat moltes ciutats. Podem dir que també València en els últims temps, però com assenyala Joan Olmos, “és de tal magnitud el retard que comptabilitza la nostra ciutat que els passos que s’han fet deixen encara un ampli marge per avançar”.
Estem davant d’un llibre imprescindible de reflexió sobre València. Sobre el seu urbanisme, el seu medi ambient i la seua humanitat.