Tots coneixem a algú que mai demana perdó, siga en el nostre cercle d’amistats, en l’entorn laboral o en el familiar. És la mateixa persona que, generalment, també és incapaç de donar les gràcies. Aquest amic o parent, que no és el més feliç ni tampoc el més popular, és l'arquetip que, inexplicablement, ho té cada vegada més fàcil per a asseure's al cim del món. És un tipus especial d'estúpid reeixit. Éssers amb un evident desordre de la personalitat i forts trets antisocials, competeixen avui avantatjosament en la carrera pel poder. Potser és perquè només aquesta mena de gent s'apunta a aquesta carrera, però, atés que el poder, si més no el polític, aparentment s'obté ací per la via democràtica, cal preguntar-se per què una massa creixent de votants es mostra disposada a obrir-los el camí a aquests cretins. No els voldríem com a gendres, però els votem per a presidents. És un misteri que les característiques personals que en la vida quotidiana percebem com malsanes —done per fet que majoritàriament encara és així—, ens pareguen idònies per a governar una comunitat autònoma o una nació. Fa sospitar que els valors pels quals es regeix la vida quotidiana i la vida política són cada vegada més antitètics. En tot cas, posen en evidència que l'esfera domèstica i la comuna, la dels grans assumptes, més enllà de ser àmbits diferents, estan dissociats, tot i que un hauria de ser l'expressió col·lectiva de l'altre. Demanar perdó i mostrar-se agraït és una cosa positiva i fins i tot essencial en les relacions interpersonals. En l’entorn quotidià, qui sap reconéixer els seus errors i disculpar-se inspira confiança i afecte, mentre que l'orgull i la tossuderia converteixen qualsevol ésser humà en una caricatura i una amenaça, però a partir d'un cert punt la cosa canvia substancialment.

Ara mateix, el reconeixement de l'error, no importa quines siguen les evidències, té per a un governant conseqüències fatals, multiplica els efectes de l'equivocació en comptes de reparar-la. Tan sols cal recordar-se’n de tota la mofa que va suscitar el nostre entranyable rei emèrit quan va dir allò de «lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a ocurrir» (abril del 2012). Ara sabem que en aquella època ja hauria pogut reconéixer gallardament que gaudia matant elefants i posant-li les banyes a la seua dona. Si avui fera això, veient tot el que hem vist, segur que obtenia un ampli suport popular. En algun temps, admetre la falta i fer gala d'humilitat l’hauria engrandit, però ara, quan un peix gros diu això és que està acabat. Fa tretze anys, un paio presumia que les dones, «quan ets una estrella, et deixen fer-les qualsevol cosa: agafar-les per la figa». Encara no l’havien investit president dels EUA, però faltava ben poc (és el que va dir Trump en 2005, segons va revelar el Washington Post en octubre del 2016). En aquella època, el savoir faire encara es considerava cosa de cavallers, no de marietes, almenys, insistisc, entre les altes esferes del poder. Als que es passaven de mentiders, o no se’n sortien en l’art de l’enganyifa, se'ls feria fora tot just arribaven eleccions, però ja començàvem a burlar-nos dels polítics que presumien de tarannà —de talante—, i començaven a molar les comtesses tavernàries, les xonis, els perdonavides, els embrolladors, els bocamolls… una galeria inquietant de personatges que se senten guanyadors, però actuen com ressentits, que no diuen mai em sap greu ni gràcies, perquè llavors estarien reconeixent implícitament que tenen un deute amb algú i ells mai deuen res a ningú. Potser alguns troben saludable aquest desvergonyiment perquè, certament, les bones maneres en la governança no poques vegades ha amagat les desraons de la raó d'estat o les accions il·lícites de la raó de govern, dissimulació que ara sembla ja innecessària, però no és només una qüestió de formes, sinó un assumpte medul·lar.

Tota època ha tingut els seus fantotxes, però en poques tants com ara han aconseguit tant de poder, el que suggereix l'existència d'un sòlid substrat ideològic que els serveix de plataforma. Al començament dels anys setanta, Ali MacGraw li deia a Ryan O'Neal, i a tots nosaltres per via interposada, que «l'amor és no haver mai de dir ho sent» (Love Story, 1970). Era precisament llavors quan el feixista Roy Cohn li ensenyava al seu deixeble Donald Trump que per a arribar a ser un predador reeixit era essencial no demanar mai disculpes. Heus ací l’ambició desmesurada i l’amor convenientment agermanats per un mateix lema, que en un cas es transmetia privadament en l’obscena intimitat de certs conciliàbuls, i en l'altre als cines, de forma massiva. Les fantasies romàntiques com a camuflatge del saqueig despietat. Temps a venir, a aquest últim no li caldrien embuts. En 1974 Nixon, obligat a dimitir, encara s’esforçava per no passar a la història com un canalla. Avui Trump ridiculitza sistemàticament els líders que demanen perdó. «Heu vist Trudeau disculpant-se una altra vegada? Patètic! Això és el que passa quan tens un líder dèbil», va dir en 2019 durant el transcurs d'un míting, després que el primer ministre canadenc s'haguera disculpat per pintar-se el rostre de negre en una festa en què havia participat quasi vint anys en arrere. «Els dèbils perden temps dient “ho sent”; jo mire cap endavant: els guanyadors guanyen, els perdedors es disculpen», va insistir el dues vegades electe president en una entrevista de 2020 amb la Fox. La pràctica ha validat la consigna i no sols pel que fa a ell. Els filtres que solen o solien segar la trajectòria ascendent de certa classe d'energúmens estan deixant de funcionar. Així que els que encara estem convençuts que tots ens devem alguna cosa mútuament pel sol fet de compartir els fils que ens entrellacen i el llegat cultural acumulat, tots els que sentim la necessitat de donar-nos les gràcies o demanar-nos disculpes de manera recurrent, val més que aprofitem les ocasions que se’ns hi presenten. No tardarà a estar tan mal vist com fer de cos en un carreró o el cante jondo i la blasfèmia en els bars.