Ho corroborava Petros Márkaris en una entrevista concedida fa uns mesos a elDiariocv: quan l'esquerra esdevé sistèmica, deixa de ser esquerra. Però el veritable problema no és que hi haja en el govern una autodenominada esquerra que no ho és, el problema és que a penes queda esquerra fora d'ell. És com si els únics animals salvatges que quedaren estigueren en els zoos i en el museu d'Onda, i les sabanes, praderies i boscos hagueren quedat deshabitats. Una cosa que, per cert, ja passa, perquè els quatre lleons que hi ha a Kenya sobreviuen gràcies al fet que són una rendible atracció turística, si no, ja els haurien estripat i n’haurien fet estoretes. I del zoo a la granja tan sols hi ha un pas. La majoria dels polítics actuals han nascut en captivitat, com els óssos panda, els sitatungues i els oricterops, també anomenats porcs formiguers. Són polítics d'ofici, no veïns compromesos en virtut de la seua experiència, conciutadans competents que han anat polint les seues idees en el tall abans de consagrar-se al servei públic. Les quatre coses que diuen, en el millor dels casos, estan escrites en un temari, no inscrites en la seua ment, en el seu cor o en les durícies de les seues mans.
Qualsevol que no estiga com una tàpia pot constatar que, fora d'aquest zoològic, no se sent un sol rugit digne de tal nom, almenys des del costat esquerre. Fora de les institucions no hi ha res a l'esquerra d'aquesta esquerra oficial, domesticada, degudament apeixada amb regularitat pels cuidadors del bioparc, o, si està ja dissecada, pentinada amb mim i ruixada de tant en tant amb un poc de zotal. Convinguem —així rebente el relativisme postmodern— que «l'esquerra» és un concepte inequívoc encarnat per aquesta part de la ciutadania que està per les solucions estructurals als problemes d'injustícia o desigualtat. Persones que, perseguint aquest objectiu, fan un ús intensiu del sentit crític enfront del poder i el converteixen en acció allí on poden i com poden, de forma organitzada o individual, per tal de provocar canvis en les estructures socials, polítiques i econòmiques. Es dedueix, per tant, que queden exclosos d'aquesta categoria tots els que es dediquen a fer el paperot de moda, així com institucions, acadèmics, intel·lectuals i mitjans que, tenint els instruments per a fer aquest treball de sapa, havent copat els llocs des d'on poder fer-lo, practiquen el seguidisme, escriuen ditirambes als pròcers o es dediquen practicar el subtil art d'enfilar-se per un pal ensabonat.
Al voltant de l'esquerra institucional un veu, majorment, lloros de saleta d'estar, mones d'orgues de maneta i tigres de paper. I altres animals més perillosos, com ara aquells que eleven l'aposta de manera desenraonada per tal que siga impossible guanyar la jugada. O certs troians que comencen acariciant-li al personal les neurones indignades i acaben emportant-se'l a l'hort de la praxi més conformista. Proveu de llegir certs analistes pretesament d'esquerres com si en realitat foren agents de la CIA i veureu com sona de sospitosament coherent tot el que diuen. S’esforçaren a justificar el desmembrament de Iugoslàvia (i com es feu), la invasió d'Iraq, la destrucció de Líbia (assassinat de Gadaffi inclòs), o la intervenció occidental per a derrocar el règim sirià. No és difícil adonar-se que el que hi ha darrere és el saqueig dels recursos naturals d'aquests països —recursos entre els que cal començar a comptabilitzar les terres de cultiu—, la militarització de certs territoris i l'intent d'ampliar l'àmbit d'influència dels nostres senyorets, tant en l'àmbit econòmic com en el militar, o, almenys, que aquesta influència no minve. Aquests maîtres à penser són els mateixos que avui no admeten que aquest expansionisme ha sigut —entre altres— un factor determinant de la invasió d'Ucraïna per part de Rússia, i estan promptes a taponar qualsevol debat respecte d'això. Però, així i tot, continuen sent considerats un referent de l'esquerra més «radical».
La tragèdia d'aquests experts a embolicar la troca és que no s'han adonat fins a quin punt han esdevingut prescindibles. Francés Stonor Saunders, en La CIA y la guerra fría cultural (no em consta cap traducció al valencià), va explicar de manera fefaent i clara com els Estats Units van desenvolupar en els anys cinquanta una eficaç estratègia propagandística. Consistia, bàsicament, a donar peixet a una sèrie d'intel·lectuals molt respectats, entre els quals hi havia tontos útils i còmplices conscients. En el seu desig d'espolsar-se la culpa per la seua antiga adhesió a l'estalinisme —estalviem hipocresies i llegiu «comunisme», sense més— aquestes persones eminents desplegaven un discurs reaccionari al qual eren especialment receptius els militants de l'esquerra occidental atrapats per la mateixa síndrome culpable. Llavors encara hi havia referents utòpics darrere dels quals alguns estaven disposats a anar, i calia llevar-los la idea del cap. Avui, aquells referents pareixen haver desaparegut. I tots sabem que anem a bord d'un vaixell pirata amb un llarg historial de crims, que continua deixant darrere de si una immensa reguera de merda. Però no desembarcàrem quan encara semblava que podíem fer-ho —quan en les parets es llegia yankis go home, per exemple—, i ara ja no hi ha alternatives, és a dir, ens han convençut que no n'hi ha. Crec que és el que Chomsky i altres anomenen «consens manufacturat». El declinant imperi nord-americà és el nostre rai de la Medusa. La sort està feta i tothom ho sap. Per això la unipolaritat occidental liderada pels EUA no necessita defensors professionals. Els voluntaris per a aquesta tasca són legió.
Ho corroborava Petros Márkaris en una entrevista concedida fa uns mesos a elDiariocv: quan l'esquerra esdevé sistèmica, deixa de ser esquerra. Però el veritable problema no és que hi haja en el govern una autodenominada esquerra que no ho és, el problema és que a penes queda esquerra fora d'ell. És com si els únics animals salvatges que quedaren estigueren en els zoos i en el museu d'Onda, i les sabanes, praderies i boscos hagueren quedat deshabitats. Una cosa que, per cert, ja passa, perquè els quatre lleons que hi ha a Kenya sobreviuen gràcies al fet que són una rendible atracció turística, si no, ja els haurien estripat i n’haurien fet estoretes. I del zoo a la granja tan sols hi ha un pas. La majoria dels polítics actuals han nascut en captivitat, com els óssos panda, els sitatungues i els oricterops, també anomenats porcs formiguers. Són polítics d'ofici, no veïns compromesos en virtut de la seua experiència, conciutadans competents que han anat polint les seues idees en el tall abans de consagrar-se al servei públic. Les quatre coses que diuen, en el millor dels casos, estan escrites en un temari, no inscrites en la seua ment, en el seu cor o en les durícies de les seues mans.
Qualsevol que no estiga com una tàpia pot constatar que, fora d'aquest zoològic, no se sent un sol rugit digne de tal nom, almenys des del costat esquerre. Fora de les institucions no hi ha res a l'esquerra d'aquesta esquerra oficial, domesticada, degudament apeixada amb regularitat pels cuidadors del bioparc, o, si està ja dissecada, pentinada amb mim i ruixada de tant en tant amb un poc de zotal. Convinguem —així rebente el relativisme postmodern— que «l'esquerra» és un concepte inequívoc encarnat per aquesta part de la ciutadania que està per les solucions estructurals als problemes d'injustícia o desigualtat. Persones que, perseguint aquest objectiu, fan un ús intensiu del sentit crític enfront del poder i el converteixen en acció allí on poden i com poden, de forma organitzada o individual, per tal de provocar canvis en les estructures socials, polítiques i econòmiques. Es dedueix, per tant, que queden exclosos d'aquesta categoria tots els que es dediquen a fer el paperot de moda, així com institucions, acadèmics, intel·lectuals i mitjans que, tenint els instruments per a fer aquest treball de sapa, havent copat els llocs des d'on poder fer-lo, practiquen el seguidisme, escriuen ditirambes als pròcers o es dediquen practicar el subtil art d'enfilar-se per un pal ensabonat.