Torne a fullejar aquells llibrets de física recreativa de Yakov Perelman, d'exuberant caràcter narratiu, farcits d'imatges didàctiques i editats en impecable castellà per la molt soviètica editorial Mir de Moscou, i m'assalta un particular sentiment de pèrdua. Sospite que els experiments bàsics que allí es descriuen, il·lustrats amb exemples trets de la vida quotidiana de principis del segle XX, en què se'ns invitava a jugar amb tires de paper, monedes, culleres, agulles de cap o paraigües ja no emocionen a ningú. Imagine com deuen paréixer d’ingenus i puerils a una generació que ha crescut envoltada d'alta tecnologia i es considera cientifista, encara que un la percep més aviat com incauta i fantasiadora.
Des que ens dediquem a investigar l'infinitament gran i l'infinitament petit, ja no utilitzem els nostres sentits ni el llenguatge natural per a descobrir i descriure el món, sinó, més que més, aquesta espècie de bastó de cec que són les matemàtiques. Els nostres càlculs ens permeten saber que hi ha una matèria fosca, però no ens possibiliten tocar-la, fan plausible l'existència d'altres universos, però no ens hi proporcionen l'accés. Els nostres sentits, de ser la ferramenta del nostre coneixement, han passat a ser allò que el limita, allò que ens impedeix anar més enllà. A hores d'ara els nostres esforços se centren, precisament, a trencar els barrots d'aquesta gàbia. I és difícil no pensar que les nostres expectatives condueixen a la decepció. Per definició, en la pràctica mai no podrem anar més enllà dels nostres límits perceptius, i el que tindrem al davant serà un conjunt cada vegada més inextricable d'abstraccions.
Potser no siga casualitat que, alhora que pareix augmentar el nostre coneixement sobre com funciona el món, estiguem perdent-ne el control. Utilitzem diàriament artefactes sofisticats que sorgeixen d'aquest coneixement abstracte, dels quals desconeixem el seu mecanisme intrínsec. Sabem on estan els botons i les palanques, però no sabem com fan el que fan. No ho saben ni tan sols bona part dels que els construeixen i els programen. Ja no són eines en el sentit original del mot, extensions del nostre organisme. No augmenten les nostres habilitats, les substitueixen. Els ordinadors i els cotxes autònoms —la paraula és ben explícita— no formen part de nosaltres, no ens serveixen per a acostar-nos al món, almenys no com ho feia l'aixada, la màquina de vapor o l'estilogràfica; més aviat ens hi allunyen. Ja no els manegem nosaltres, ens posem en les seues mans. En la nostra vida quotidiana no ens servim tant dels nostres sentits, els nostres instints o la nostra intel·ligència, com d'un munt de misteriosos algoritmes emmagatzemats en uns trastos falsament amables, íntimament hostils.
Abans la ciència ens meravellava. Ara ens deixa impassibles, excepte per les aplicacions pràctiques a què dóna lloc, que la suplanten i perden el seu poder de seducció a la carrera, com qualsevol altre objecte de consum. La ciència i els seus venals derivats tecnològics estan cada vegada més lluny de les nostres capacitats connaturals, i ens exigeixen posar en joc una fe que està en els antípodes d'aquelles sensacions iniciàtiques. El nostre coneixement ens és cada vegada més estrany, ja no ens procura aquella alegria associada al descobriment de realitats visibles i palpables. La realitat que «descobreix» la ciència d'un temps ençà és inquietantment opaca, no ens diverteix i no ens fa sentir més competents, sinó éssers cada vegada més limitats i maldestres que van fent sota l'aclaparadora sospita que ja no són els amos d’allò que ells mateixos han creat.
Torne a fullejar aquells llibrets de física recreativa de Yakov Perelman, d'exuberant caràcter narratiu, farcits d'imatges didàctiques i editats en impecable castellà per la molt soviètica editorial Mir de Moscou, i m'assalta un particular sentiment de pèrdua. Sospite que els experiments bàsics que allí es descriuen, il·lustrats amb exemples trets de la vida quotidiana de principis del segle XX, en què se'ns invitava a jugar amb tires de paper, monedes, culleres, agulles de cap o paraigües ja no emocionen a ningú. Imagine com deuen paréixer d’ingenus i puerils a una generació que ha crescut envoltada d'alta tecnologia i es considera cientifista, encara que un la percep més aviat com incauta i fantasiadora.
Des que ens dediquem a investigar l'infinitament gran i l'infinitament petit, ja no utilitzem els nostres sentits ni el llenguatge natural per a descobrir i descriure el món, sinó, més que més, aquesta espècie de bastó de cec que són les matemàtiques. Els nostres càlculs ens permeten saber que hi ha una matèria fosca, però no ens possibiliten tocar-la, fan plausible l'existència d'altres universos, però no ens hi proporcionen l'accés. Els nostres sentits, de ser la ferramenta del nostre coneixement, han passat a ser allò que el limita, allò que ens impedeix anar més enllà. A hores d'ara els nostres esforços se centren, precisament, a trencar els barrots d'aquesta gàbia. I és difícil no pensar que les nostres expectatives condueixen a la decepció. Per definició, en la pràctica mai no podrem anar més enllà dels nostres límits perceptius, i el que tindrem al davant serà un conjunt cada vegada més inextricable d'abstraccions.