Qui som?, d'on venim?, on anem? Algun extraordinari valor pràctic tindran aquestes preguntes per a continuar vigents enmig del vendaval utilitarista que ens assola. Les continuem formulant com si ho férem per primera vegada, i alimenten un existencialisme de fireta en què alguns han trobat una manera substanciosa de guanyar-se la vida. Se la guanyen proporcionant solucions a la mida per a un dilema aparentment universal. El món s'ha omplit de terapeutes de tots els pelatges, psicòlegs, gurus i experts en mindfulness que s'ocupen de reconduir les nostres angoixes més íntimes, aplacar els nostres escrúpols i ajudar-nos a construir coartades davant el tribunal de la consciència, tot a fi de possibilitar la nostra «realització personal». Aquestes preguntes —que passen per ser els interrogants fundacionals de la filosofia, encara que no és exactament així— sobreviuen, però amb trampa, continuen sent aprofitables no per a contestar-les, sinó, precisament, per a fer-nos el soca, que, com és ben sabut, és una habilitat bàsica per a anar fent. Res millor per a despistar que elevar el tret, convertir el que és clamorosament prosaic en una cosa transcendent. Delitar-se en el contrasentit de l'existència sempre s’ha considerat més intel·ligent que cenyir-se a les obvietats. I el cas és que això últim no és tan difícil. Si, per fer-ho curt, has nascut en una casa a quatre vents, amb jardí, mainadera i xofer, has heretat una fortuna, però encara vols més diners i el teu principal objectiu és guanyar-ne sense importar-te com, està claríssim d'on vens, quina classe de persona ets i on vas o vols anar, així que no vages dissimulant, que no cola. I si has nascut en la barraca de Paco el Bajo, tot el que has aconseguit és viure en un pis de lloguer que no para de pujar encara que no hi ha ascensor, i el subsidi de l'atur se t'acaba el mes que ve, també saps de què va tot, així que reacciona i deixa't de bainades.
És legítim preguntar-se per què existeix l’univers en comptes del no-res, només faltaria, però és raonable fer-ho quan un està assegut en la soledat del vàter o amb una canya de pescar a la mà, badallant davant de la mar immensa i indiferent. I si algú resol l'endevinalla, que circule la resposta, per favor, que no hi ha ningú a qui no tinga intrigat la qüestió. Però és molt cínic fer-se aquesta mena de preguntes quan un està comptant bitllets dins d'un cotxe en un polígon abandonat, i és una poca-soltada fer-se-les quan un està comptant xavalla davant la caixa del supermercat, a veure si en té prou per a pagar la compra. Per no esmentar com és d’arriscat fer-se-les sense estar preparat per a afrontar respostes inesperades. Un curtcircuit et pot socarrar les neurones, perquè a uns certs efectes —bastants— importa un rave qui ets, d'on vens o a on vas. Potser has vingut al món amb la vida ja resolta o potser ets un d’aquests que la perden un poc cada dia tractant de resoldre-se-la, però a qui rep el tir o empoma l'obús li és igual que sigues el que es folra venent munició o el que malviu fabricant-la per a arribar a final de mes. Per a aquest, els dos sou la mateixa cosa, parts integrants d'un mecanisme assassí. Tal vegada la qüestió no és tant qui som i d'on venim, com què fem, què és el que ens espenten a fer i el nostre lliure albir, font de tot desassossec moral, consent amb més o menys reserves.
Ignorantia juris non excusat, el desconeixement de la llei no excusa el delicte, però sempre que la llei s'haja publicat com cal, i per això no volem saber més del necessari i hi ha qui s’encarrega d’ajudar-nos. La nostra innocència descansa sobre la nostra ignorància, i per a protegir-les necessitem una bona bateria de biaixos cognitius. Mantindre'ls ben greixats és la nostra prioritat, encara que els fets s'obstinen a posar-nos-ho difícil. Com ara, ja que hem mencionat els obusos, quan Israel, que com és ben sabut és l'única democràcia d’Orient Mitjà i té tot el dret del món a defensar-se, comença a perseguir a canonades a un parell de milions de palestins famolencs per un territori assetjat i devastat. Tan bé com li ha anat durant dècades anant a poc a poc. A veure com expliques que per molt que s’assemble un xiquet de Gaza convertit en pasta de llonganisses a un de Massachusetts, posem per cas, en les mateixes condicions —imagina-te’ls a milers—, no són la mateixa cosa ni de bon tros. A veure com t'ho expliques a tu mateix, per començar. La dissonància cognitiva, no per estesa és un art tan fàcil practicar com sembla. La realitat pot arribar a ser molt sediciosa, però, per sort, per a fer-li front sempre apareix l'argument necessari en el moment oportú. I si no, una notícia redactada adequadament, o un bon grapat d’elles. Cal saber abeurar en els mitjans. El que no cal fer mai, si sospites que hi ha gat amagat, és intentar trobar-lo, perquè igual és un antidisturbis que et salta al damunt i et repassa les costelles. Millor vas i et confesses. O li ho comentes al teu coach. O et poses davant del televisor fins que veges clar o t’adormes. En cas de dubte extrem, mira com s’ho agafa Ursula von der Leyen i pren nota. De vegades es fa ardu, però al final, entre els uns i els altres, aconseguim que tot encaixe. I si no, sempre ens quedarà la famosa lamentació que cal proferir quan toca, mai no abans: «Hem estat enganyats!».
I una merda, enganyats. Més aviat no volem entendre segons què. No ens interessa tant conéixer la veritat, com defensar-nos-en. La decebedora resposta amb la qual molts es troben quan no eleven prou el tir i la seua pregunta entropessa directament amb la crua realitat és que som falsos éssers pensants, uns farsants amb una facilitat esbalaïdora per a assimilar mentides com si foren fets contrastats. Estem on ens ha portat la progressiva superfluïtat de la intel·ligència moral i l'auge de la intel·ligència desaprensiva, el triomf de la llestesa neta i pelada, la victòria de tots aquells espavilats per als quals ser intel·ligent —que per a ells és sinònim de ser superior— consisteix a estimar-se molt i obtindre el més gran avantatge possible sobre els seus semblants. I pel que fa a on anem, anem «cap al col·lapse», segons el vaticini recent de l’arqueòleg i antropòleg Eudald Carbonell, perquè «l'Homo sapiens és una espècie imbècil i cada vegada hi ha més imbècils que tenen poder. Hi ha alguna cosa en la selecció cultural que no funciona perquè no els elimina», és la conclusió del savi. I no cal ser-ho per a deduir que si cada vegada més imbècils arriben a la cúspide de la piràmide, és perquè en la base proliferen com a xinxes. Tot i que potser fora més correcte parlar de criminals i de còmplices —no se sap si necessaris, o ni tan sols això—, que d’imbècils.
Qui som?, d'on venim?, on anem? Algun extraordinari valor pràctic tindran aquestes preguntes per a continuar vigents enmig del vendaval utilitarista que ens assola. Les continuem formulant com si ho férem per primera vegada, i alimenten un existencialisme de fireta en què alguns han trobat una manera substanciosa de guanyar-se la vida. Se la guanyen proporcionant solucions a la mida per a un dilema aparentment universal. El món s'ha omplit de terapeutes de tots els pelatges, psicòlegs, gurus i experts en mindfulness que s'ocupen de reconduir les nostres angoixes més íntimes, aplacar els nostres escrúpols i ajudar-nos a construir coartades davant el tribunal de la consciència, tot a fi de possibilitar la nostra «realització personal». Aquestes preguntes —que passen per ser els interrogants fundacionals de la filosofia, encara que no és exactament així— sobreviuen, però amb trampa, continuen sent aprofitables no per a contestar-les, sinó, precisament, per a fer-nos el soca, que, com és ben sabut, és una habilitat bàsica per a anar fent. Res millor per a despistar que elevar el tret, convertir el que és clamorosament prosaic en una cosa transcendent. Delitar-se en el contrasentit de l'existència sempre s’ha considerat més intel·ligent que cenyir-se a les obvietats. I el cas és que això últim no és tan difícil. Si, per fer-ho curt, has nascut en una casa a quatre vents, amb jardí, mainadera i xofer, has heretat una fortuna, però encara vols més diners i el teu principal objectiu és guanyar-ne sense importar-te com, està claríssim d'on vens, quina classe de persona ets i on vas o vols anar, així que no vages dissimulant, que no cola. I si has nascut en la barraca de Paco el Bajo, tot el que has aconseguit és viure en un pis de lloguer que no para de pujar encara que no hi ha ascensor, i el subsidi de l'atur se t'acaba el mes que ve, també saps de què va tot, així que reacciona i deixa't de bainades.
És legítim preguntar-se per què existeix l’univers en comptes del no-res, només faltaria, però és raonable fer-ho quan un està assegut en la soledat del vàter o amb una canya de pescar a la mà, badallant davant de la mar immensa i indiferent. I si algú resol l'endevinalla, que circule la resposta, per favor, que no hi ha ningú a qui no tinga intrigat la qüestió. Però és molt cínic fer-se aquesta mena de preguntes quan un està comptant bitllets dins d'un cotxe en un polígon abandonat, i és una poca-soltada fer-se-les quan un està comptant xavalla davant la caixa del supermercat, a veure si en té prou per a pagar la compra. Per no esmentar com és d’arriscat fer-se-les sense estar preparat per a afrontar respostes inesperades. Un curtcircuit et pot socarrar les neurones, perquè a uns certs efectes —bastants— importa un rave qui ets, d'on vens o a on vas. Potser has vingut al món amb la vida ja resolta o potser ets un d’aquests que la perden un poc cada dia tractant de resoldre-se-la, però a qui rep el tir o empoma l'obús li és igual que sigues el que es folra venent munició o el que malviu fabricant-la per a arribar a final de mes. Per a aquest, els dos sou la mateixa cosa, parts integrants d'un mecanisme assassí. Tal vegada la qüestió no és tant qui som i d'on venim, com què fem, què és el que ens espenten a fer i el nostre lliure albir, font de tot desassossec moral, consent amb més o menys reserves.