Qui ens havia de dir que una cosa tan prosaica com el parabrisa del cotxe esdevindria l’espill de la nostra melancolia. Un dia agafes el cotxet per a anar a Benidorm, a practicar idiomes una estona. Passes pel costat de l'Albufera, els arrossars de la Ribera Baixa, la Marjal de Pego-Oliva, la serra de Bèrnia, tots aquests santuaris d'ubèrrima natura, vas i tornes, i en arribar a casa, picades de mosquit moltes, però ja no veus en el vidre aquell engrut de bestioles esclafades que, no fa molt, a penes et deixava veure la carretera. T'adones que t’has desplaçat per una atmosfera sospitosament inerta, morta, desolada. Els insectes pràcticament han desaparegut del nostre entorn i aquesta és la prova inqüestionable del desastre, el parabrisa contra el qual s'estavellen els borinots negacionistes. Ni abelles esclafades en els vidres ni cucs en les pomes ni lluernes en la nit ni mosques amb què entretindre's matant amb la paleta en els dies apegalosos d'estiu. I a causa de tot això no sols pateix la inspiració dels poetes i l'eficàcia dels mestres primmirats, que ja no poden instar els xiquets a meravellar-se amb papallones i parotets. Diuen els diaris que també la collita mundial de fruites i verdures es desploma a la carrera per falta de pol·linitzadors. Tot i que, segons pareix, ja hi ha qui ha trobat remei. Gràcies a una aplicació —un marketplace digital— els agricultors poden sol·licitar als apicultors els serveis de pol·linització de les seues abelles. L'operació es formalitza online, i els intermediaris només cobren un modest 30 % del que costa portar els ruscos d'un camp a un altre. L'economia col·laborativa fa meravelles. Problema resolt. Ja podem seguir tranquil·lament amb el que estàvem fent.
Perquè d'això es tracta. De seguir com si res sense preocupar-nos de les conseqüències. Que la qualitat de l'esperma baixa per culpa de la contaminació, l'estrés i altres foteses? No passa res. Per a això estan les clíniques de fertilització. Pagant una xicoteta fortuna poden vostés tindre una preciosa bessonada tot just li trobem al mascle de la parella l'últim espermatozoide que li queda i li l’escorrem. I si no ho aconseguim o no hi ha mascle ni se l’espera, ací tenen vostés fluid seminal en conserva de qualitat garantida. Que està vosté que se n'ix de menjar tanta pastisseria industrial? No ens deixem endur pel pànic. Estar cepat no sols està de moda, sinó que és motiu d'orgull. Fixem-nos en la publicitat. La publicitat és la millor amiga de la diversitat. En general, si parem esment en els anuncis, veurem que això de les identitats és per a ells, per als mercaders, una suculenta font de negoci, ja siga per raó de gènere, d'ètnia o de perímetre abdominal. Tenen àrnica per a tothom. També per a totes les malalties. Cada una és una font de dividends, des del bressol a la tomba, ja es tracte d'un bebé incontinent, d'algú que pateix dispèpsia, d'algú que està desdentat, que té hemorroides, vaginitis atròfica o torna a pixar-se damunt de pura vellúria. Per a tot hi ha pal·liatius a bon preu, encara que no cura ni remei. I tot ben a la vista, ben explícit, adequadament «normalitzat», sense complexos. També s'anuncien productes per a lluitar contra l'obesitat, que pot paréixer paradoxal, però no cal fer molt de cas, perquè en realitat són per a perpetuar-la, perquè continue sent una oportunitat de negoci fabulosa. No són perquè mengem de manera saludable, sinó perquè puguem continuar embotint-nos sense fre ni aturador. Per a això estan les fórmules light, els productes que van lliures de greix, de sucre, d'oli de palma, d'açò o d'allò, excepte del que callen les etiquetes, això es regula en els despatxos.
Les autoritats van variant les «xifres tolerables» de mercuri, plom, arsènic, acrilamida, glifosats, pesticides, dioxines, nitrats, bisfenols i resta de substàncies amb què ens estem enverinant. No ho fan per a cuidar la nostra salut i la seua, sinó per a allargar la vida a indústries que fabriquen productes que haurien de figurar en la mateixa categoria que les armes de destrucció massiva, com les agroquímiques i les fitosanitàries, que han trencat de manera irreparable la cadena tròfica. L'ecologisme institucional està ple de contradiccions, començant pel reciclatge, que desplaça el problema a l'usuari, el converteix en un negoci més i no el soluciona, tot a fi que el comerç prosseguisca contaminant. I així amb totes les mesures «sostenibles», ja s'inscriguen en un descarat greenwhasing o siguen fruit de les millors intencions. Se substitueixen les fonts d'energia fòssils per altres suposadament renovables, però el consum d'energia en els últims deu anys, a escala mundial, ha pujat i continua pujant a raó d'un 1,5% de mitjana, i la quantitat d'emissions d’efecte hivernacle ha augmentat un 3,7% en total. Se substitueix el cotxe de combustió per l'elèctric, però no s'afronta el veritable problema, que és la nostra dependència de la locomoció individual i privada. Es dissenyen grans estructures ferroviàries, però aquestes no substitueixen les autopistes ni articulen, com abans, un territori cada vegada més degradat, sinó que generen un nou trànsit que se superposa al de carretera i, com totes les grans infraestructures, destrueixen l'hàbitat en què s’assenten, directament i mitjançant l'especulació que sorgeix al seu voltant. Mentrestant, contradient el discurs oficial sostenible s'impulsa des de les administracions l'ampliació dels ports, dels quals no cal parlar ací, ja parlen els fumerals de vaixells i transatlàntics. Al que cal afegir que, per poc que furgues, darrere de qualsevol mesura, siga del gènere que siga, et trobes algun lobby i alguna corporació arreplegant beneficis. Totes les iniciatives que es prenen amb la intenció declarada de «cuidar el planeta» estan dissenyades per a mantindre un model productiu i una manera de vida insostenibles. Això no es toca. Tot val menys recular o, almenys, parar, donar-li a la naturalesa i donar-nos a nosaltres un respir, decréixer.
La clau, per una vegada, ens la dona un anunci de televisió. «Podríem viure diverses generacions sense fabricar coses noves», ens diuen els de Wallapop, altres que practiquen la tramposament anomenada economia col·laborativa. Atés que facturen cent milions a l'any gràcies a l'intercanvi de productes de segona mà, que necessàriament han de ser abans de primera, el seu argument podria considerar-se oportunista, però no per això deixa de ser veritat. Més tard o més d’hora haurem de començar a parlar de decreixement, a valorar les coses pel seu valor d'ús i no pel seu valor de canvi, a prendre'ns seriosament el consum de proximitat, a posar límits a l'economia especulativa, a deixar de considerar el PIB el principal indicatiu de benestar… Deliris de columnista engagé, sí, però si no fem tot això a les bones, de manera planificada, acabarem fent alguna cosa pareguda per necessitat, i no serà ni ordenada ni pacífica. És a dir, que no ho serà. Els que tenen la paella pel mànec la tenen cada vegada més fortament agafada, i cada vegada està més clar que la seua intenció és abandonar-nos a la nostra sort després de reservar-se un contingent de moderns serfs de la gleva la missió dels quals, com en els bons temps, serà procurar-los a ells la gran vida a canvi de conservar la pròpia i poc més. Al pas que anem no hi ha una altra manera que isquen els comptes. La gent, a més de ser víctima de la seua incapacitat de renúncia, s’ho ensuma, i serà per això que augmenta el nombre de nihilistes de pa sucat amb oli que es dediquen a engolir, tirar-se pets, dormir, copular, donar pel sac als veïns, cremar tota la benzina que poden sufragar-se, fer moltes fotos i així fins que el cos aguante o arribe l'hora del sacrifici. I els infeliços creuen estar acomiadant-se del món a la manera de La gran bouffe, a pesar que no poden permetre's les ostres, el paté de canard i la resta de llepolies que cuinava Ugo Tognazzi en la prescient pel·lícula de Marco Ferreri. Tan sols els arriba per a una cervesa, 0,0, per descomptat, i uns poalets d'aletes fregides ben carregadetes de bacteris, antibiòtics i arsènic provinent del pinso que se’ls dona als pollastres perquè cresquen de pressa. Tot dins dels nivells autoritzats, només caldria.
Qui ens havia de dir que una cosa tan prosaica com el parabrisa del cotxe esdevindria l’espill de la nostra melancolia. Un dia agafes el cotxet per a anar a Benidorm, a practicar idiomes una estona. Passes pel costat de l'Albufera, els arrossars de la Ribera Baixa, la Marjal de Pego-Oliva, la serra de Bèrnia, tots aquests santuaris d'ubèrrima natura, vas i tornes, i en arribar a casa, picades de mosquit moltes, però ja no veus en el vidre aquell engrut de bestioles esclafades que, no fa molt, a penes et deixava veure la carretera. T'adones que t’has desplaçat per una atmosfera sospitosament inerta, morta, desolada. Els insectes pràcticament han desaparegut del nostre entorn i aquesta és la prova inqüestionable del desastre, el parabrisa contra el qual s'estavellen els borinots negacionistes. Ni abelles esclafades en els vidres ni cucs en les pomes ni lluernes en la nit ni mosques amb què entretindre's matant amb la paleta en els dies apegalosos d'estiu. I a causa de tot això no sols pateix la inspiració dels poetes i l'eficàcia dels mestres primmirats, que ja no poden instar els xiquets a meravellar-se amb papallones i parotets. Diuen els diaris que també la collita mundial de fruites i verdures es desploma a la carrera per falta de pol·linitzadors. Tot i que, segons pareix, ja hi ha qui ha trobat remei. Gràcies a una aplicació —un marketplace digital— els agricultors poden sol·licitar als apicultors els serveis de pol·linització de les seues abelles. L'operació es formalitza online, i els intermediaris només cobren un modest 30 % del que costa portar els ruscos d'un camp a un altre. L'economia col·laborativa fa meravelles. Problema resolt. Ja podem seguir tranquil·lament amb el que estàvem fent.
Perquè d'això es tracta. De seguir com si res sense preocupar-nos de les conseqüències. Que la qualitat de l'esperma baixa per culpa de la contaminació, l'estrés i altres foteses? No passa res. Per a això estan les clíniques de fertilització. Pagant una xicoteta fortuna poden vostés tindre una preciosa bessonada tot just li trobem al mascle de la parella l'últim espermatozoide que li queda i li l’escorrem. I si no ho aconseguim o no hi ha mascle ni se l’espera, ací tenen vostés fluid seminal en conserva de qualitat garantida. Que està vosté que se n'ix de menjar tanta pastisseria industrial? No ens deixem endur pel pànic. Estar cepat no sols està de moda, sinó que és motiu d'orgull. Fixem-nos en la publicitat. La publicitat és la millor amiga de la diversitat. En general, si parem esment en els anuncis, veurem que això de les identitats és per a ells, per als mercaders, una suculenta font de negoci, ja siga per raó de gènere, d'ètnia o de perímetre abdominal. Tenen àrnica per a tothom. També per a totes les malalties. Cada una és una font de dividends, des del bressol a la tomba, ja es tracte d'un bebé incontinent, d'algú que pateix dispèpsia, d'algú que està desdentat, que té hemorroides, vaginitis atròfica o torna a pixar-se damunt de pura vellúria. Per a tot hi ha pal·liatius a bon preu, encara que no cura ni remei. I tot ben a la vista, ben explícit, adequadament «normalitzat», sense complexos. També s'anuncien productes per a lluitar contra l'obesitat, que pot paréixer paradoxal, però no cal fer molt de cas, perquè en realitat són per a perpetuar-la, perquè continue sent una oportunitat de negoci fabulosa. No són perquè mengem de manera saludable, sinó perquè puguem continuar embotint-nos sense fre ni aturador. Per a això estan les fórmules light, els productes que van lliures de greix, de sucre, d'oli de palma, d'açò o d'allò, excepte del que callen les etiquetes, això es regula en els despatxos.