Tan bé que pareixia anar la cosa. Els mestres de la sospita i els seus contemporanis, biòlegs, físics, matemàtics, literats, artistes plàstics, tots havien començat a desmuntar una a una les ficcions sobre les quals se sustentava l'orde social llavors vigent, ficcions que ja venien tocades seriosament des que Galileu i Darwin ens tragueren del centre de l'Univers i de la Creació respectivament. Feia ja temps, des de 1789 si més no, que la humanitat —la part que formigueja per aquestes terres— estava assajant formes d'organització menys injustes i desiguals que les que havien imperat fins a aquell moment. I en l’àmplia revolució intel·lectual que floria en les acaballes del segle XIX i els començaments del XX estàvem trobant les bases d'un nou paradigma. Començàvem a disposar d'una nova gramàtica amb què descriure el món i escriure la història. Créiem haver enfilat el camí de la llibertat i iniciat la construcció d'un món assentat sobre la recerca sistemàtica de la veritat. Però les velles forces de l'orde ens van llevar ràpidament la tonteria amb una guerra mundial en dos temps que va començar el 1914 i va acabar el 1945, amb la bomba. I amb el feixisme, que a penes deixa temps per a pensar —de fet, ho prohibeix— i va alimentar i es va alimentar d'aquell llarg conflicte bèl·lic. Simultàniament, van posar els descobriments de Curie, Planck, Einstein i Bohr a treballar en les línies de producció. Van supeditar el saber als interessos econòmics i polítics, potenciant el desenvolupament tecnològic en detriment de la ciència especulativa. Van desvirtuar la funció social de l'art i la literatura, a les quals individus com Stravinski, Picasso o Joyce havien alliberat de velles traves. Van construir una maquinària capaç de fabricar sobre la marxa relats espuris capaços de plantar cara, amb tot el desvergonyiment, a qualsevol evidència incòmoda. I amb aquestes i altres mesures van aconseguir apuntalar les mentides que Marx, Freud i Nietzsche, entre altres, havien cregut derrocar per sempre.
Durant un parell de dècades o tres ens sentírem amos del futur. Érem capaços d'escandalitzar la classe dominant des dels més diversos fronts, ja foren de l'art, amb aquella tirallonga d'ismes que es burlaven dels dogmes acadèmics, o de la investigació científica, que va dinamitar a consciència la imatge que el ser humà tenia de si mateix, una imatge que incloïa un Déu antropomorf que beneïa l'hegemonia d'una minoria i el sotmetiment de la resta. Però ferramentes velles i noves, que en principi pareixien aliades del progrés, com ara la impremta, el cine i totes les que permetien la reproductibilitat tècnica de paraules, imatges i sons, van anar conformant un monstruós i devastador mecanisme alienant. Fins i tot quan pareixia que el seu ús es democratitzava acabaven convertint-se en eines de dominació. Sobretot com a suports del principal instrument de penetració ideològica del capitalisme, la publicitat, també i més apropiadament anomenada propaganda, aquest dispositiu consumptiu de voluntats, insidiós i embrutidor, tan descarat i sorollós com desapercebut en virtut de la seua omnipresència. A poc a poc ens van espentar cap a la indigència intel·lectual i moral. Com més adulaven la nostra intel·ligència, més estúpids ens tornàvem, com més afalagaven la nostra eficiència, més prescindibles, com més elogiaven la nostra empatia, més indiferents al patiment alié. I la premsa, mentrestant, posant accents, subratllant i tatxant, canalitzant i legitimant al dictat, gairebé sempre, aquesta dinàmica miserable. De manera que, ara mateix, com més informats ens creiem, més ignorants som, i com més astuts, més fàcilment ens deixem engalipar. Si abans ens consideràvem éssers especials perquè érem fills de Déu, ara creiem ser-ho perquè sí, perquè cada un de nosaltres és un xicotet déu infal·lible, d'això és del que ens han convençut.
Van saber convertir aquella prometedora ànsia indagadora en un estèril relativisme. Van convertir aquell impuls col·lectiu emancipador en un individualisme feroçment corruptor. Ens van ensenyar a encebar el nostre ego amb fantasies i desitjos sempre insatisfets, però aparentment realitzables sempre que intentàrem aconseguir-los separadament, mai de manera col·lectiva i, a ser possible, competint entre nosaltres. Ens van dividir tot dividint el treball i el coneixement a través de l'especialització, ens van subornar mitjançant el consumisme i van aconseguir de nosaltres un nivell de sotmetiment inèdit, que mai no haurien obtingut mitjançant la força només. En el passat, l'única recompensa a la subordinació era la supervivència. Ara, si seguies les instruccions podies viure com mai no havies imaginat. Ens anaven posant l’albarda atordint els nostres sentits amb una allau de promeses de benestar que quasi sempre venien embolicades en productes artístics d'equívoca aparença, paquets de grossera ideologia dissolta en excipients glamurosos de fàcil digestió. Una allau que creixia sense parar junt amb la tecnologia aplicada als mitjans de producció cultural —premsa, ràdio, cine, televisió, internet— que ara cobreix per complet la realitat. Alguns sectors del món de la cultura continuaven forcejant amb el poder, però a poc a poc s'anava imposant l'evidència que els colps que intentaven propinar-li anaven a parar al buit, que la pólvora amb què disparaven estava mullada, que de l'única cosa de què disposaven era de bales de salva cada vegada més inofensives. Fins a arribar al punt en què, com han expressat últimament uns quants fent-se eco d'un sentiment cada vegada més estés, és més fàcil imaginar-se la fi del món que la del capitalisme. Per a molts és el mateix. És una cosa que queda reflectida en el creixent nombre de fantasies apocalíptiques que ens ven la indústria de l'espectacle i amb què, d'una manera difícilment explicable, ens delectem.
Al llarg de la història han tingut lloc transformacions fabuloses, han caigut imperis i s'han succeït les revolucions, no necessàriament violentes, que han alimentat les esperances de la humanitat sofrent. Per què ara mateix se'ns fa impossible imaginar una altra transformació que no implique una catàstrofe definitiva? El 1917, enmig d'una revolució cultural i científica sense precedents —i també una guerra— va tindre lloc una altra, la soviètica, que va posar les forces del capital a la defensiva i les va obligar a fer concessions que avui ens semblen impensables. Llavors alguns van creure fermament que la humanitat estava guanyant una batalla decisiva, però no era així. La cosa va acabar en fiasco. Va caure el mur. O el van tirar. Diguem que es va afonar. I aquells que mai havien arribat a veure complides les promeses del socialisme revolucionari es van assabentar de seguida del que era el capitalisme desembridat. Es van fer acudits sobre això. Avui, aquells mateixos estan votant a la ultradreta. Les ovelles s'arreceren davall les teuladetes de l'escorxador mentre les corporacions globals i unes entitats financeres que passen desapercebudes —Axactor, Blackstone, Cerberus, Intrum, Colony Capital…— prenen el control del comerç i les finances, regulen el flux d'informació, torcen el braç als estats i dicten les lleis amb què uns polítics impotents, ineptes o corruptes —al final tant dona— els desposseeixen a poc a poc del que tenen i del que encara creuen que podran aconseguir. I, ves per on, aquells habitatges comunals soviètics, que tantes rialles provocaven, els tenim ara ací, i no precisament per raons idealistes, i aquella pobresa tercermundista, que tanta pena i alhora tantes satisfaccions proporcionava a la nostra vocació caritativa, acampa en el bulevard de la fama, damunt de les estreles dibuixades en el paviment. Però continuem veient la història pel retrovisor que ens forcen a mirar mentre ens marquen el camí posant-nos al davant enormes suflés fets a partir de grams de merda. De cada gram, un Himàlaia d'aire que creix davant dels nostres ulls a cada moment. I ocult darrere d’aquesta falsa serralada, tot el que va ser i el que podria haver sigut, el que és i el que podria ser, el que vam veure en els nostres somnis i el que ens espera en despertar, si és que alguna vegada ho aconseguim.
Tan bé que pareixia anar la cosa. Els mestres de la sospita i els seus contemporanis, biòlegs, físics, matemàtics, literats, artistes plàstics, tots havien començat a desmuntar una a una les ficcions sobre les quals se sustentava l'orde social llavors vigent, ficcions que ja venien tocades seriosament des que Galileu i Darwin ens tragueren del centre de l'Univers i de la Creació respectivament. Feia ja temps, des de 1789 si més no, que la humanitat —la part que formigueja per aquestes terres— estava assajant formes d'organització menys injustes i desiguals que les que havien imperat fins a aquell moment. I en l’àmplia revolució intel·lectual que floria en les acaballes del segle XIX i els començaments del XX estàvem trobant les bases d'un nou paradigma. Començàvem a disposar d'una nova gramàtica amb què descriure el món i escriure la història. Créiem haver enfilat el camí de la llibertat i iniciat la construcció d'un món assentat sobre la recerca sistemàtica de la veritat. Però les velles forces de l'orde ens van llevar ràpidament la tonteria amb una guerra mundial en dos temps que va començar el 1914 i va acabar el 1945, amb la bomba. I amb el feixisme, que a penes deixa temps per a pensar —de fet, ho prohibeix— i va alimentar i es va alimentar d'aquell llarg conflicte bèl·lic. Simultàniament, van posar els descobriments de Curie, Planck, Einstein i Bohr a treballar en les línies de producció. Van supeditar el saber als interessos econòmics i polítics, potenciant el desenvolupament tecnològic en detriment de la ciència especulativa. Van desvirtuar la funció social de l'art i la literatura, a les quals individus com Stravinski, Picasso o Joyce havien alliberat de velles traves. Van construir una maquinària capaç de fabricar sobre la marxa relats espuris capaços de plantar cara, amb tot el desvergonyiment, a qualsevol evidència incòmoda. I amb aquestes i altres mesures van aconseguir apuntalar les mentides que Marx, Freud i Nietzsche, entre altres, havien cregut derrocar per sempre.
Durant un parell de dècades o tres ens sentírem amos del futur. Érem capaços d'escandalitzar la classe dominant des dels més diversos fronts, ja foren de l'art, amb aquella tirallonga d'ismes que es burlaven dels dogmes acadèmics, o de la investigació científica, que va dinamitar a consciència la imatge que el ser humà tenia de si mateix, una imatge que incloïa un Déu antropomorf que beneïa l'hegemonia d'una minoria i el sotmetiment de la resta. Però ferramentes velles i noves, que en principi pareixien aliades del progrés, com ara la impremta, el cine i totes les que permetien la reproductibilitat tècnica de paraules, imatges i sons, van anar conformant un monstruós i devastador mecanisme alienant. Fins i tot quan pareixia que el seu ús es democratitzava acabaven convertint-se en eines de dominació. Sobretot com a suports del principal instrument de penetració ideològica del capitalisme, la publicitat, també i més apropiadament anomenada propaganda, aquest dispositiu consumptiu de voluntats, insidiós i embrutidor, tan descarat i sorollós com desapercebut en virtut de la seua omnipresència. A poc a poc ens van espentar cap a la indigència intel·lectual i moral. Com més adulaven la nostra intel·ligència, més estúpids ens tornàvem, com més afalagaven la nostra eficiència, més prescindibles, com més elogiaven la nostra empatia, més indiferents al patiment alié. I la premsa, mentrestant, posant accents, subratllant i tatxant, canalitzant i legitimant al dictat, gairebé sempre, aquesta dinàmica miserable. De manera que, ara mateix, com més informats ens creiem, més ignorants som, i com més astuts, més fàcilment ens deixem engalipar. Si abans ens consideràvem éssers especials perquè érem fills de Déu, ara creiem ser-ho perquè sí, perquè cada un de nosaltres és un xicotet déu infal·lible, d'això és del que ens han convençut.