Tots ho hem vist en el cine o potser, fins i tot, ho hem viscut. Un individu molt digne i estirat vacil·la i es cau, o rep inesperadament una balonada en l'entrecuix o l’impacte d’un pastís en la cara, i tota aquesta dignitat transmuta en ridícul i esdevé un espectacle vergonyós. Una cosa així els va passar el trenta d'octubre als senyors diputats, de manera destacada als del PP. Estaven en el Congrés protagonitzat els seus ja habituals números sobreactuats, indignant-se, esgarrant-se les vestidures per uns fets suposadament escandalosos, quan una tragèdia sobtada i inequívocament real els va esclatar en els morros. L'espantós balanç de la dana va començar a fer-se públic, i per a no quedar en evidència van decidir deixar la mascarada per a un altre moment, interrompre la funció, oblidar-se durant una estona de la ficció que estaven representant davant la intempestiva irrupció de la vida real. El plat fort de la sessió d'aquell dia anava precisament d'això, de ficció i realitat, d'impostura i veritat, de personatges i persones. Fins que no va començar a créixer la xifra de morts no es van adonar que estaven protagonitzant una farsa en què, embolicant més la troca, fingien escandalitzar-se d'una altra farsa descoberta feia poc. Però no per això van deixar de representar els seus respectius personatges. Es llevaren una màscara per a posar-se’n una altra, es posaren jupetins fluorescents d'alta visibilitat uns, llacets negres en la solapa altres, i anaren a fer el borinot i amollar insensateses davant de les càmeres sense sospitar encara la quantitat de morts que hi havia al seu voltant. Perquè, ja se sap, els personatges requereixen disfresses i l'escorpí sempre és fidel a la seua naturalesa. I la granota també. I el columnista, que en comptes d'optar per un prudent i respectuós silenci, fins i tot després de tants dies transcorreguts després del desastre, decideix continuar amb allò de què tenia previst parlar abans que l’enxampara la tempesta.
El debat frustrat —debat o el que fora—, que venia precedit per un intens aldarull mediàtic i social que encara cueja i cuejarà, anava sobre aquest destacat polític amb cara de xiquet que ens havia fet creure que era com Flanders i va resultar ser algú ben distint. Done per suposat que el lector sap qui és Flanders, el personatge dels Simpson. És un home que davant de qualsevol dubte busca respostes en l'Evangeli, que és el seu manual d'instruccions vital. El seu contrari és Homer, un paio egoista, aprofitat i mesquí que, no obstant això, sempre es deté quan està a punt de consumar una vilesa irreparable. Flanders és un moralista que ajusta el seu comportament a uns estàndards de rectitud que li venen donats, mentre que Homer és un individu dèbil i contradictori a qui veiem sovint lluitar contra la seua mesquinesa i prenent treballosament decisions pròpies. Flanders les empra, adopta solucions prescrites que li eviten entrar en conflicte amb si mateix. Homer és un home que pensa, amb molta dificultat, però ho fa, mentre que Flanders no, només ho fingeix. I cada vegada que contravé algun dels manaments que regeixen la seua existència, entra en pànic. Envaït per la culpa, tacat pel pecat, se sotmet al castic que ell mateix s'infringeix, renega dels seus actes i de si mateix. Però a Flanders no li passa res, perquè és tan sols un personatge de ficció. El problema el tenen els que, a més de personatges, són persones que amaguen que ho són, com aquest, que anava disfressat de Flanders, però en realitat era un epígon d'un altre personatge fictici, aquell que sempre anava calent, que solia encarnar Luis Ciges en les comèdies de Berlanga. Pel que sembla, tenia afició a traure's la xufa quan no tocava ni devia, contravenint els preceptes morals que tant havia contribuït a difondre. I vet ací que, tant com réiem amb Ciges, a aquest ens l'han volgut linxar, perquè ha deixat en estat de xoc als seus correligionaris, ha sumit en el desconcert a tots els que combregaven i, cal suposar, continuen combregant amb els seus principis, ha deixat tremolant la coalició de govern de què el seu grup forma part, i, segons algunes aus de mal averany, ha regalat la victòria a la dreta en les pròximes eleccions.
No està clar que cap d'ells tinga dret a sentir-se estafat. Algun dia haurem de parlar sense embuts sobre com i per què vam caure en mans del flanderisme. De moment, deixeu-me citar una vegada més a Robert Hughes, que, en 1993, en Culture of Complaint, parlava ja de l'existència als Estats Units d'uns xarlatans universitaris que cada vegada eren més propensos a jutjar i sentenciar els productes culturals «en termes d'una suposada virtut social» exclusivament, i a «esclafar la història sota el pes d'una moralització anacrònica». Li pareixien farsants que s'erigien en adalils de la virtut, mistificadors loquaços, falsos revolucionaris, una colla de nihilistes que estaven creant «una espècie de Lorda —Lourdes, per entendre'ns— lingüístic, on la maldat i la desgràcia haurien de desaparéixer amb un bany en les aigües de l'eufemisme». Ací ens els miràvem encara amb una certa conya sense sospitar que aquella riuada no tardaria a atrapar-nos, i demane disculpes per si el símil pareix inoportú. A pesar de com eren de grotesques a vegades les seues propostes, molts desenganyats de la vella política, o potser ignorants d'ella, els van recolzar i es van recolzar en ells, i ací estan. Els guardians de l'ordre no han tingut mai problemes importants per a fer-los front. Per a molts d'aquests, la victòria consisteix a demostrar que «tots són iguals», és a dir, que els vostres són tan abjectes, irresponsables i corruptes com els meus; amb aquesta certesa, ja soc feliç. La seua bogeria no dona per a més. I com els que volen assaltar els cels de què es consideren amos s'entesten a anar de virtuosos, ells només han d'esperar que s'enreden sols amb les seues argumentacions i afloren les impostures, el Ciges que porten dins. I si no afloren, inventar-se-les amb l'ajuda d'uns intoxicadors mediàtics que, a més, s'encarreguen de magnificar-les convenientment. De manera que ara tenim, d'un costat, una progressia sofística, beata, ordenancista, políticament insignificant i amb la capacitat autocrítica greument avariada, i d'un altre els defensors de l'statu quo, la plèiade d'impostors i reaccionaris de sempre, cobdiciosos, cínics i desaprensius, tots embrancats en un fangar on ja no se sap molt bé què es dirimeix i del qual no hi ha manera d'eixir.
Només les balonades en l'entrecuix i els pastissos en la cara que la realitat ens llança de tant en tant, les desgràcies sobrevingudes, són capaces de fer que uns traguen el cap una estona del seu estèril laberint mental i els altres —excepte els guerracivilistes professionals, aquesta mala gent que sempre està de servei— simulen reprimir la seua voracitat i dissimulen la seua falta d'empatia. Només això ens trau momentàniament de l'impàs. Però és per a tornar-hi una vegada i una altra, mentre el desprestigi de la democràcia s'estén davant l'alegria d’aquesta plutocràcia que ha anat creixent obscenament a l'abric de la situació i creu que ha arribat el moment de prescindir d'ella per sempre, els Musk, Soros, Murdoch, Bezos, Zuckerberg, Gates…, la figura esperpèntica de Trump no ens els hauria de tapar. Això sí, que parega que ens la carreguem nosaltres mateixos, la democràcia. La situació pinta cada vegada pitjor i aconsella recuperar el trellat sense demora. Si la història no la determinen lleis precises, tal com havia cregut bona part de l'esquerra des de Marx fins avui mateix, llavors només pot determinar-la la raó i la voluntat humanes enfrontades obertament a la complexitat del món i els seus conflictes amb realisme, no jugant frívolament amb les idees, no recolzant-se en un conjunt de normes simplificadores i mecanismes punitius suposadament purificadors, no estenent el sentiment de culpa entre la població, no amb el moralisme, amb el puritanisme —la intolerància, en definitiva—, aquesta forma especialment danyosa de demagògia, aquesta mala herba que creix a tort i a dret quan els personatges suplanten les persones i la tonteria i la xerrameca reemplacen la lucidesa i la claredat enfront de la maldat interessada, sempre pragmàtica. D'una altra manera, la història, que no deixa d'avançar amb lògica pròpia, ho vulguem i sapiem veure o no (la història o la crisi climàtica, que és una de les seues derives actuals, amb les seues danes, les seues sequeres i les seues plagues), se'ns emportarà a tots per davant. Com sempre ha passat, però amb la particularitat que en aquesta ocasió haurem estat menys capaços que mai —o que moltes altres vegades— d'influir en la seua trajectòria.
Tots ho hem vist en el cine o potser, fins i tot, ho hem viscut. Un individu molt digne i estirat vacil·la i es cau, o rep inesperadament una balonada en l'entrecuix o l’impacte d’un pastís en la cara, i tota aquesta dignitat transmuta en ridícul i esdevé un espectacle vergonyós. Una cosa així els va passar el trenta d'octubre als senyors diputats, de manera destacada als del PP. Estaven en el Congrés protagonitzat els seus ja habituals números sobreactuats, indignant-se, esgarrant-se les vestidures per uns fets suposadament escandalosos, quan una tragèdia sobtada i inequívocament real els va esclatar en els morros. L'espantós balanç de la dana va començar a fer-se públic, i per a no quedar en evidència van decidir deixar la mascarada per a un altre moment, interrompre la funció, oblidar-se durant una estona de la ficció que estaven representant davant la intempestiva irrupció de la vida real. El plat fort de la sessió d'aquell dia anava precisament d'això, de ficció i realitat, d'impostura i veritat, de personatges i persones. Fins que no va començar a créixer la xifra de morts no es van adonar que estaven protagonitzant una farsa en què, embolicant més la troca, fingien escandalitzar-se d'una altra farsa descoberta feia poc. Però no per això van deixar de representar els seus respectius personatges. Es llevaren una màscara per a posar-se’n una altra, es posaren jupetins fluorescents d'alta visibilitat uns, llacets negres en la solapa altres, i anaren a fer el borinot i amollar insensateses davant de les càmeres sense sospitar encara la quantitat de morts que hi havia al seu voltant. Perquè, ja se sap, els personatges requereixen disfresses i l'escorpí sempre és fidel a la seua naturalesa. I la granota també. I el columnista, que en comptes d'optar per un prudent i respectuós silenci, fins i tot després de tants dies transcorreguts després del desastre, decideix continuar amb allò de què tenia previst parlar abans que l’enxampara la tempesta.
El debat frustrat —debat o el que fora—, que venia precedit per un intens aldarull mediàtic i social que encara cueja i cuejarà, anava sobre aquest destacat polític amb cara de xiquet que ens havia fet creure que era com Flanders i va resultar ser algú ben distint. Done per suposat que el lector sap qui és Flanders, el personatge dels Simpson. És un home que davant de qualsevol dubte busca respostes en l'Evangeli, que és el seu manual d'instruccions vital. El seu contrari és Homer, un paio egoista, aprofitat i mesquí que, no obstant això, sempre es deté quan està a punt de consumar una vilesa irreparable. Flanders és un moralista que ajusta el seu comportament a uns estàndards de rectitud que li venen donats, mentre que Homer és un individu dèbil i contradictori a qui veiem sovint lluitar contra la seua mesquinesa i prenent treballosament decisions pròpies. Flanders les empra, adopta solucions prescrites que li eviten entrar en conflicte amb si mateix. Homer és un home que pensa, amb molta dificultat, però ho fa, mentre que Flanders no, només ho fingeix. I cada vegada que contravé algun dels manaments que regeixen la seua existència, entra en pànic. Envaït per la culpa, tacat pel pecat, se sotmet al castic que ell mateix s'infringeix, renega dels seus actes i de si mateix. Però a Flanders no li passa res, perquè és tan sols un personatge de ficció. El problema el tenen els que, a més de personatges, són persones que amaguen que ho són, com aquest, que anava disfressat de Flanders, però en realitat era un epígon d'un altre personatge fictici, aquell que sempre anava calent, que solia encarnar Luis Ciges en les comèdies de Berlanga. Pel que sembla, tenia afició a traure's la xufa quan no tocava ni devia, contravenint els preceptes morals que tant havia contribuït a difondre. I vet ací que, tant com réiem amb Ciges, a aquest ens l'han volgut linxar, perquè ha deixat en estat de xoc als seus correligionaris, ha sumit en el desconcert a tots els que combregaven i, cal suposar, continuen combregant amb els seus principis, ha deixat tremolant la coalició de govern de què el seu grup forma part, i, segons algunes aus de mal averany, ha regalat la victòria a la dreta en les pròximes eleccions.