Anys amunt i avall pel laberint borgià, gaudint com un gos amb un os, per a assabentar-nos un dia que el paio era un carca i es va deixar condecorar per Pinochet. Dècades identificant-nos amb el fràgil, hipocondríac i pusil·lànime Woody Allen per a desdejunar-nos un matí amb la notícia que és un perillós follanius. Tota la vida rendits davant del geni de Picasso per a descobrir que era un porc priàpic. Omplint-nos cada dos per tres el pit amb els efluvis de la seua poesia per a acabar sabent que Neruda va abandonar una filla hidrocefàlica. Darrerament tot va així. Fa temps que no guanya un per a disgustos. En el moment més inesperat un sant se te’n va de morros des de dalt del seu pedestal. Et venen ganes de posar de cara a la paret tots els quadros que tens a casa i endinsar-te en la teua biblioteca amb un vestit de protecció per a expurgar-la minuciosament, començant pels massa llibres i els molts pròlegs que va escriure Savater, que ha resultat ser un fatxa declarat (pel que es veu, alguns fa temps que ho sospitaven). Però saps que per molt que fumiguem, la por d'estar consumint productes enverinats no se n’anirà així com així. Ens passa com aquell que descobreix amb horror que ha cohabitat amb un criminal en sèrie o amb un policia infiltrat. No és fàcil superar-ho. Voldríem no haver-ho sabut mai, perquè si el que ens extasia i ens reconforta ha sorgit del mal, quina és la nostra substància? Com no ens n'hem adonat? Quina connexió hi ha entre nosaltres i aquests personatges que han resultat ser tan abjectes? És molt pertorbador. Per això tants exigeixen el certificat de bona conducta als autors a qui s'acosten per primera vegada i no volen saber res de nou d'aquells que han sovintejat. I davant de tot això, els artistes de la ploma, el pinzell o la faràndula, mirant a dreta i esquerra i cagant per mig cul uns ous cada volta més xicotets i insípids.
Alguns pareix que han decidit que cal llegir un llibre, veure una pel·lícula o contemplar un quadro —si no hi ha més remei que fer-ho— com si totes aquestes coses hagueren aparegut del no-res, per generació espontània. Millor que vinguen sense firma, sense crèdits, sense data, sense títol fins i tot. Pretenen separar l'obra de l’autor perquè aquest no la contamine amb les seues vel·leïtats passades, presents o futures. De vegades fa la impressió que és una campanya orquestrada per Vargas Llosa, que per a continuar venent exemplars de La ciudad y los perros necessita que no li tinguem en compte els pamflets reaccionaris que publica d'un temps ençà en El País. Però el cert és que la iniciativa no tindria l'acollida que té en altres temps que no foren aquests, en què els desitjos humans, que esdevenen així capritxos, pugnen per convertir-se en ordres davant de qualsevol autoritat, siga aquesta de naturalesa física, cultural o política. I és que separar l'autor de la seua obra va contra tota raó, és impossible. Implica dotar a l’obra d'una autonomia que no té, que no pot tindre. Si ens entestem a fer-ho, l'única cosa que obtindrem és un determinat grau d'ignorància que ens impedirà la plena comprensió dels productes culturals. A mesura que aquests es van allunyant de la seua causa i el seu context, es converteixen en un conjunt de signes sense significat. Qui va dir que jo soc jo i les meues circumstàncies també ho podria haver dit de qualsevol obra artística o literària, també ella és ella i les seues circumstàncies.
Sense conéixer certs aspectes de la seua biografia, no es pot entendre la lluita a mort que Picasso va mantindre amb la vida a través de la pintura, i que això és al capdavall la seua pintura, com va saber veure John Berger furgant en la trajectòria personal del pintor. Que l'evolució de les seues obres està lligada a la seua relació amb les dones i al sexe en general és una obvietat, i per molt que les conclusions que alguns trauen d'aquesta relació no siguen tan òbvies, tenen tot el dret a fer-les. Conéixer els avatars de Louis-Ferdinand Céline serveix per a entendre millor el seu Viatge al fons de la nit, i també com «un escriptor excel·lent» pot arribar a ser alhora un «perfecte cabró», segons les paraules del polític que el va excloure d’una llista d’homenatjats. També hauria de resultar-nos evident el vincle entre el desinterés per la realitat quotidiana en l'obra de Borges i el seu conservadorisme polític. De la mateixa manera, assabentar-nos que algú capaç de commoure'ns íntimament fou capaç de violar una criada —Neruda una altra volta—, ajuda a entendre la complexitat de l'ànima humana, la d'ell i la nostra. Però això és precisament el que ens espanta. No volem saber com és l'autor perquè no volem veure'ns implicats en les seues incoherències, no volem que ens esguite amb les seues misèries, exceptuant les que ens ofereix desbastades i embolicades en suau cel·lofana artística. Per puritanisme, per tant, per a salvar la virtut d’altres o per a salvar la pròpia és pel que uns furguen en la vida privada dels autors buscant proves incriminatòries, i uns altres ens queden només amb les obres i tracten de saber tan poc com és possible dels que les han creat.
És veritat que el món està a vessar d’obres que perfectament poden permetre's ser òrfenes o jaure en pau sense làpida. Però n’hi ha d’altres que tard o d’hora invoquen el seu autor. Ho sap qualsevol que entra en el laberint de Van Gogh, cau en el precipici de Frida Kahlo, es deixa colpejar pels clarobscurs de Caravaggio o s’aboca al pou sense fons que és l'obra de Picasso, aquest pou en què, com va assenyalar Demòcrit, i el pintor li diu a Clouzot en el documental que tots dos van fer, s’amaga la veritat. Picasso és un dels que millor encarnen la insolubilitat del fals dilema que pretén separar l’obra de l’autor. Probablement és l’artista sobre el qual més s'ha escrit i es continua escrivint, i va deixar darrere seu un bon grapat de textos propis, testimonis i anècdotes, a més d'una quantitat ingent de fotografies que es deixava fer de bon grat perquè era molt conscient de com estava d’entreteixida la seua vida amb les seues obres (unes quaranta-cinc mil, segons estimacions). «No n’hi ha prou de conéixer les obres d'un artista. També cal saber quan les va fer, per què, com i en quines circumstàncies, per això pose data a tots els quadros», li va dir una vegada al seu amic Brassaï. Confiava que algun dia això, «penetrar més en l’home a través de l’home-creador», serviria perquè la humanitat es coneguera millor a si mateixa. No imaginava les excuses que la humanitat arribaria a inventar-se per tal de no haver d’enfrontar-se a les seues contradiccions.
Anys amunt i avall pel laberint borgià, gaudint com un gos amb un os, per a assabentar-nos un dia que el paio era un carca i es va deixar condecorar per Pinochet. Dècades identificant-nos amb el fràgil, hipocondríac i pusil·lànime Woody Allen per a desdejunar-nos un matí amb la notícia que és un perillós follanius. Tota la vida rendits davant del geni de Picasso per a descobrir que era un porc priàpic. Omplint-nos cada dos per tres el pit amb els efluvis de la seua poesia per a acabar sabent que Neruda va abandonar una filla hidrocefàlica. Darrerament tot va així. Fa temps que no guanya un per a disgustos. En el moment més inesperat un sant se te’n va de morros des de dalt del seu pedestal. Et venen ganes de posar de cara a la paret tots els quadros que tens a casa i endinsar-te en la teua biblioteca amb un vestit de protecció per a expurgar-la minuciosament, començant pels massa llibres i els molts pròlegs que va escriure Savater, que ha resultat ser un fatxa declarat (pel que es veu, alguns fa temps que ho sospitaven). Però saps que per molt que fumiguem, la por d'estar consumint productes enverinats no se n’anirà així com així. Ens passa com aquell que descobreix amb horror que ha cohabitat amb un criminal en sèrie o amb un policia infiltrat. No és fàcil superar-ho. Voldríem no haver-ho sabut mai, perquè si el que ens extasia i ens reconforta ha sorgit del mal, quina és la nostra substància? Com no ens n'hem adonat? Quina connexió hi ha entre nosaltres i aquests personatges que han resultat ser tan abjectes? És molt pertorbador. Per això tants exigeixen el certificat de bona conducta als autors a qui s'acosten per primera vegada i no volen saber res de nou d'aquells que han sovintejat. I davant de tot això, els artistes de la ploma, el pinzell o la faràndula, mirant a dreta i esquerra i cagant per mig cul uns ous cada volta més xicotets i insípids.
Alguns pareix que han decidit que cal llegir un llibre, veure una pel·lícula o contemplar un quadro —si no hi ha més remei que fer-ho— com si totes aquestes coses hagueren aparegut del no-res, per generació espontània. Millor que vinguen sense firma, sense crèdits, sense data, sense títol fins i tot. Pretenen separar l'obra de l’autor perquè aquest no la contamine amb les seues vel·leïtats passades, presents o futures. De vegades fa la impressió que és una campanya orquestrada per Vargas Llosa, que per a continuar venent exemplars de La ciudad y los perros necessita que no li tinguem en compte els pamflets reaccionaris que publica d'un temps ençà en El País. Però el cert és que la iniciativa no tindria l'acollida que té en altres temps que no foren aquests, en què els desitjos humans, que esdevenen així capritxos, pugnen per convertir-se en ordres davant de qualsevol autoritat, siga aquesta de naturalesa física, cultural o política. I és que separar l'autor de la seua obra va contra tota raó, és impossible. Implica dotar a l’obra d'una autonomia que no té, que no pot tindre. Si ens entestem a fer-ho, l'única cosa que obtindrem és un determinat grau d'ignorància que ens impedirà la plena comprensió dels productes culturals. A mesura que aquests es van allunyant de la seua causa i el seu context, es converteixen en un conjunt de signes sense significat. Qui va dir que jo soc jo i les meues circumstàncies també ho podria haver dit de qualsevol obra artística o literària, també ella és ella i les seues circumstàncies.