Fins fa ben poc, que una cosa apareguera en un llibre o en els periòdics la convertia en irrefutable. Ara ja no és així. La lletra impresa s'està dessacralitzant a la carrera. En part per la institucionalització de la mentida concebuda per a ser publicada (les fake news) i en part pel desprestigi dels intel·lectuals, dels periodistes i dels mitjans de transmissió cultural. Però, sobretot, per l'augment ininterromput del cabal d'informació circulant, que va parell amb el deteriorament dels seus mecanismes de verificació i el consegüent desprestigi no ja de la veritat, sinó del concepte mateix de realitat. A més d'això, qui més qui menys va acumulant al llarg de la seua vida petits traumes que augmenten el seu particular grau de lucidesa respecte d’aquest fet. Un dia, en la publicació en què un més confia apareix un article sobre un succés que coneix de primera mà, i llavors s’adona de l'escassa fiabilitat d'aquella font en què ha begut durant anys. O, llegint un assaig o veient un mal anomenat documental, es topa amb una informació que sap de bona tinta —expressió en desús— que està equivocada. O veu com, sense possibilitat de fer front al fenomen, o sense ganes de fer-ho, un rumor maliciós del que coneix l'origen va prenent forma de certesa entre l'opinió pública.
Un no pot estar-se de pensar en la quantitat de boles que han prosperat al llarg del temps sense que a hores d’ara siga ja possible desemmascarar-les. És una sospita que converteix la història en un formatge de Gruyère —de l'emmental francés més aviat, perquè l'autèntic gruyère, malgrat la creença generalitzada, no té forats—. Va haver-hi un paio, William Henry Ireland, que a finals del segle XVIII es va dedicar a falsificar amb notable èxit un bon grapat de documents que suposadament pertanyien a William Shakespeare, amb els que pareixia que s'anava a poder reescriure la seua biografia, la de Shakespeare. Els experts de l'època els van donar per bons i així haurien transcendit si el tal Ireland haguera sabut contindre's, però es va passar de la ratlla «trobant» dues obres inèdites del Bard i el van enxampar. Sense anar més lluny, els falsos diaris de Hitler també van estar a punt de ser validats. Es va tardar més de dos anys a demostrar que no eren vertaders contra el criteri d'historiadors de prestigi que afirmaven el contrari. Si no haguera estat per la rellevància del personatge, és probable que hagueren acabat formant part del fons documental del segle XX. El mateix que hauria pogut passar amb fraus científics finalment desemmascarats, des del tan fals com famós «home de Piltdown», fins a l'Archaeoraptor liaoningensis, el dinosaure amb ales «descobert» per un parell de pardals, aquests sí, avalats per la National Geographic Society.
El fet que aquests intents fracassaren fa pensar que, igual que el criminal sempre acaba sent descobert, s'agafa abans a un mentider que a un coix, però ningú pot assegurar que un percentatge important d'aquesta mena d'iniciatives no hagen colat i les empremtes de la seua falsedat siguen ja tan imperceptibles que mai no puga ja ser demostrada. Ambició, avarícia, manipulació interessada, tot això es dóna en aquests casos i en altres que, una vegada complida la seua missió, són prudentment sepultats en l'oblit o inscrits en els annals amb tota la seua ambigüitat més o menys intacta. Però no sempre és aquest el motor de l'engany. L'engany no només ens atrau per raons utilitàries. El frau del Sant sudari de Torí va triomfar durant segles perquè es va cometre en el marc mental adequat. Un marc mental que encara preval, perquè després que una prova amb carboni 14 donara com a resultat que el llançol en qüestió data de l'Edat mitjana, hi ha molts que es resisteixen a creure-ho i fins i tot anuncien que, si una nova prova ho corrobora, res no importa, i van per ella. Tristan Casabianca, l'advocat catòlic que està intentant que es faça una nova datació ho deixa ben clar: «L'estudi del sudari de Torí […] ens ofereix un exemple concret a favor d'una apologètica renovada i desinhibida. Per què hauríem de tindre por de descobrir la veritat i contar-la al món?» [L’homme nouveau, 9/7/2019]. Les cursives són meues.
Hi ha molts que han eixit encantats del cine després de veure L'irlandés, l'última de Scorsese, on es fa un ús intensiu del de-aging per a fer-nos creure que uns actors, que freguen ja els vuitanta anys, en tenen quaranta. A altres això ens inquieta, perquè aquest aspecte concret de l'artefacte narratiu se’ns presenta com a realitat: el cine ja no ens demana que suspenguem la credulitat per a submergir-nos en les seues fabulacions, pretén enganyar-nos directament. Amb aquests artificis l'espectador va perdent cada vegada més el control sobre les ficcions que li són servides. Se’ns diu que el de-aging és la versió moderna del maquillatge de tota la vida, però és més que això i va de la mà d'experiments més incerts. Fa poc ha estat molt celebrat un vídeo viral en què, amb un realisme sorprenent, s'han canviat les cares dels protagonistes de l'Equipo A per les d'un grapat de polítics espanyols. L'obert caràcter burlesc del muntatge no deixa de fer-lo inquietant. Fa ja un temps van utilitzar una tècnica semblant per a fer-li dir a Obama, sense indici de conya i a tall de demostració, una cosa que no havia dit. I amb aquesta tècnica, que no deixa de perfeccionar-se i de fer-se assequible, qualsevol pot ser ja el protagonista d'un vídeo pornogràfic o d'un en què apareix celebrant la missa del gall. En Xina ja s'està legislant sobre l'ús d'aquests deepfakes, que es com s'anomenen aquestes modernes falsificacions. Les gravacions en vídeo acabaran sent descartades com a proves fefaents davant dels tribunals, i als periodistes ja els estan ensinistrant perquè no els colen aquests contrafaïments, el que no té per què impedir que ens els colen a nosaltres.
La nostra relació atàvica amb la mentida és complexa i ambigua. Oscil·lem entre la tendència a enganyar, el temor de ser enganyats, el secret desig de ser-ho i la resistència a desenganyar-se quan l'engany resulta especialment atractiu. No sempre ens sentim agraïts als que s'han imposat com a missió, o potser com a vici contumaç i voluptuós, obrir-nos els ulls. De vegades el contacte amb la veritat ens reconforta tant com xafar un tros de terra ferma a qui camina perdut per un pantà. Però no menys plaent és la sensació d'estar sent enganyats quan l'engany, a més de consolar-nos, ens deleix, quan està ordit amb tanta habilitat que la percepció del delicte desapareix, s'imposa l'admiració estètica i preferim la mentida bella i ben ordida abans que l'esquerpa realitat que ens martiritza sense misericòrdia.
Fins fa ben poc, que una cosa apareguera en un llibre o en els periòdics la convertia en irrefutable. Ara ja no és així. La lletra impresa s'està dessacralitzant a la carrera. En part per la institucionalització de la mentida concebuda per a ser publicada (les fake news) i en part pel desprestigi dels intel·lectuals, dels periodistes i dels mitjans de transmissió cultural. Però, sobretot, per l'augment ininterromput del cabal d'informació circulant, que va parell amb el deteriorament dels seus mecanismes de verificació i el consegüent desprestigi no ja de la veritat, sinó del concepte mateix de realitat. A més d'això, qui més qui menys va acumulant al llarg de la seua vida petits traumes que augmenten el seu particular grau de lucidesa respecte d’aquest fet. Un dia, en la publicació en què un més confia apareix un article sobre un succés que coneix de primera mà, i llavors s’adona de l'escassa fiabilitat d'aquella font en què ha begut durant anys. O, llegint un assaig o veient un mal anomenat documental, es topa amb una informació que sap de bona tinta —expressió en desús— que està equivocada. O veu com, sense possibilitat de fer front al fenomen, o sense ganes de fer-ho, un rumor maliciós del que coneix l'origen va prenent forma de certesa entre l'opinió pública.
Un no pot estar-se de pensar en la quantitat de boles que han prosperat al llarg del temps sense que a hores d’ara siga ja possible desemmascarar-les. És una sospita que converteix la història en un formatge de Gruyère —de l'emmental francés més aviat, perquè l'autèntic gruyère, malgrat la creença generalitzada, no té forats—. Va haver-hi un paio, William Henry Ireland, que a finals del segle XVIII es va dedicar a falsificar amb notable èxit un bon grapat de documents que suposadament pertanyien a William Shakespeare, amb els que pareixia que s'anava a poder reescriure la seua biografia, la de Shakespeare. Els experts de l'època els van donar per bons i així haurien transcendit si el tal Ireland haguera sabut contindre's, però es va passar de la ratlla «trobant» dues obres inèdites del Bard i el van enxampar. Sense anar més lluny, els falsos diaris de Hitler també van estar a punt de ser validats. Es va tardar més de dos anys a demostrar que no eren vertaders contra el criteri d'historiadors de prestigi que afirmaven el contrari. Si no haguera estat per la rellevància del personatge, és probable que hagueren acabat formant part del fons documental del segle XX. El mateix que hauria pogut passar amb fraus científics finalment desemmascarats, des del tan fals com famós «home de Piltdown», fins a l'Archaeoraptor liaoningensis, el dinosaure amb ales «descobert» per un parell de pardals, aquests sí, avalats per la National Geographic Society.