El titular, en castellà, diu: «La por és la cosa més preada que he perdut en la guerra». L'article, que es pot trobar fàcilment en Internet, és una ració de propaganda, bel·licista més que bèl·lica, de les moltes que últimament ens subministren cada dia. La frase és tan literària (igual que la resta de la crònica, contaminada de dalt a baix de lírica enverinada) que un no pot evitar la sospita que no és del suposat recluta a qui se li adjudica l'autoria, sinó que se l’ha inventat el corresponsal davant del pupitre de la seua habitació d'hotel, a mitges amb el whisky que té al costat del teclat. Potser m’equivoque, però pel que fa al cas és igual. La declaració transcendeix l'espúria funció per a la qual ha sigut redactada i publicada. Ràpidament perceps que diu més del que pretén. I no és només sobre aquesta guerra. Reconeixes el món que t’envolta en aquesta pèrdua de la por a què es refereix aquest soldat arquetípic de qui segurament ja no tornarem a saber-ne res. En ell, en el seu desànim, reconeixes també el dels teus conciutadans. En general, patim la pèrdua d'aquesta por «preada», que és la que ens manté vius, la que no paralitza, la que ens fa reaccionar enfront de l'enemic per tal de salvar la pell. L'hem perduda junt amb l'esperança en el futur, el desig de canviar el món, el que abans s'anomenava «fer la revolució».
Allò que va dir Fredric Jameson com per casualitat, que és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme, ha fet fortuna ràpidament. N’hi ha pocs que no reconeguen que és una veritat pertorbadora, malgrat que mai com en aquests últims anys el sistema economicosocial en què maldem per viure ha sigut criticat tan obertament i de manera tan generalitzada. Davant d'aquells que ja estaven convençuts que era intrínsecament pervers, el capitalisme està mostrant tota la seua maldat potencial, i davant d'aquells que hi confiaven i potser encara hi confien, s'està mostrant desesperantment ineficaç. I, no obstant això, per a substituir les velles teories revolucionàries que pretenien canviar el món, tan desacreditades a hores d’ara per mèrits propis i per una llarga i persistent tasca de demolició, no apareix cap nou pla que puga considerar-se radical. Les formulacions que pretenen complir aquest paper no són sinó variacions del sistema vigent: capitalisme humanista, capitalisme conscient, capitalisme realista, capitalisme sostenible… receptes lampedusianes perquè tot continue igual. Però mai res és igual.
Allò que es deia fa temps de les grans metròpolis, ço és, que allí ningú importava a ningú i no hi havia res que cridara l'atenció per dolorós o extravagant que fora, s'ha generalitzat. Ens pareixia que en aquells llocs l'individu es perdia i la col·lectivitat es dissolia. Quan encara érem uns pobletans i els estranys ens saludàvem en encreuar-nos pel carrer, mentre que allí el simple contacte visual era i és considerat una agressió, dèiem que aquell comportament era el d'una societat egoista, insolidària, «deshumanitzada», i ens hi sentíem gojosament llunyans. Doncs bé, fa molt que hi som. Els altres ens importen tan poc com estem convençuts d'importar-los nosaltres a ells. Vivim aïllats i a la defensiva, atrinxerats cada un en la nostra pròpia carcassa, fent front a un núvol d'amenaces quotidianes més o menys manejables. Dels problemes que hi ha més enllà d'aquests xicotets desafiaments ens fem els desentesos, estem convençuts que no hi ha res a fer. Si de cas, esperar l'arribada d'algun cataclisme redemptor, el reset a què ens ha acostumat l'ús dels ordinadors, aquesta apagada miraculosa que farà que quan tot s'encenga una altra volta, els problemes hauran desaparegut i tot tornarà a funcionar com cal. No cal sinó veure les expectatives que alguns tenien posades en «la nova normalitat» postpandèmica, o en la tornada de la prosperitat després de la interminable crisi que ens manté prostrats.
Ens ha atrapat el fatalisme, com a aquell soldat que en el front espera el tret de gràcia perquè creu, no que és inevitable que arribe, sinó que és l'única cosa que el pot traure d'allí. Hem substituït aquella por primària, aquella por «preada» que era font del nostre coratge, per una infinitat de xicotets temors que ens atordeixen i ens mantenen molt ocupats tractant de dissipar-los, cada u per la nostra banda. En aquest sentit, és cert que vivim en una cultura de la por, sí, però de la por estupiditzant que ens impedeix d’accedir a un altre sentiment més poderós. Estem impregnats d'una por pueril que emmascara allò realment aterridor, que és la nostra absoluta pèrdua de control sobre el futur col·lectiu. Hi ha els que s'encarreguen de recordar-nos a cada instant —recordar-nos o fer-nos creure—, des de tots els fronts i tothora, que hi ha problemes que ens sobrepassen, i també hi ha aquells que ens ofereixen falses solucions que tard o d’hora —normalment cada quatre anys— desemboquen en decepció, ens sumeixen en un desànim perpetu, ens converteixen en submisa carn de canó que ni sent ni pateix i a la qual li costa pensar més enllà d'uns certs límits. Als projectistes de paradisos humans, ja ho hem dit, o se'ls han acabat les idees o no els escolta ningú. I hem perdut pel camí un dels mecanismes bàsics de la supervivència. De manera que no és la por, és la resignació el que ens impedeix eixir del clot i lluitar amb una mica de fe en la victòria, amb l'esperança de sobreviure, si més no.
El titular, en castellà, diu: «La por és la cosa més preada que he perdut en la guerra». L'article, que es pot trobar fàcilment en Internet, és una ració de propaganda, bel·licista més que bèl·lica, de les moltes que últimament ens subministren cada dia. La frase és tan literària (igual que la resta de la crònica, contaminada de dalt a baix de lírica enverinada) que un no pot evitar la sospita que no és del suposat recluta a qui se li adjudica l'autoria, sinó que se l’ha inventat el corresponsal davant del pupitre de la seua habitació d'hotel, a mitges amb el whisky que té al costat del teclat. Potser m’equivoque, però pel que fa al cas és igual. La declaració transcendeix l'espúria funció per a la qual ha sigut redactada i publicada. Ràpidament perceps que diu més del que pretén. I no és només sobre aquesta guerra. Reconeixes el món que t’envolta en aquesta pèrdua de la por a què es refereix aquest soldat arquetípic de qui segurament ja no tornarem a saber-ne res. En ell, en el seu desànim, reconeixes també el dels teus conciutadans. En general, patim la pèrdua d'aquesta por «preada», que és la que ens manté vius, la que no paralitza, la que ens fa reaccionar enfront de l'enemic per tal de salvar la pell. L'hem perduda junt amb l'esperança en el futur, el desig de canviar el món, el que abans s'anomenava «fer la revolució».
Allò que va dir Fredric Jameson com per casualitat, que és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme, ha fet fortuna ràpidament. N’hi ha pocs que no reconeguen que és una veritat pertorbadora, malgrat que mai com en aquests últims anys el sistema economicosocial en què maldem per viure ha sigut criticat tan obertament i de manera tan generalitzada. Davant d'aquells que ja estaven convençuts que era intrínsecament pervers, el capitalisme està mostrant tota la seua maldat potencial, i davant d'aquells que hi confiaven i potser encara hi confien, s'està mostrant desesperantment ineficaç. I, no obstant això, per a substituir les velles teories revolucionàries que pretenien canviar el món, tan desacreditades a hores d’ara per mèrits propis i per una llarga i persistent tasca de demolició, no apareix cap nou pla que puga considerar-se radical. Les formulacions que pretenen complir aquest paper no són sinó variacions del sistema vigent: capitalisme humanista, capitalisme conscient, capitalisme realista, capitalisme sostenible… receptes lampedusianes perquè tot continue igual. Però mai res és igual.