L'altre dia van emetre El tercer home per un canal de televisió d'aquests d’arrapa i fuig a l'hora del dinar. Era una cosa que provocava una tristesa infinita. La còpia era dolenta, borrosa, el format inadequat, aplatat perquè encaixara en el marc d'un televisor actual, i el so tan roín que a penes s'entenia res. Però la tristesa no venia per això. Els cinèfils de la meua generació hem vist pel·lícules asseguts en el pal d'un galliner. Hem assistit embadalits a sessions infames de cineclub amb el projector sense lent anamòrfica, de manera que els personatges pareixien figurants d’Encontres a la tercera fase, espantosa mostra de cine comercial que estava feliçment per rodar. Hem vist còpies pirates en 16 mm d'obres prohibidíssimes, com una de Viridiana que va circular clandestinament durant anys, amb una imatge tan contrastada que pareixia de dibuixos animats. Per no citar les llegendàries projeccions d'El cuirassat Potemkin en una còpia de 8 mm en què no faltava cap ratlla. La tristesa davant d’aquestes imatges degradades d’El tercer home no la produïa, per tant, la mala qualitat de l'emissió televisiva. M'atrevisc a dir que era una melancolia semblant a la que degué impulsar Stefan Zweig al suïcidi. En el seu cas fou el dolor davant la destrucció de la cultura europea de la primera meitat del segle XX. En aquest, el que produeix veure com alguns insensats destrueixen el que va quedar d'aquella meitat, el que va produir l'altra i el concepte mateix de cultura.
En algun temps, la projecció per televisió d'El tercer home, de Ciutadà Kane, de Sunset Boulevard (El crepúsculo de los dioses), de High Noon (Solo ante el peligro), d’El lladre de bicicletes, o fins i tot de King Kong, la del 33, suposava un esdeveniment que tenia un gojós efecte socialitzador. Érem al franquisme, així que recordaré prudentment que correlació no implica causalitat. Parle d'un temps en què ací la televisió era un monopoli públic, com en la resta d'Europa, que funcionava sota un ferri control polític. Però també era un temps en què, tant ací com a la resta del món, l’era de la informació encara no havia trastornat fatalment la vida de les persones. S’hi passaven dues o tres pel·lícules a la setmana, com a màxim, que els encarregats de programar-les procuraven que tingueren un cert vernís de prestigi, sempre dins del marc imposat per la censura. I el seu visionat era una celebració col·lectiva. Qui no tenia televisor anava al casino o el buscava entre el veïnat. La projecció finalitzava abans de la mitjanit, i després l'emissió s'apagava i tots a xafar l’orella. L’endemà, a l'hora de l'esmorzar, mitja població estava parlant del torbador discurs sobre la relació entre la maldat i el progrés, que Orson Welles/Harry Lime havia pronunciat en baixar de la sínia del Prater de Viena. Converses similars tenien lloc tots els dies, i podien versar, com en aquest cas, sobre una pel·lícula, sobre l'última obra de teatre d'Estudio 1, o sobre l’episodi setmanal d'Historias para no dormir. L’efecte sociològic era el mateix..
Vist en perspectiva, estàvem en la fase supernova de la cultura de transmissió oral, que en desaparéixer donaria lloc a una cosa molt diferent. Avui cada un arriba al treball (qui en té) amb les orelles taponades per la seua particular música tribal. I si es dóna el cas que es posen a parlar entre si, es produeix un efecte babèlic, perquè uns van veure anit la sèrie de moda de Netflix, altres la de Movistar, altres la d'Amazon Prime i alguns van fer companyia a la iaia i van veure el concurs de Telecinco. Aquell efecte centrípet que tenia la televisió inicialment, reunint a les nits família i veïns al seu voltant, i als companys de treball al voltant d'una conversació als matins, els moderns mitjans de comunicació de masses l'han convertit en una poderosa força centrífuga. Abans estàvem tots dins del mateix corral però més o menys en sintonia, fins i tot en les discrepàncies més ferotges. Sense arribar a subscriure que «contra Franco vivíem millor», cal reconéixer que almenys parlàvem un llenguatge comú, ens enteníem amb relativa facilitat. Ara ja no. Continuem tancats tots en una mateixa porquera, però convenientment compartimentats en universos paral·lels. La rebel·lió del animals és més difícil que es produïsca en les actuals circumstàncies que en la famosa sàtira imaginada per Orwell (Animal Farm) o en algunes realitats que se li assemblaven més i resultaren ser més duradores que aquella que li havia servit d'inspiració.
Avui, veient Orson Welles corrent com una rata per les ruïnes de la vella Europa davant la impavidesa de la parròquia, que engul el menú com de tràmit, encreuant relats que no convergeixen per molt que s'assemblen, veient, com dic, les imatges d'El tercer home convertides en runes, que es mesclen amb altres productes que naixen ja com a runes amb què omplir això que s'anomena «la programació» —la nostra—, un se sent com se sentiria Lorenzo di Medici si en el segle XV haguera vist algú netejar-se el cul amb la Gioconda. O com Zweig quan, cap al final dels seus dies, «amb un equipatge tan lleuger com les seues esperances», va escriure que «en el nou segle hem aprés a no sorprendre'ns davant de qualsevol nou brot de bestialitat col·lectiva». Com a bon humanista d'arrels il·lustrades, Zweig estava aterrit davant la constatació que la cultura no era el mur de contenció de la barbàrie que ell creia. Els nous bàrbars també pareixen haver-ho descobert i no tracten de posar el nostre intel·lecte en dic sec com feien els seus predecessors; la seua estratègia consisteix a ofegar-lo amb quantitats ingents de «cultura» prèviament convertida en merda. Omplir de merda el nostre magí és la manera que tenen de buidar-lo. El seu mètode no es basa en la censura, es basa —entre altres coses— en la indiferència cap a tot el que diuen protegir, en la seua frivolització, la seua instrumentalització, un menyspreu absolut i sense pal·liatius cap a les obres, cap als seus autors i cap al públic, entés el conjunt —autors, obres i públic— com una mercaderia de què se saben propietaris i a la qual cal traure tot el rendiment possible.
L'altre dia van emetre El tercer home per un canal de televisió d'aquests d’arrapa i fuig a l'hora del dinar. Era una cosa que provocava una tristesa infinita. La còpia era dolenta, borrosa, el format inadequat, aplatat perquè encaixara en el marc d'un televisor actual, i el so tan roín que a penes s'entenia res. Però la tristesa no venia per això. Els cinèfils de la meua generació hem vist pel·lícules asseguts en el pal d'un galliner. Hem assistit embadalits a sessions infames de cineclub amb el projector sense lent anamòrfica, de manera que els personatges pareixien figurants d’Encontres a la tercera fase, espantosa mostra de cine comercial que estava feliçment per rodar. Hem vist còpies pirates en 16 mm d'obres prohibidíssimes, com una de Viridiana que va circular clandestinament durant anys, amb una imatge tan contrastada que pareixia de dibuixos animats. Per no citar les llegendàries projeccions d'El cuirassat Potemkin en una còpia de 8 mm en què no faltava cap ratlla. La tristesa davant d’aquestes imatges degradades d’El tercer home no la produïa, per tant, la mala qualitat de l'emissió televisiva. M'atrevisc a dir que era una melancolia semblant a la que degué impulsar Stefan Zweig al suïcidi. En el seu cas fou el dolor davant la destrucció de la cultura europea de la primera meitat del segle XX. En aquest, el que produeix veure com alguns insensats destrueixen el que va quedar d'aquella meitat, el que va produir l'altra i el concepte mateix de cultura.
En algun temps, la projecció per televisió d'El tercer home, de Ciutadà Kane, de Sunset Boulevard (El crepúsculo de los dioses), de High Noon (Solo ante el peligro), d’El lladre de bicicletes, o fins i tot de King Kong, la del 33, suposava un esdeveniment que tenia un gojós efecte socialitzador. Érem al franquisme, així que recordaré prudentment que correlació no implica causalitat. Parle d'un temps en què ací la televisió era un monopoli públic, com en la resta d'Europa, que funcionava sota un ferri control polític. Però també era un temps en què, tant ací com a la resta del món, l’era de la informació encara no havia trastornat fatalment la vida de les persones. S’hi passaven dues o tres pel·lícules a la setmana, com a màxim, que els encarregats de programar-les procuraven que tingueren un cert vernís de prestigi, sempre dins del marc imposat per la censura. I el seu visionat era una celebració col·lectiva. Qui no tenia televisor anava al casino o el buscava entre el veïnat. La projecció finalitzava abans de la mitjanit, i després l'emissió s'apagava i tots a xafar l’orella. L’endemà, a l'hora de l'esmorzar, mitja població estava parlant del torbador discurs sobre la relació entre la maldat i el progrés, que Orson Welles/Harry Lime havia pronunciat en baixar de la sínia del Prater de Viena. Converses similars tenien lloc tots els dies, i podien versar, com en aquest cas, sobre una pel·lícula, sobre l'última obra de teatre d'Estudio 1, o sobre l’episodi setmanal d'Historias para no dormir. L’efecte sociològic era el mateix..