Capítol 6: Una joventut alienada

“Com si forem protagonistes de la sèrie Black Mirror”. Així em va descriure el meu germà com es va sentir quan van anunciar que no podríem eixir de casa per frenar la pandèmia, que havíem d’aturar tots els plans que teníem en les nostres agendes, que tot es deixava en standby fins nova ordre.

En un primer moment no sabíem -massa bé- a què ens enfrontàvem. Així que vam agafar una maleta amb quatre coses del nostre pis d’estudiants i ens vam anar cap a casa. Suposàvem que els apunts de tot el curs els podríem agafar la setmana pròxima. O la següent. Una amiga em va dir que ella es quedava en el seu pis compartit de 40 metres quadrats -sense balcó, òbviament, al ser considerat tot un luxe-.

“I ara ve el moment que comença el capítol. Saps de què hi parle?”, va continuar ell. “Sí, clar, quan el plànol detall s’amplia i es mostra una realitat que pareix ficció”, li vaig respondre jo. Estava bastant clar: una vegada a la casa familiar -amb tota la falta d’independència i intimitat que això comporta-, venia el moment en què les activitats no-essencials s’aturaven, es produïen els ERTOS i s’anul·laven les classes presencials. Fins aleshores, mai havíem sentit parlar d’ERTO. Però sí que ens imaginàvem que, si l’economia feia fallida, les persones joves seríem les primeres a patir les conseqüències.

Amb el 92% dels contractes signats per joves de caràcter temporal i de curta durada -segons les últimes dades de l’Observatori d’Emancipació Juvenil- no tardarien en fer-nos fora, sense prestació per atur pel poc temps treballat -en la gran majoria de casos-. “Mira que l’atur ja tenia una taxa ben alta entre la població jove. Ja voràs després de la pandèmia com la crisi ens obliga a quedar-nos a la casa familiar”, vaig comentar, angoixada.

“Però, no ho veus? Les persones joves no deixem de fer coses: ioga, concerts per Instagram, receptes saludables, pintem, dibuixem, decorem casa…”. El meu germà, com sempre, intentant veure la part positiva de les coses i de passar més temps fent videotrucades. No obstant, estava bastant clar que la situació, normal, normal, no era. La responsabilitat per les persones més afectades i per les treballadores dels serveis essencials ens feia quedar-nos a casa. Estàvem connectades al mòbil quasi les 24 hores del dia com una forma de suplir les nostres inquietuds, els moviments constants del nostre dia a dia, les angoixes pel futur més immediat.

El futur estava amenaçat i no donava cap senyal que això canviaria: selectivitat posposada, exàmens sense realitzar, inici incert d’una nova etapa formativa, cerca de treball paralitzada. “Si ho he entés bé, la idea d’esta sèrie és presentar-nos situacions extremes que poden arribar a succeir?”, va continuar el meu germà amb la boca plena de roses de dacsa. “Sí, la joventut pareix alienada”, vaig comentar jo, en un moment del capítol on es parlava molt de persones en risc de patir la malaltia, però poc dels problemes psicològics que s’estaven donant per no poder eixir de casa.

Hi ha mecanismes perquè les persones joves puguen expressar el que senten? Algú ens està preguntant el que sentim?. Ens vam mirar, sabent que això semblava més prop de la nostra realitat del que ens havíem plantejat en un primer moment. No hi havia mecanismes per fer-ho. No teníem suficients recursos, ni propis ni els que ens oferien des del sistema sanitari públic, per una salut mental que es tambalejava des de feia temps -molt abans de començar el confinament- i que s’havia accentuat en esta pandèmia.

“Cal tindre en compte que és essencial erradicar els contagis perquè el sistema no podria fer front a un gran número de persones infectades. Mira com de plens estan els grans campaments que han montat!”, vaig continuar dient. “Sí, encara que, després, és necessari parar atenció als sentiments, les emocions i els desitjos, en una població jove que no està preparada ni formada en eixe aspecte”, va apuntar el meu germà, veient com el capítol estava arribant a la seua fi sense tractar la frustració dels seus protagonistes per uns somnis que es veien truncats quasi des del principi.

“Serà tan difícil?”, vaig acabar dient. Eixa pregunta semblava més una súplica col·lectiva que un comentari a la sèrie. I és que segons havíem llegit d’una ullada a Twitter, les persones joves eren de les més afectades psicològicament pel confinament -i així ho demostrava l’últim l’estudi del Laboratori d’Emocions de la Universitat de Màlaga (UMA)-. Teníem clar que calien recursos per a l’acompanyament, teràpies per a ajudar-nos a la gestió emocional, estratègies, al cap i a la fi, que posaren la prevenció psicològica com a punt fonamental en l’agenda pública, en l’educació formal i en l’educació no formal.

“I dius que han renovat una nova temporada?”, em va preguntar quan ja sonava la música final. “Sí, crec que han dit que, en la pròxima temporada, les protagonistes aniran amb mascareta, hauran de respectar la distància de seguretat de dos metres i ja no es faran concerts multitudinaris. Quina imaginació tenen, no?”.

*Elena Mañas, responsable de l’àrea socioeconòmica del Consell Valencià de la Joventut

“Com si forem protagonistes de la sèrie Black Mirror”. Així em va descriure el meu germà com es va sentir quan van anunciar que no podríem eixir de casa per frenar la pandèmia, que havíem d’aturar tots els plans que teníem en les nostres agendes, que tot es deixava en standby fins nova ordre.

En un primer moment no sabíem -massa bé- a què ens enfrontàvem. Així que vam agafar una maleta amb quatre coses del nostre pis d’estudiants i ens vam anar cap a casa. Suposàvem que els apunts de tot el curs els podríem agafar la setmana pròxima. O la següent. Una amiga em va dir que ella es quedava en el seu pis compartit de 40 metres quadrats -sense balcó, òbviament, al ser considerat tot un luxe-.