Honor i llàgrimes

El nostre Molt Honorable president Alberto Fabra diu ara que no li agraden els Pressupostos de l’Estat previstos per a 2013 . Uns pressupostos que reduiran la inversió al País Valencià respecte l’any anterior un 35 per cent i que ens situen com una de les comunitats amb menys partida pressupostària davant d’una retallada mitjana del 16% al conjunt de l’estat.

Fabra afegeix, però, en to conciliador: “són uns pressupostos molt austers, però seriosos i responsables” i entre sospirs de resignació i descontent gosa dir que vol més diners. Alberto Fabra, permeteu-me un símil políticament incorrecte i una mica trillat, ve ara a plorar com una dona el que no ha sabut defensar com un home, com la sultana Aixa va etzibar-li al seu fill i últim rei de Granada, Boabdil, quan els castellans li van arrabassar el tro.

Al marge de si Fabra ha plorat o no quan ho ha vist tot perdut (una pràctica, altrament, molt saludable a la qual les dones no tenim perquè renunciar ja que sabem combinar-la perfectament) el que és ben segur és que el cap del Consell no ha defensat el que li corresponia ni com un home, ni com una dona, ni com un peix. I així li ho ha pagat Madrid.

Fa uns mesos, amb la seua característica actitud complaent, ja li va dir a Madrid que no anava a ser tan insolidari com Catalunya i reclamar el deute històric que l’Estat té amb els valencians. Això malgrat ser el primer a haver de recórrer al fons de rescat espanyol. El passat 25 de setembre, durant el debat de política general a les Corts, Fabra es reafirmava en aquesta actitud tot renunciant a tractar sobre finançament autonòmic amb els grups de l’oposició per exigir a Madrid una millora del sistema. I això que va començar el seu discurs remarcant el dèficit fiscal dels valencians, un deute que representa el 21% del PIB autonòmic, proporció només superada per Catalunya.

La infructuosa docilitat d’Alberto Fabra s’ha posat també de manifest amb la frenada de les inversions en l’AVE a Alacant i a Castelló als pressupostos de 2013 i on s’aposta, en canvi, per l’alta velocitat a la cornisa cantàbrica i Extremadura. Fabra haurà d’explicar, doncs, perquè va eixir tan “satisfet”, en paraules seues, de la reunió que va mantenir el passat mes d’abril amb la ministra de Foment Ana Pastor on aquesta, també segons ell, es va comprometre a dur l’AVE a Castelló.

El càstig als valencians a través dels pressupostos, per no parlar-ne de l’exclusió en les 13 carteres ministerials i els 32 llocs de secretaris d’estat on no hi ha cap valencià, s’ha dut a cap també a pesar dels esforços de Fabra per tenir content a Madrid a base de gestos acordes amb una visió centralista de l’Estat. En aquest sentit van les anunciades retallades als òrgans estatutaris, com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Síndic de Greuges o el Consell Valencià de Cultura o les retallades en la màxima representació de l’autogovern dels valencians, les Corts, on es vol reduir de 99 a 79 el nombre de diputats. Simples gestos cap a Madrid per distanciar-se del fervor sobiranista que regna a Catalunya i que estan molt lluny de suposar les autèntiques mesures d’estalvi que li calen a les arques valencianes per sanejar-se. És molt poc el que el govern de Fabra s’estalviarà amb aquestes retallades. El vertader estalvi l’aconseguiria eliminant conselleries i alts càrrecs però els equilibris que el boabdil valencià ha de fer amb les diferents famílies del PP instal

El nostre Molt Honorable president Alberto Fabra diu ara que no li agraden els Pressupostos de l’Estat previstos per a 2013 . Uns pressupostos que reduiran la inversió al País Valencià respecte l’any anterior un 35 per cent i que ens situen com una de les comunitats amb menys partida pressupostària davant d’una retallada mitjana del 16% al conjunt de l’estat.

Fabra afegeix, però, en to conciliador: “són uns pressupostos molt austers, però seriosos i responsables” i entre sospirs de resignació i descontent gosa dir que vol més diners. Alberto Fabra, permeteu-me un símil políticament incorrecte i una mica trillat, ve ara a plorar com una dona el que no ha sabut defensar com un home, com la sultana Aixa va etzibar-li al seu fill i últim rei de Granada, Boabdil, quan els castellans li van arrabassar el tro.